cartell toponimia

Cançoner per la Llibertat

 101 2 web

UCE, Elena Gual, Lluís Llach

Lluís Llach: Premi Canigó UCE 2017

La Universitat Catalana d'Estiu atorga des de l'any 95 el premi Canigó a una persona amb una trajectòria rellevant en favor de la relació, o cultural, o cívica, o científica o política entre els Països Catalans.

El lliurament es fa sempre a Prada de Conflent a Catalunya Nord, just darrera les muntanyes on canta encara el rossinyol.

Aquest any, s'ha elegit una persona que potser ha tingut més vides que les altres tant la seva trajectòria peculiar ha estat rellevant en favor, a la vegada, de la relació cultural, cívica i política entre els Països Catalans del Nord, del sud, de terra endins o de mar enllà i òbviament de Catalunya Nord per qui, sempre, ha tingut un amor particular.

Després dels Fets de maig de 1968, el Grup Cultural de la Joventut nord catalana va crear, a Prada, la primera Universitat Catalana d'Estiu i va convidar un jove cantant que ja volia enterrar la nit i la por apartant els núvols que ens amagaven la claror. Lluís Llach hi va participar amb tota la força de la seva joventut ja ben encaminada. L'any vinent farà 50 anys.

Lluís Llach, quan va sortir per fer el viatge cap a la seva Itaca sabia que el camí seria llarg, ple d'aventures i de coneixences.

En ser l'últim dels Setze jutges, se li podia haver lliurat el premi Canigó per la seva feina de músic tant les seves melodies i les seves composicions han cohesionat el conjunt del territori dels Països Catalans. Els ha cantat i sempre s'ha sentit malalt d'amor pel seu país. Qui pot dir que la música no és una arma pacífica al servei d'un ideal?

Se li podia haver donat el premi Canigó per la seva feina de poeta. Poeta lliure i llibertari. Compromès amb una sola bandera: la llibertat. Potser li hagués agradat cantar i escriure només poemes d'amor. No sap com, a la llibertat, per no haver-la coneguda, li ha ofert cançons d'amor, per fer-la menys absent. Potser, li hagués agradat cantar sol amb la seva mare a la vora del foc o només amb la Laura i uns quants companys més, una copa de vi del Priorat a la mà en una taverna a la vora del mar.

O potser no!

Qui no ha cantat amb ell?

Enmig d'una coral o com espectador durant concerts just pel plaer de l'acompanyar o per suplir una cançó censurada que només podia tocar?

Qui no ha cantat al Camp Nou, al Palau de la Música o al teatre de la seva vila?

Qui no ha cantat escoltant un disc?

Qui no ha cantat l'Estaca en un partit de la Usap o al llevant de taula de la festa major del seu poble?

Fa unes quantes setmanes, un diputat del Parlament de Catalunya, la boca plena de bombes i canons, ens va voler explicar que Lluís Llach havia viscut molt bé, en el temps de la dictadura.

  • Volia segurament parlar dels viatges forçats i obligatoris per Europa i fins i tot per molts països del món.
  • Volia segurament recordar-nos els concerts prohibits arreu de l'estat espanyol.
  • Volia segurament rellevar les multes regulars i injustificades a pagar any rere any.
  • Volia segurament evocar les metàfores de les lletres de les cançons que havien de passar per la censura.

El que no sap, o no vol saber, aquest diputat, és que Lluís Llach, gràcies en aquest ostracisme, va difondre les seves cançons i les seves idees més enllà dels Països Catalans.

El que no sap, i no sabrà mai, aquest diputat és que, a Catalunya Nord, hi havia sempre una porta oberta i un dinar a punt a casa de les mares militants i catalanes que eren Teresa Rebull, Eliane Comelade, Rita Casals i alguns altres.

El que no sap aquest diputat és el que sabem, tots, que ells són, encara, aquí entre nosaltres,

  • amb la ignorància feta llei,
  • amb el fanatisme per raó,
  • i la brutalitat del seu poder.

Ens volen enterrar però el que no saben és que sem llavors.

Sem aquí altra vegada i tornarem tants cops com ens matin o ens vulguin negar l'existència!

