L’espoli del Museu de Lleida
La votació al parlament d’Estrasburg del suplicatori contra els eurodiputats Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí, la constitució de la Mesa del Parlament de Catalunya, l’aixecament d’algunes de les restriccions imposades per la lluita contra la pandèmia i la manifestació celebrada entre Maçanet de Cabrenys i Costoja contra el tancament de la frontera que dificulta el trànsit entre el Vallespir i l’Alt Empordà han tingut el ressò mediàtic que hi corresponia, cosa, però, que no es pot dir pas de l’espoli del fons del Museu de Lleida, una bona part del qual s’ha traslladat a Barbastre sense que la Generalitat hi digués res. A Lleida, hi ha hagut gent que ha protestat, però para de comptar.
Alguns dels objectes de culte catòlic —imatges, custòdies, calzes, etc— tenen un innegable valor històric i artístic; per això, els responsables de l’església que en sigui propietària tenen l’obligació d’assegurar-ne la conservació, és a dir, restaurar-los si estan fets malbé, i sobretot, evitar-ne la deterioració i, principalment, la pèrdua, que, en alguns casos, pot esdevenir-se a conseqüència d’un robatori, com ara per exemple el que, el 1979, va perpetrar el traficant d’art Erik el Belga a la catedral de Roda d’Isàvena. Tal com ja ens ho podem figurar, molt sovint les esglésies parroquials, sobretot si estan situades en petits pobles rurals, no disposen pas dels recursos humans i materials necessaris per dur a terme aquesta tasca; per això, a partir del segle xix, es van anar constituint els museus diocesans que, gestionats pel bisbat, custodien el patrimoni cultural de les diferents esglésies i ermites de la diòcesi. Des que al segle xii els cristians conqueriren Lleida als musulmans, la diòcesi lleidatana abastava també una part d’Aragó; el 1995, però, les autoritats eclesiàstiques van decidir que la zona aragonesa del bisbat de Lleida se n’havia de segregar i unir-se al bisbat de Barbastre per constituir la nova diòcesi de Barbastre-Montsó. Fins ací, cap problema; ara bé, d’ençà d’aleshores, el bisbat de Barbastre reclama al bisbat de Lleida les obres d’art del seu museu diocesà originàries de les parròquies aragoneses sobre les quals havia tingut jurisdicció fins 1995. El 2004, unes quantes parròquies de l’arquebisbat de Barcelona en van ser separades per constituir les noves diòcesis de Sant Feliu de Llobregat i de Terrassa; naturalment, no hem vist pas els responsables dels nous bisbats reclamant al museu diocesà de Barcelona les obres d’art procedents de les parròquies que, a partir d’aquest canvi d’organització territorial, quedaren sota l’autoritat del bisbe de Terrassa o del de Sant Feliu, i això que, partint del precedent aragonès, en el plet tindrien totes les de guanyar. El problema, però, és que totes les institucions aragoneses donen suport a les reclamacions de Barbastre i, sobretot, ho presenten com la restitució d’un patrimoni artístic injustament espoliat. El museu diocesà de Lleida va fundar-lo el 1893 el bisbe Josep Meseguer i Costa amb l’òbvia missió d’assegurar la conservació de tot el patrimoni artístic de la diòcesi; hauria estat completament inadmissible —i com és evident, il·lògic—, doncs, que el bisbe Meseguer i els seus successors s’haguessin desentès de les obres d’art de les parròquies aragoneses de la diòcesi i només haguessin tingut cura del patrimoni artístic de la zona catalana. Com podem veure, una cosa tan simple i senzilla com aquesta costa molt d’entendre no sols al bisbe de Barbastre-Montsó sinó també al govern d’Aragó i a la Diputació Provincial d’Osca. I en el cas de les obres d’art del monestir de Sixena ens trobem, a més, que si avui dia encara es conserven és, únicament, perquè tècnics de la Generalitat de Catalunya van aconseguir rescatar-les el 1936 just quan escamots de milicians anarquistes estaven a punt de cremar-les.
Ja ho comprenc que si un tribunal espanyol ha donat la raó a Barbastre, una institució autonòmica espanyola com ho és la Generalitat de Catalunya no pot oposar-s’hi pas i que, en temps de pandèmia, no és gaire aconsellable convocar grans mobilitzacions, però, en el cas de l’espoli del fons patrimonial del museu de Lleida, el silenci de Catalunya ha estat, més aviat, eixordador.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)