De nou amb la llengua
Els comentaris arran de l’ús del català per part dels candidats independentistes al debat electoral que, ara fa uns dies, va emetre’s a TVE i una afirmació, força desafortunada,
d’un periodista espanyol sobre el motiu pel qual, en opinió seva, els futbolistes bascos parlen en euskera quan juguen un partit han servit per recordar-nos que vivim dins d’un marc ideològic espanyol en què parlar en castellà és sempre l’opció normal i natural mentre que, a no ser que ens trobem en uns contexts molt específics i concrets i encara, fer servir el català —o l’euskera o el gallec— és una anomalia, una pràctica incorrecta que només pot explicar-se per ganes de fer la guitza o per una opció ideològica de rebuig a Espanya, és a dir, per mala educació o per mala fe. I el problema és que, ben mirat, tenen raó; com que, amb l’òbvia excepció dels de la Catalunya Nord, tots els catalans sabem el castellà, llavors sempre sorgeix la pregunta de per què continuen fent servir el català; naturalment, si Montserrat Roig (1945-1991) va dir que escrivia en català perquè era la seva llengua i, a més, perquè el català és una llengua literària i perquè li donava la gana, això és que havia de justificar l’ús del català perquè no podia negar de cap manera el seu ple domini del castellà parlat i escrit, és a dir, que si li hagués donat la gana també hauria pogut escriure en castellà. D’altra banda, l’ús del castellà pels candidats espanyolistes en l’esmentat debat electoral va deixar clar el vincle existent entre llengua i ideologia perquè, tal com va veure’s, malgrat que tots els participants en el debat sabessin el català, els únics que hi van parlar, malgrat que fos un programa de la televisió espanyola, van ser els independentistes. Parlar o escriure en castellà és una manera d’ajudar que a Espanya coneguin i comprenguin la realitat de Catalunya? Vist el nul interès dels espanyols per aprendre el català, sí, és clar. Com tots sabem, universitats on s’estudiï el català és molt més fàcil trobar-ne al Regne Unit, a Alemanya, a la República Txeca, als EUA o a on sigui que no pas a Espanya. Si s’obrís una acadèmia de català a Madrid, s’hi matricularien prou alumnes com perquè l’empresa pogués resultar econòmicament rendible? O, més aviat, caldria témer que alguns exaltats de Vox hi irrompessin per cometre-hi actes de vandalisme?
Com podem veure, la qüestió de l’ús del català ens la trobem a cada punt i moment, malgrat que la llengua hagi estat la gran oblidada del procés independentista en què molts —massa— dirigents sobiranistes van afirmar, com si fos la cosa més natural i lògica del món, que el castellà continuaria sent llengua oficial a la nova República Catalana. Òbviament, així ens trobaríem amb una independència a la irlandesa: la constitució de la República Catalana reconeixeria el català com a llengua pròpia i nacional de Catalunya, igual com la constitució de la República d’Irlanda ho fa amb el gaèlic, però, en realitat, a Catalunya tothom acabaria parlant en castellà igual com a Irlanda tothom parla en anglès. D’altra banda, no entenc com és que si els sembla que fer concessions al castellà pot servir per augmentar el nombre de vots independentistes a l’àrea metropolitana de Barcelona, no arriben a la conclusió que fer concessions al francès podria servir per incorporar la Catalunya Nord al procés independentista; al capdavall, si hi ha catalans castellanoparlants, també n’hi ha de francoparlants.
Per normalitzar el català necessitem, en primer lloc, la independència perquè, després de quaranta anys, ja hem tingut temps més que suficient per adonar-nos que la idea que a Espanya no pot haver-hi cap altra llengua nacional que no sigui castellà no era pas un caprici personal de Franco ni una dèria ideològica de Falange. I un cop independents, per no acabar com a Irlanda, ens caldrà també que, d’una banda, a Catalunya es deixi de considerar una obligació aprendre i estudiar el castellà a l’escola i, de l’altra, arribar a una situació en què rebutjar que algú parli o escrigui en català mereixi la mateixa condemna social que, per exemple, el racisme o la violència masclista. I d’aquesta manera, al cap d’unes quantes dècades, passarà que preguntar-li a un escriptor barceloní com és que escriu en català serà una ximpleria igual com ho seria preguntar-li a un escriptor moscovita com és que escriu en rus, a un de Nova York com és que escriu en anglès o a un de Ljubljana com és que escriu en eslovè.
Xavier Deulondeur i Camins
Comentaris (0)