Escriure en català
Escriure, i fer-ho en català, és per mi, tornar amb amor al silenci.
Com qui prega. Amb una força que m'empeny, de per dintre, imperant, més forta que tot. I allò que tinc en mi d'escorxat es torna sa, guarides les ferides, closes les mil ferides, i se'n va a retrobar, en el fons del fons, el món límpid de les aigües pures. Brolla llavors un cant, que és amor. Tal un riu, aquest amor s'endinsa en la terra-mare i les seues aigües canten, entre ribes de memòria, en la llengua vernacular...
A vegades, certes circumstàncies farien que aquest riu es perdi, s'allunyi... Però sempre torna, invencible, inalterable. Per a dir que aquí és. I em crida. Uns tustets al cor com qui truca a una porta. No conec res de més dolç que aquests tustets. Obres i endavant! A retrobar aquella deu que és font de vida, font meva de vida.
Així és com passa, en aquestes comarques més septentrionals de Catalunya, a una que escriu, en català.
I escriu amb angoixa de les tempestes i dels dies per venir.
Car aquella paraula literària és una paraula nua, sense suport, que té menester d'ésser conhortada. S'ofereix. És una paraula enamorada. Una cosa que tremola, com una petita fulla sota la pluja. Una fina música que va acompanyant-te i que no vols perdre. No cal desafinar però!, qüestió de to, de diapasó, d'acord no dissonant. Melodia suau que prové de molt lluny i hi torna. Un cant fondo. Un cant que no es pot desarrelar.
I CANTA PER MI EN CATALÀ AMB EL VENT TRAMUNTANAL QUE BUFA, AMB EL SOL QUE EM CREMA, AMB L'AMOR QUE ES MOR I NO VOL MORIR....
Renada Laura Portet,
Perpinyà
Comentaris (0)