cartell toponimia

Cançoner per la Llibertat

portada agenda

Xavier Deulonder i Camins

La llei de llengües regionals

Naturalment, que el llop aprovi una llei de protecció i promoció de les ovelles és un triomf per als ovins, els quals, doncs, tenen motius molt comprensibles per celebrar-ho perquè es tracta d’un fet que marca un abans i un després, però,

és clar, el llop no ha deixat pas de ser llop i, a més, no sembla que tingui cap intenció de fer-se vegetarià. Si ens hi fixem, la llei aprovada el 8 d’abril per l’Assemblea Nacional Francesa reconeix el dret a la presència i l’ús de les llengües regionals però sempre al costat del francès que no perd mai la condició de llengua nacional a tot arreu de França, mentre que les llengües regionals ni tan sols esdevenen cooficials amb el francès dins del seu territori. Fins 1789, França no era pas res més que el conjunt de territoris dominats pel rei de França mentre que, actualment, França no és més que el conjunt de territoris governats per la República Francesa; com podem veure, aquestes dues definicions, tant l’antiga com la moderna, són tautològiques però això no fa perdre la son a ningú; queda clar, doncs, que si una determinada regió forma part de França no és pas per la seva llengua, història i cultura sinó perquè es troba sotmesa al poder francès i que aquest sigui monàrquic, bonapartista o republicà és una qüestió més aviat secundària. En conseqüència, si el català és una llengua regional de França és únicament perquè, arran del Tractat dels Pirineus de 1659, una part de Catalunya va passar a sobirania francesa; com és obvi, les coses serien del tot diferents si la frontera de França passés pel massís de les Corberes, és a dir, si La Menera (Vallespir) no fos considerat el poble més meridional de França o si a Perpinyà no hi hagués un prefecte francès amb potestat de destorbar el trànsit entre el Vallespir i les comarques de l’Alt Empordà, la Garrotxa i el Ripollès.

Molt em temo que si arriba a entrar en vigor, és a dir, si no la tomba el Consell Constitucional, com molt bé podria passar, la nova llei de llengües regionals no portarà pas el president Emmanuel Macron a haver de retractar-se de l’afirmació, proferida arran de les celebracions del cent cinquantè aniversari de la proclamació de la III República Francesa, que el francès és l’un des ciments de notre nation. El 1792, en proclamar la I República, s’hauria pogut dir que la imposició del francès a tots els territoris de França havia estat un instrument de dominació del poble per la monarquia i que, per tant, la nova república es basava en el respecte de les identitats i llengües dels pobles que, d’una manera lliure i voluntària, passaven a integrar-s’hi, però no es va fer així i, per això, les coses han anat com han anat; com sabem, del sinistre abbé Grégoire se’n poden dir moltes coses però no pas que fos monàrquic i d’ací ve que el model lingüístic de la República Francesa no sigui pas el de Suïssa. A Espanya també va significar un canvi radical que, després de la fi del franquisme, s’aprovessin els estatuts d’autonomia que posaren el català com a llengua cooficial a Catalunya, el País Valencià i les Illes, però, és clar, segons la constitució espanyola de 1978, el castellano es la lengua española oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho de usarla, i d’ací ha vingut la lluita dels sectors espanyolistes contra la immersió lingüística en català com també les seves queixes contra la marginació o, fins i tot, persecució del castellà a Catalunya. No oblidem, doncs, que fins i tot amb la llei del 8 d’abril, els partidaris de la imposició del francès a la Catalunya Nord disposen d’importants instruments legals per condemnar allò que ells considerin un excés en l’ús del català als Pyrénées Orientales o també per queixar-se que a França hi ha un departament on es margina el francès.

Els diputats de la France Insoumise han votat contra la llei de les llengües regionals. Com ja he assenyalat en més d’una ocasió, en qüestió de llengua i identitat nacional, les postures de Francis Daspe, important responsable de la France Insoumise a la Catalunya Nord, són gairebé idèntiques a les del Rassemblement National, amb l’única diferència que Daspe reivindica com un fet gloriós la République de l’An II i la seva guerra contra les monarquies europees, en la qual, però, l’actitud dels nord-catalans va ser desertar en massa. D’altra banda, qui va riure-se’n en públic de l’accent occità d’una periodista va ser ni més ni menys que Jean-Luc Mélenchon. Evidentment, també ha estat radiant el vot en contra de la llei del 8 d’abril emès per Catherine Pujol, diputada del RN per la Catalunya Nord.

Eva Bertrana, directora de la Bressola, afirma que “si un dia tenim la garantia que l’estat francès té la possibilitat i les ganes de fer ensenyament en català com nosaltres l’entenem, immersiu, evidentment donarem les claus i molt contents”. Molt bé, però a mi em sembla que l’únic estat a la Catalunya Nord que tindrà ganes de fer un ensenyament en català tal com l’entén la Bressola serà la República Catalana, la qual, a més, agrairà la feina feta per les escoles Bressola i Arrels en la conservació del català a la Catalunya Nord.

Xavier Deulonder i Camins

Comentaris (0)

Rated 0 out of 5 based on 0 voters
There are no comments posted here yet

Deixa els teus comentaris

Posting comment as a guest.
Arxius adjunts (0 / 3)
Share Your Location

El Portal - Catalunya Nord Digital neix a iniciativa del Col·lectiu 2 d'abril.

Neix de la necessecitat de crear un lloc de trobada a Catalunya Nord per a tots els actors de la llengua catalana.
Reagrupa persones i entitats al voltant d'un projecte, el de fer viure la llengua catalana, la llengua pròpia, la llengua del país.

Cada un pot portar la seua pedra a l'edifici 

  • participant amb la redacció d'articles, d'entrevistes
  • fent propostes, fent passar informacions
  • adherint al Col·lectiu 2 d'abril
  • fent conèixer el Portal