Francesc Bitlloch

L'estimo com un fill. I és el meu pare!

Vigila que no cremin la Casa del Poeta!
(Quan un Poeta parla d'un altre Poeta...) #PiulemPoesia36

És molt freqüent que els poetes mencionin altres poetes en els seus versos, o simplement els dediquin poemes.

En les llibretes secretes, on escric els poemes que m'agraden, n'hi ha una col·lecció de poemes que parlen de poetes. Avui no hi cabran tots però entre avui i la setmana que ve, presentarem aquests:

1. Margarit parla de Verdaguer
2. Ferrater parla de Carner
3. Riba parla de Màrius Torres
4. Foix parla de Llull i March
5. Akhmàtova parla del poeta de Tebes

6. Auden parla de Yeats
7. Espriu parla de Rosselló-Pòrcel
8. Vinyoli parla d Rosselló-Pòrcel
9. Pessoa parla del poeta
10. El poeta Ulisses canta les seves facècies

 

poeta24 21. Joan Margarit ha publicat fa pocs dies un llibre nou: "Un hivern fascinant". Margarit és cada dia més fascinant. Cada llibre seu és un esdeveniment. En aquest darrer llibre hi ha un poema que es diu: VERDAGUER

Encara que només fos pel darrer vers,("L'estimo com un fill. I és el meu pare") així, amb un punt al mig que li dóna encara més contundència, ja caldria posar aquest poema en aquesta petita antologia.

Que grans les veritats en un tan breu poema. Verdaguer moria a la Vila Joana, a Vallvidrera on s'ha fet un museu, i tot seguit començava un dels enterraments més multitudinaris i sentits que s'han vist a Catalunya. I Margarit recorda que en el llit on agonitzava Verdaguer naixien els poetes catalans.

Quanta raó! En aquest any en què ens fixem en Fabra i afirmem amb raó que sense ell... Doncs jo diria que sense "ells" dos. Fabra, és clar, col·leccionista ordenador, enamorat dels mots. Però també Verdaguer col·leccionista, ordenador i enamorat dels mots. Només que en un cas l'ordre és alfabètic i gramàtic. En l'altre, l'ordre és poètic, còsmic i místic

Terrible afirmació sobre "la rancúnia": Cremem la nostra alzina més alta i després la plorem durant anys. Reconèixer els seus poetes deu ser signe d'una societat culta i reconciliada amb la llengua i amb la història.

Abandonat i sol, en aquest quarto
que avui és un museu, agonitzava.
Alhora al mateix llit
naixien els poetes catalans
mentre una multitud que emplenava els carrers
se n'acomiadava. La pietat catòlica
i una mitologia decadent
servien d'esquelet a una bondat
i una compassió com la de casa meva:
rurals i violentes. Verdaguer és l'alzina
que en aquest país nostre sempre hem necessitat:
primer hi calem foc i, de seguida,
la plorem durant anys. Cremar i plorar.
La desolació de la rancúnia.
L'estimo com un fill. I és el meu pare.

poeta232. Ferrater parla de Carner

Ferrater, gran innovador, transformador de la poesia catalana, té un poema que es diu JOSEP CARNER. És sabuda la seva veneració per al més lluminós dels nostres poetes. Primer de tot, com una dedicatòria:

"Josep Carner
que tots nosaltres ens ha fet
i és a Brussel·les grisa d'aigua
i reclama el meu primer homenatge"

(Per exigències polítiques o per negligències nostrades, Carner va passar els seus darrers anys a Brussel·les on va ordenar la seva obra, on va escriure un gran poema que es diu "Bèlgica" i on va morir, trist, l'any 70 de la nostra era trista, després d'un molt llarg i trist exili. És allò de "reconèixer els seus poetes".)

I Ferrater, en un poema molt senzill i directe que acaba amb l' homenatge més contundent a la grandesa de Carner: "Com una pàtria", ens explica de manera viscuda, d'experiència, que la veu del poeta és la que fa el grup, és la que fa la cohesió i el poble: "Mots que ens han parlat a tots tres i fan que ens assemblem".

I a la vegada ens diu la permanència històrica d'aquest poeta i d'aquesta poesia que contraposa a les nostres caduques i efímeres contorsions: "Mots que romanen, mentre ens varien els dies i se'ns muden els sentits".

