El full de ruta ens l’hem de fer nosaltres
Que un partit independentista presenti un programa orientat, d’una manera exclusiva, a resoldre els problemes del dia a dia i deixi l’assoliment de la independència desat als llimbs d’un horitzó llunyà i indefinit
al qual no se sap mai com ni quan hi arribarem està justificat només si les forces independentistes són minoritàries, tal com passava en els parlaments de Catalunya elegits entre 1980 i 2012; ara bé, en l’actual parlament, no sols Junts, ERC i la CUP sumen majoria absoluta sinó que en les darreres eleccions el total de vots independentistes superà el 50% dels sufragis emesos. Es comprèn, doncs, que molta gent exigeixi a Junts, ERC i la CUP no pas un programa de gestió de la Generalitat, sinó un full de ruta cap a la República Catalana clar i definit; al capdavall, qui vota partits independentistes és perquè vol la independència. El problema, però, és que el 2017 hi havia un full de ruta del tot explícit: celebrar el referèndum d’autodeterminació l’1 d’octubre i, després, aplicar-ne els resultats fossin els que fossin; tanmateix, a l’hora de la veritat, les coses van anar com van anar. Naturalment, no podem saber pas què hauria passat si la resposta a l’aplicació de l’article 155 hagués estat emetre una crida al poble català perquè sortís al carrer a defensar no pas la Generalitat i les altres institucions autonòmiques sinó la novella República Catalana. D’altra banda, segons diuen algunes males llengües, si el referèndum de l’1 d’octubre va celebrar-se no fou per la determinació dels dirigents polítics a complir el seu programa electoral sinó perquè la gent va sortir al carrer malgrat la violència de la policia espanyola. Així doncs, hem d’arribar a la conclusió que, vist el precedent del 2017, si les forces independentistes parlamentàries ens presentessin un full de ruta cap a la República Catalana perfectament estructurat, això no seria garantia de res. El full de ruta, doncs, ens l’hem de fer nosaltres, el conjunt de ciutadans que volem arribar a veure la República Catalana perquè en l’autonomia o bé no hi hem cregut mai o bé hi hem deixat de creure. I aquest full de ruta no en pot ser cap d’altre que el de pressionar els partits que administren la Generalitat amb una mobilització independentista al carrer constant i contínua, una cosa, però, que, en aquests temps de pandèmia i de distàncies de seguretat no és pas possible; per això, tant si ens agrada com si no, hem d’admetre que la crisi sanitària ens ha imposat una treva en la lluita per la independència; òbviament, l’èxit de l’acte del president Carles Puigdemont a Perpinyà el passat 29 de febrer del 2020 augurava una presència activa de l’independentisme al carrer i ja sabem per quines raons no va acomplir-se aquest pronòstic.
Ara per ara, si poguéssim sortir al carrer amb la normalitat de sempre, cosa que seria una temeritat perquè l’actual índex de contagis ho desaconsella del tot, potser la primera cosa que hauríem de demanar és que si, per motius que als simples mortals ens resulten de tot incomprensibles i que, amb tota seguretat, no n’hem de fer res, no es pot aconseguir de cap manera una entesa sòlida i duradora entre Junts i ERC, llavors es formi un govern monocolor de la força independentista més votada, en aquest cas ERC, i que Junts i la CUP es dediquin a fer oposició independentista des del Parlament, més que res per recordar-li a Pere Aragonès que la seva missió no és pas administrar la Generalitat com en el seu temps ho feia Jordi Pujol, sinó assolir la República Catalana i, si per la raó que sigui, no es veu amb cor de fer el pas, que, lògicament, implicarà un enfrontament directe amb Espanya, llavors que dimiteixi perquè, com és obvi, no s’obliga a ningú a ser president o conseller de la Generalitat, uns càrrecs, d’altra banda, força ben remunerats. Ben mirat, però, si Aragonés sucumbís a la temptació del tripartit d’esquerres amb el PSC i els Comuns, no s’esdevindria pas cap daltabaix, sinó només que ERC perdria tota la seva credibilitat com a partit independentista, tal com li va passar en temps de Pasqual Maragall i de José Montilla, cosa que afavoriria el creixement de la CUP i de Junts, els quals podrien dirigir la mobilització ciutadana per a la independència. Vist el paper que ara li toca fer a la Generalitat, no entenc pas com pot tenir interès un partit independentista a ocupar-hi conselleries.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)