cartell toponimia

Cançoner per la Llibertat

portada agenda

Xavier Deulonder i Camins

Memòries d’Algèria

Molts perpinyanesos deuen haver-se passat la infantesa i l’adolescència sentint explicar als seus pares o, potser, fins i tot, als seus germans grans, la tribulació que van patir tots plegats quan, el 1962, van haver de marxar d’Algèria, on la família deuria portar generacions vivint-hi, cames ajudeu-me i amb una mà al davant i una altra al darrera,

és a dir, amb el que duien posat i havien pogut entaforar en unes quantes maletes i encara gràcies. No em costa gaire, doncs, imaginar-me a Perpinyà reunions familiars on es traguessin d’una capsa fotografies de la casa d’Alger, Constantina, Orà, Bône, Tlemcen, Bugia o de qualsevol altre lloc de l’antiga Algèria francesa que no deuria ser pas res de l’altre món, i segurament no gaire millor que el pis on vivien al barri del Molí de Vent, però que la nostàlgia i, sobretot, el record d’haver-la haguda de deixar a corre-cuita la convertien en un paradís perdut. Evidentment, no és cap secret que Jean-Marc Pujol va néixer el 1949 a Mostaganem (Algèria) ni tampoc que Louis Aliot, nascut a Tolosa el 1969, és a dir, set anys després dels acords d’Évian, és fill d’una repatriada d’Algèria. Potser un dels records d’infantesa de Jean-Marc Pujol és haver sentit el general Charles de Gaulle cridant el 1958 des de la casa consistorial de Mostaganem Vive l’Algerie française i ja sabem tots què se’n va fer de tot plegat. Quan va publicar-se La pesta, poc s’ho deurien pensar a Orà que, al cap de només uns quants anys, els en vindria una de més grossa que l’epidèmia imaginada per Albert Camus. Com deuria viure el doctor Bernard Rieux tot el tràngol de 1962? Evidentment, els seus fills i néts no viuen pas a Orà.

Que per tal de mantenir el seu domini colonial sobre Algèria la França de la IV República va fer servir uns mètodes de tortura i de repressió indiscriminada propis més aviat de l’Alemanya del III Reich és veritat i que l’FLN atacava amb violència la població civil francesa també, en cas contrari, no s’entendria que, el 1962, tots els francesos marxessin d’Algèria bo i havent-hi deixar bona part del seu patrimoni personal i sent conscients que no podrien tornar-hi mai més; òbviament, no ho haurien fet de cap manera si haguessin pogut confiar que podrien continuar vivint amb seguretat dins de la nova Algèria independent. Durant trenta anys, des de 1962 fins 1992, l’FLN va exercir una dictadura de partit a Algèria que va acabar en una guerra civil; per tant, ja ens podem figurar que els seus dirigents deurien ser una gent no gaire recomanable, exactament igual com els policies i militars francesos que, durant la Guerra, torturaven i assassinaven sospitosos de tenir contactes amb l’FLN i els polítics que emparaven aquesta mena de pràctiques, com ara François Mitterrand, ministre de l’interior 1954-1955 i de justícia 1956-1957. Ara bé, a l’origen de tot hi ha que, entre 1830 i 1848, França va apoderar-se d’Algèria mitjançant una conquesta militar en què les seves tropes van cometre totes les atrocitats imaginables i més; d’altra banda, en l’Algèria francesa va donar-se una situació de domini colonial perquè els algerians eren marginats i discriminats al seu país; ja ho sé que la Catalunya Nord també va ser annexionada a França per la força, però Josep Joffre, natural de Ribesaltes (Rosselló), va arribar a ser mariscal de França igual com Juli Pams, originari de Perpinyà, va ser ministre i, fins i tot, candidat a president de la República Francesa, mentre que, naturalment, és impossible imaginar-se un algerià magrebí fent una carrera militar com la de Joffre o una de política com la de Pams. El 1962, doncs, va acabar-se un món, l’Algèria colonial francesa, que, en realitat, no hauria hagut d’existir mai perquè els seus fonaments eren l’expansionisme colonial, la violència i l’opressió, coses, totes aquestes, de les quals, certament, els francesos repatriats d’Algèria no en tenien cap culpa.

Una de les diferències entre la Catalunya Nord i el Principat és que les notícies sobre la Guerra d’Algèria sortien a Perpinyà a l’apartat d’informació nacional i, segurament, deurien ser les més destacades de totes, mentre que a Girona apareixien entre les notícies de l’estranger i no s’hi donava una especial importància perquè al món passaven moltes altres coses. Fins a l’últim moment, tota la classe política francesa va estar repetint a l’uníson la cantarella que Algèria no podria ser mai independent perquè no era pas una colònia sinó una regió francesa més igual com la Xampanya o la Normandia —un argument que, per raons força comprensibles, fora de França feia riure— i, com tots sabem, França és una, indivisible i hexagonal però, al final, com sempre passa, els francesos van trobar-se que la realitat és molt tossuda i, per això, sempre se surt amb la seva, tal com va veure’s als Acords d’Évian, on va quedar clar que, per més el riu Sena divideixi París en dos sectors, la Mediterrània no fa pas això mateix amb França.

Xavier Deulonder i Camins

Comentaris (0)

Rated 0 out of 5 based on 0 voters
There are no comments posted here yet

Deixa els teus comentaris

Posting comment as a guest.
Arxius adjunts (0 / 3)
Share Your Location

El Portal - Catalunya Nord Digital neix a iniciativa del Col·lectiu 2 d'abril.

Neix de la necessecitat de crear un lloc de trobada a Catalunya Nord per a tots els actors de la llengua catalana.
Reagrupa persones i entitats al voltant d'un projecte, el de fer viure la llengua catalana, la llengua pròpia, la llengua del país.

Cada un pot portar la seua pedra a l'edifici 

  • participant amb la redacció d'articles, d'entrevistes
  • fent propostes, fent passar informacions
  • adherint al Col·lectiu 2 d'abril
  • fent conèixer el Portal