Saint-Étienne-en-Monestir i Sant Esteve de les Roures
Els pobles de Saint-Étienne-en-Monestir i Sant Esteve de les Roures tenen un important factor en comú que permetria, fins i tot, agermanar-los: no existeixen.
Per més que ens poséssim a recórrer tota l’extensió de Catalunya en el mitjà de desplaçament que volguéssim —o que poguéssim— o en la direcció que fos segur que no hi trobaríem mai; exactament igual com si provéssim d’anar a Comarquinal o a Vilaniu.
No m’amoïna gaire, per no dir gens, ignorar a quina localitat es deuria referir l’agent policial espanyol que, en el seu atestat, va escriure Sant Esteve de les Roures convençut que era, de debò, el nom d’una població de Catalunya; segurament els topònims catalans se li feien estranys i, també, deuria enyorar-se d’aquells bons temps que, per desgràcia, no tornaran mai més, en què es podia viatjar sense cap problema per Mora la Nueva, Sardañola del Vallés, San Baudilio de Llobregat, San Acisclo de Vallalta, Bañolas, San Bartolomé del Grau, Llusá o San Pedro de Ribas, topònims, d’altra banda, que encara es consideren vàlids a la versió espanyola de la viquipèdia, però això és problema seu, exactament igual com ho seria si diguessin que la Terra és plana o que dos i dos fan cinc. Comarquinal és el nom que Miquel Llor (1894-1966) va donar a Vic en la seva novel·la Laura a la ciutat dels sants, mentre que Vilaniu és l’elaboració literària que Narcís Oller (1846-1930) va fer de Valls, la seva ciutat natal, a la novel·la que va titular, precisament, Vilaniu. I quin és, doncs, l’origen de Saint-Étienne-en-Monestir? Com que, si més no a primera vista, sembla un topònim tallat pel mateix patró que Villeneuve-la-Rivière (Vilanova de la Ribera), Ille-sur-Têt (Illa) o Saint-Michel-de-Llotes (Sant Miquel de Llotes), tot apuntaria a l’administració francesa que, com sabem, el 1659, es va fer càrrec d’una part de Catalunya, però, com sovint passa, les aparences enganyen; en la llista de municipis del departament de Pyrénées Orientales no n’hi surt pas cap que es digui Saint-Étienne, ni amb Monestir ni sense; en el món hexagonal, Sant Esteve del Monestir (Rosselló) no es diu pas Saint-Étienne-en-Monestir sinó, simplement, Saint-Estève. Certament, segons la lògica franco-francesa, el nom hauria de ser Saint-Étienne, però què hi farem; al segle xvii, quan França va apoderar-se d’una part de la colònia espanyola de Santo Domingo —l’actual Haití— va dir-ne Saint-Domengue, que no és més que una adaptació al francès del corònim castellà Santo Domingo, i no sembla pas que a Lluís XIV li preocupés gaire que no s’hagués fet la traducció correcta al francès, que hauria estat, òbviament, Saint Dominique, una altra cosa era, naturalment, que a la província del Roussillon els documents es redactessin en català perquè aquest era un costum que repugnava i era contrari a la seva autoritat i a l’honor de la nació francesa i, per això, el 2 d’abril de 1700, va prendre les mesures oportunes. Doncs bé, segons fonts molt ben informades i, per tant, dignes d’una confiança total i absoluta, el creador del topònim Saint-Étienne-en-Monestir va ser ni més ni menys que un funcionari de la Generalitat de Catalunya que va considerar necessari traduir al francès l’adreça que li havia donat un veí de Sant Esteve del Monestir; falta veure si aquest mateix funcionari seria capaç també de transformar Sant Feliu d’Amunt en Saint-Félix-d’Amont perquè, és clar, la traducció francesa correcta de Sant Feliu és, sense cap mena de discussió possible, Saint-Félix; sembla, doncs, inconcebible que l’administració francesa faci servir el topònim Saint-Féliu-d'Amont que, en realitat, no és ni català ni francès. Per cert, l’accent circumflex que els francesos afegeixen al nom del riu conflentí la Tet deu ser per fer-hi bonic, oi?
Bromes a part, ací tenim una més de les proves concloents que el Principat de Catalunya és l’únic lloc en tot el món on encara no tenen clar que, com naturalment ho indica el seu nom, la Catalunya Nord és Catalunya. Que el límit septentrional de Catalunya és al massís de les Corberes segur que ho saben millor a París que no pas a Barcelona; igual és que ni tan sols ho saben a Portbou, la Jonquera, Camprodon, Maçanet de Cabrenys o Puigcerdà. Com és obvi aquesta ignorància és l’única explicació lògica al silenci de la Generalitat davant l’aprovació de la nova llei de llengües regionals a l’Assemblea Nacional Francesa; ja ho sabem que aquesta llei té moltes limitacions i que la seva aplicació es trobarà amb una infinitat d’entrebancs, però, naturalment, significarà un avenç en l’ensenyament del català a la Catalunya Nord igual com en el seu dia va representar-ho la Llei Deixonne de 1951. Molt em temo que el traductor al francès del nom de Sant Esteve del Monestir no deu saber que en aquest poble del Riberal hi ha una escola Bressola i, pitjor encara, si per la casualitat que fos se n’assabentés, encara diria que a França hi ha una escola on ensenyen català i en català.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)