Ianquis, sudistes i catalans
Al seu llibre, aparegut recentment, Confederación. Los Estados Confederados de América y la Guerra Civil 1861-1865, l’historiador Emilio Ablanedo —d’altra banda, subdelegat del govern espanyol a Barcelona i Tarragona entre 2012 i 2018— es pregunta si tenien els sudistes dret a decidir,
és a dir, si va ser legítima la decisió presa pels representants polítics dels estats d’Alabama, Arkansas, Carolina del Nord, Carolina del Sud, Florida, Geòrgia, Louisiana, Mississippí, Tennessee, Texas i Virgínia de separar-se dels Estats Units d’Amèrica (EUA) i constituir els Estats Confederats d’Amèrica (ECA), cosa que va dur a la guerra civil americana dels anys 1861-1865. Naturalment, demanar-se pel dret a decidir dels sudistes implica establir un paral·lelisme entre la formació dels ECA i el procés independentista català, que Ablanedo assenyala d’una manera explícita fent referència a la construcció pels sudistes d’estructures d’estat, el seu ús de la propaganda, la importància de la bandera confederada i la capacitat dels partidaris de la secessió de galvanitzar les masses contra el president dels EUA Abraham Lincoln, assassinat el 14 d’abril de 1865 per un defensor de la causa sudista. Com sabem, si els onze estats del sud van optar per confederar-se va ser perquè la seva economia es basava en l’explotació de plantacions —de cotó, de tabac o de d’altres conreus— on s’hi feia treballar esclaus i, per això, els seus dirigents polítics no estaven gens disposats a acceptar la decisió del president Lincoln d’abolir l’esclavitud a tot arreu dels EUA, posant fi a la situació anterior de coexistència dins del país d’estats esclavistes i estats abolicionistes, és a dir, estats on l’esclavitud estava prohibida. I, lògicament, és aquest factor que ens impedeix sentir per la causa sudista la mateixa simpatia que mostrem pels moviments d’alliberament nacional en què, en un determinat lloc, la gent es rebel·la contra un estat que considera aliè i opressor; sort que els sudistes van perdre la guerra perquè, en cas contrari, potser a mitjans del segle xx, Martin Luther King (1929-1968) hauria hagut de lluitar no pas pels drets civils i per la fi de la segregació racial que patien els negres sinó per l’abolició de l’esclavitud. Així doncs, si Ablanendo estableix un paral·lelisme entre l’intent de proclamació de la República Catalana del 2017 i la constitució dels ECA el 1861 és per bescantar el procés independentista català presentant-lo com un moviment il·legítim cosa que, com és natural, porta a avalar la repressió que hi ha practicat Espanya en els darrers tres anys i mig.
En preguntar-se si els sudistes tenien dret a decidir, a Ablanedo se li escapa un detall molt simple però també molt important: si els exèrcits de Lincoln haguessin perdut la guerra, la comunitat internacional hauria acabat reconeixent els ECA com un estat de ple dret, més que res perquè no hauria tingut sentit persistir a no fer-ho si resultés obvi que el conjunt d’Alabama, Arkansas, Carolina del Nord, Carolina del Sud, Florida, Geòrgia, Louisiana, Mississippí, Tennessee, Texas i Virgínia seguia el seu camí al marge dels EUA, els quals no disposarien de mitjans per restablir la seva autoritat en els estats secessionistes. En aquells temps, la qüestió de l’esclavitud no hauria estat pas cap problema perquè aquesta pràctica d’explotació extrema d’éssers humans va mantenir-se en vigor fins el 1886 a les colònies espanyoles de Cuba i Puerto Rico i fins 1888 al Brasil, sent aquest país el darrer d’Amèrica a abolir l’esclavitud; a més, si Lincoln va decidir alliberar els esclaus va ser per les seves conviccions polítiques i morals però no pas perquè les principals potències del món amenacessin els EUA amb l’aïllament diplomàtic o amb sancions econòmiques. A part d’això, també podríem preguntar-nos si, el 1776, els dirigents de les Tretze Colònies de l’Amèrica del Nord tenien dret a decidir independitzar-se de la Gran Bretanya; òbviament, al rei Jordi III i al parlament britànic els va semblar que no, d’ací que enviessin l’exèrcit a sotmetre les colònies rebels i, tal com ens ho podem figurar, si els britànics haguessin guanyat la guerra, John Adams, Benjamin Franklin, Alexander Hamilton, John Jay, Thomas Jefferson, James Madison i George Washington —considerats avui dia els pares fundadors dels EUA— haurien acabat penjats a la forca per sediciosos i traïdors, tal com li hauria passat també a Simón Bolívar si les autoritats espanyoles haguessin aconseguit capturar-lo. En fi, el 1918, tenien dret els txecs, els eslovacs, els eslovens, els croats, els serbis, els polonesos, els hongaresos i els austríacs a formar estats independents? Esperem que sí perquè, si no, ens hauríem de posar a reconstituir l’Imperi Austrohongarès, i no vegis la feinada que se’ns giraria.
Ablanedo es proposa omplir el buit editorial que hi ha a Espanya en el tema de la Guerra Civil Americana i, segurament, el seu llibre deu complir l’objectiu d’explicar correctament el conflicte bèl·lic, polític i social que va donar-se a l’Amèrica del Nord arran de la creació dels ECA, mentre que per la resta ens trobem, senzillament, amb una nova mostra de la incapacitat espanyola de resoldre per la via democràtica el conflicte català.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)