Esborrem la frontera
Si el senyor prefecte dels Pyrénées Orientales troba lògic mantenir tancats els passos del Coll de Banyuls, del Coll de Costoja i del Coll de la Manrella deu ser perquè, segurament, no sap pas que a banda i banda d’allò que a ell li sembla una frontera entre dos països no hi ha pas francesos i espanyols sinó, simplement, catalans.
Que siguin bastant freqüents els contactes entre Rabós (Alt Empordà) i Banyuls de la Marenda (Rosselló) o entre Costoja (Vallespir) i Maçanet de Cabrenys (Alt Empordà) i de Morellàs i les Illes (Vallespir) amb l’Agullana (Alt Empordà) no té res d’especial perquè així acostumen a anar les coses entre pobles veïns. Lògicament, aquestes relacions naturals ara es veuen destorbades pel tancament de fronteres del senyor prefecte i, per això, Unitat Catalana ha convocat per al proper diumenge dia 14 una concentració al pont de Riumajor —punt d’unió entre Costoja i Maçanet de Cabrenys— amb el lema “Esborrem la frontera”. Com és obvi, allà on la situació esdevé més grotesca és al camí d’Age entre Palau de Cerdanya i Puigcerdà i a Vinyoles d’Enveig, perquè ací se separen pobles d’una mateixa comarca: la Cerdanya. Segur que un tancament dels passos en un lloc tan desèrtic i deshabitat com el massís de les Corberes no destorbaria pas les relacions entre pobles veïns.
Resulta que a molts dels espectadors del butlletí informatiu que a la una del migdia emet TF1 no els agrada gens l’accent de la locutora Marie-Sophie Lacarrau, nascuda a Villefranche de Rouergue (l'Aveyron) però criada a Perpinyà; segons ho expressen en les queixes que li envien per correu, no sembla pas que parli en francès; bé, potser Jean Castex faria bé d’oferir-li un lloc al seu govern o, si això no fos possible, al consell municipal de Prada. Com que Marie-Sophie Lacarrau va néixer el 1975, a mi si una cosa em sap greu és que durant la seva adolescència i joventut no deuria sentir parlar gaire català als carrers de Perpinyà i, per això, malgrat que se li enganxés l’accent és probable que no arribés a aprendre el català. Queda clar, doncs, que el mal costum de parlar als fills en francès va servir, només, per perdre la llengua i perquè a París encara tinguin la barra de criticar algú perquè se li nota massa l’accent català. Féu que els vostres fills aprenguin el català i engegueu París a passeig.
Segons una recent piulada de Manuel Valls, resulta que el president Carles Puigdemont és culpable de tot un seguit de crims nefands i esgarrifosos: haver violat la constitució espanyola, l’estatut de Catalunya —que, pobret, després de les mutilacions que va rebre de les corts espanyoles ja no crec que estigui per gaires brocs— i el reglament del Parlament de Catalunya per així conculcar els drets dels diputats dels partits de l’oposició. Puigdemont, afirma l’ex-primer ministre que després d’haver fracassat del tot a França va voler reciclar-se a la seva Barcelona natal on, com a tot arreu, hi fa més nosa que servei, ha fugit de la justícia d’une grande democratie. Deixant de banda que cap dels diputats del Parlament de Catalunya va rebre un tracte comparable al que es va donar als gitanos romanesos de França, suposo que Manuel Valls deu d’estar al corrent dels revessos que la justícia espanyola ha hagut d’entomar a Europa. Però és que a més de les invectives contra Puigdemont, la cirereta del pastís és l’afirmació de Manuel Valls que la Catalunya Nord no existeix. Sabent que, ara fa un any, es va empipar com una mona arran de l’acte que el president Puigdemont va fer a Perpinyà, no ens hem de sorprendre de res. Si es dediqués a fer unes quantes visites culturals al departament dels Pyrénées Orientales, un lloc on no sembla que s’hi hagi deixat veure gaire ni tan sols quan era primer ministre, segur que es trobaria, en primer lloc, que tots els ciutadans del departament es defineixen com a catalans, que bastants d’ells saben el català i que tothom se sent identificat amb la senyera, com també que l’ús de dels termes Catalogne du Nord i catalans du nord hi és força habitual. I si això de la Catalunya Nord no ho acaba d’entendre, sempre pot demanar-li a Jean Castex que n’hi faci cinc cèntims.
Espero que tot això faci més comprensible el meu desig que arribi el dia que el rètol aquell de “poble més meridional de França” el treguin de La Menera (Vallespir) i se l’emportin cap a Leucata o La Gaudière (Aude).
Xavier Deulonders i Camins
Comentaris (0)