El poema és una mena de carta de regraciament que escriu Ferrater a una amiga que li ha regalat les poesies de Carner:

"En el més alt i més fosc de la nit, no vull sentir
l'olor de maig que brunz a fora, i és petita
la làmpara amb què en tinc prou per fer llum
a les pàgines tènues del llibre, les poesies de Carner
que tu em vas donar ahir. Fa dos anys i quatre mesos
que vaig donar aquest llibre a una noia. Mots
que he llegit pensant en ella, i ella va llegir
per mi, i són del tot nous, ara
que els llegeixo per tu, pensant en tu.
Mots que ens han parlat a tots tres, i fan
que ens assemblem. Mots que romanen,
mentre ens varien els dies i se'ns muden els sentits,
oferts perquè els tornem a entendre. Com una pàtria."

poesia 183. Riba parla de Màrius Torres

Aquest és un poema brevíssim, com Riba en va fer una colla.
Carles Riba l'escriu arran de la mort del seu amic Màrius Torres, un dels joves poetes de la generació estroncada per la malaltia i la guerra. Aquests pocs versos defineixen la poesia de Torres i la desolació de Riba:

Sempre darrere
els ocells invisibles
de l'esperança.
Fins on has anat, aquesta
vegada que no tornes?

poeta224. J.V. Foix parla de Llull i March

El segon dels setanta sonets del "Sol i de dol" de Foix és una mena de "poètica", és a dir una mena de declaració sobre el que pretén fer en poesia o una mena de declaració del que és la poesia. Doncs bé, en aquest sonet apareixen dos noms propis: Ramon Llull i Ausiàs March. Gens estrany si tenim en compte que el llenguatge de Foix, les seves referències, els seus epígrafs ens transporten sovint a aquest període.

I el que diu dels dos poetes és molt significatiu. El poema comença amb la cèlebre exclamació:

Oh!, si prudent i amb paraula lleugera
sabés fixar l'imperi de la ment,
i amb hàbils mots, la passió naixent,
del meu estil pogués fer presonera
(...)
(...) i a l'aspriva manera
dels qui en vulgar parlaren sobirà
-Oh Llull! Oh March!- (...) pogués rimar
pels qui vindran

La frase és molt bella, molt explícita, molt exacta: Foix hi diu que Llull i March són dels primers grans savis, grans poetes, que deixen de parlar i d'escriure en llatí, la llengua de prestigi, per a les seves necessitats intel·lectuals, i utilitzen la llengua dita vulgar...

i ens diu que aquesta manera i aquesta llengua era aspre i que era meravellosa i ja lliure. Com transcriure altrament l'apel·lació "sobirà"? Abans hem dit que sense Fabra... que sense Verdaguer... Ara hem de dir ben fort que sense Llull, que sense March... les arrels de la llengua no serien ni tan sòlides, ni tan aspres ni tan sobiranes!

poeta215. Anna Akhmàtova parla del Poeta

En una antologia traduïda per Maria-Mercè Marçal en la que figura el seu emocionant Rèquiem (ja en parlarem, un dia), vaig trobar aquest petit poema d' Anna Akhmàtova que és la millor expressió de la mitologia que envolta la figura del "Poeta" amb majúscula, com ho ha escrit ella mateixa en el poema:

"El jove rei devia ser paorós, terrible
quan va manar: "Tu destruiràs Tebes".
I el vell guerrer va veure la ciutat orgullosa
que de temps coneixia, davant seu.

De tot, de tot, una foguera! El rei
va anomenar les torres, els temples, els portals-meravella del món.

Però, de cop, abstret, il·luminat va dir:
"Compte sols de salvar la Casa del Poeta"

Leningrad, 1961

La barbàrie soviètica no va tenir en compte aquest advertiment d'Alexandre. No només no va salvar la seva casa sinó que la gran poeta mateixa va ser devastada, esclafada, esbocinada, marit mort en deportació, fill a la presó... la poeta va continuar escrivint poesia.

Francesc Bitlloch

Comentaris (0)

Rated 0 out of 5 based on 0 votes
There are no comments posted here yet

Deixa els teus comentaris

Posting comment as a guest.
Arxius adjunts (0 / 3)
Share Your Location

El Portal - Catalunya Nord Digital neix a iniciativa del Col·lectiu 2 d'abril.

Neix de la necessecitat de crear un lloc de trobada a Catalunya Nord per a tots els actors de la llengua catalana.
Reagrupa persones i entitats al voltant d'un projecte, el de fer viure la llengua catalana, la llengua pròpia, la llengua del país.

Cada un pot portar la seua pedra a l'edifici 

  • participant amb la redacció d'articles, d'entrevistes
  • fent propostes, fent passar informacions
  • adherint al Col·lectiu 2 d'abril
  • fent conèixer el Portal