Les bullangues de Barcelona
Seria normal una ciutat on si un grup de gent es posés a cremar contenidors, a destrossar mobiliari urbà i, fins i tot, a trencar aparadors de botigues, no sortís ningú a dir-los res, com si aquestes fossin unes accions tan normals i corrents com ara treure a passejar el gos o asseure’s a la terrassa d’un bar?
Òbviament, l’incendi d’uns quants contenidors d’escombraries no és pas cap catàstrofe humanitària i, n’hem d’estar segurs, el cost de la seva reposició serà molt inferior a la quantitat de diners que s’han perdut en els múltiples afers de corrupció i de malbaratament institucional que tots sabem i coneixem, al que es va regalar als bancs per rescatar-los o a l’espoli fiscal espanyol que pateix Catalunya però, que se sàpiga, la funció i raó de ser dels contenidors, el mobiliari urbà i els aparadors dels comerços no és pas que hom hi desfogui la seva ràbia i agressivitat, justificada o no. Que és molt trist veure algú buscant dins d’un contenidor d’escombraries si hi troba res per menjar o per poder-ho aprofitar, és evident, però no crec pas que els problemes d’aquesta persona es resolguin cremant els contenidors. Naturalment, la cosa és encara més greu quan es cremen o destrueixen béns de propietat privada, com ara els aparadors de botigues o, fins i tot, motos aparcades al carrer perquè als seus propietaris no poden els manifestants atribuir-los cap culpa de res. Ens han ensenyat que ser pacífics no serveix per a res, doncs molt bé; ara es tracta d’aprendre també que la violència de carrer no porta enlloc. No m’imagino pas un govern o un ajuntament cedint a les exigències d’uns manifestants només per evitar que es continuïn cremant contenidors; al capdavall, ara per ara, no se li ha acudit mai a ningú segrestar elements de mobiliari urbà i demanar-ne rescat.
Els contenidors són objectes que, encara que els facin a miques, no sofreixen ni pateixen cap mena de dolor; per això, caldria mirar de fer entendre als agents antiavalots que molt pitjor que la crema de contenidors és que algú perdi un ull en una manifestació a conseqüència d’una càrrega policial, fins i tot suposant que aquella persona pogués estar cometent un acte de vandalisme. La gent que, en les circumstàncies que siguin, actuï d’una manera incorrecta, la policia ha de reduir-la i detenir-la però respectant sempre el dret que té tota persona a la seva integritat física, i, sobretot, mirant de no provocar-li lesions irreversibles com ara la pèrdua d’un ull. Naturalment, no pot ser tampoc que es llenci un còctel Molotov contra un vehicle amb gent a dins ni tampoc que, com va passar a Barcelona el 4 de febrer del 2006, el desallotjament d’un edifici okupat —el Palau Alòs, al carrer de Sant Pere Més Baix— acabi amb un guàrdia urbà tetraplègic després d’haver rebut al cap l’impacte d’un objecte contundent, ja fos una pedra llençada des del carrer o un test tirat des d’un balcó.
En els darrers anys, els cossos policials, incloent-hi els Mossos d’Esquadra, han tingut actuacions realment inadmissibles, començant pels actes de confraternització que s’han pogut veure entre agents policials i manifestants espanyolistes davant de la prefectura de Via Laietana; si volen conservar la seva autoritat, els cossos policials s’han de mantenir neutrals en les confrontacions polítiques, més que res perquè la seva obligació és protegir tots els ciutadans, independentment de com pensin. Tanmateix, Barcelona —i Catalunya— necessiten disposar d’un model policial eficaç, pensat per actuar, fins i tot, en l’eventualitat que grups de manifestants al carrer adoptin una actitud violenta o vandàlica. Espero, doncs, que totes aquestes idees facin reflexionar el conseller d’interior del nou govern de la Generalitat, sobretot si aquest càrrec l’ocupa un militant de la CUP.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)