A Lluís Llach, se li podia haver donat el premi Canigó per la seva feina d'escriptor. Perquè també, ell, forma part del petit exèrcit pacífic d'autors que defensen una llengua i una cultura malmeses.

El seu millor premi com a narrador és el del reconeixement del seu públic i les traduccions de les seves obres que se n'han fet. No parla més de poesia, deixant que visquin les flors salvatges. Viu apassionadament i combat solament amb els focs de la tendresa. Què seria un autor sense els seus lectors i seguidors?

Se li podia haver concedit el premi Canigó per les seves actuacions cíviques arreu del territori dels Països Catalans i molt més enllà.
Ha sabut crear la seva pròpia fundació per a implicar-se activament i econòmicament en projectes de terreny per a millorar la vida de la gent i obrir finestres al món.

Quina causa no l'ha sol.licitat per a sostenir un projecte o una reivindicació?

Des de l'ANC, Omnium Cultural, Amnistia Internacional, Acció Cultural del País Valencià, Ajuda pel Kosovo, Salvem l'Empordà o Metges sense fronteres, passant per totes les associacions culturals o cíviques del país. Tampoc no ha descuidat mai les seves arrels i el seu compromís amb les associacions de Catalunya Nord.

Però de premis n'ha tingut molts. N'ha tingut per la seva feina de cantant, per la seva feina de compositor, per la seva feina d'intèrpret i la d'escriptor. Sense parlar dels reconeixements de les Institucions: la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, Artista per la Pau de la Unesco...

Lluís Llach sap que no és ben bé això el que volia...
Vol anar més lluny, sempre molt més lluny,
més lluny del demà
que ara, potser, ja s'acosta.
I quan li ha semblat que arribàvem,
ha sabut trobar noves sendes.

Buscant les primaveres lliures, o la tardor de 2017,
amb nosaltres vol anar
i per poder-les viure
ell, se n'ha fet soldat.

Finalment, doncs, Lluís Llach ha acceptat un nou repte, un nou camí, un nou compromís l'any 2015.

Ser diputat.

Posar el seu recorregut, la seva trajectòria, el seu carisma i les seves coneixences al servei del país.
Quan no hi ha vent cal remar junts! (i segur que ella caurà!)
Ell, no estima el seu cant,
perquè sap que han callat
tantes boques, tants clams, dient la veritat;
ell, s'estima el cant de la gent del carrer
amb la força dels mots arrelats en la raó.

Ha aprés dels errors de la Història.

Què hauria passat si Pau Casals, ja molt gran, hagués acceptat la presidència de la Generalitat a l'exili? Hauria canviat el curs de la nostra Història ?

Podem somiar, clar que sí!

Lluís Llach és elegit diputat per a Girona, davant del qui seria mesos més tard President de la Generalitat, Carles Puigdemont. Alguns pensaven que faria, només, de “florero”, de decoració artística. Però no! Va saber trobar el seu lloc al mig d'idees més convergents i algunes divergents!
Aquesta nova etapa està carregada d'esperança i al mateix temps d'una responsabilitat històrica sense precedent. Després del que se podrien anomenar, els parèntesis de la Història, 1714 o 1939, ara cal acabar un camí, sense abaratir el somni. El somni de tots.

No era això, companys, no era això
pel que varen morir tantes flors,
pel que vàrem plorar tants anhels.
Potser cal ser valents altre cop
i dir no, amics meus, no és això.

Degut a la defunció de la malaurada Muriel Casals, esdevé President de la Comissió d'estudi pel Procés Constituent el març de 2016. Porta el pes de les seves responsabilitats sense defugir els anhels nacionalistes i republicans dels ciutadans.

Fins i tot aquí, Catalunya Nord ha pogut comptar amb la seva presència de diputat, al costat de Josep Maria Forné i de la Presidenta del Parlament, Carme Forcadell, quan el poble de Prats de Molló va dedicar un carrer a Muriel Casals i una diada de fidelitat al nostre poble.
Ha sabut acompanyar una iniciativa popular per honorar la memòria d'una filla de l'exili català. S'ha deixat apropar, abraçar i honorar per senzillament rebre l'homenatge dels que l'admiren pel seu recorregut global.

Diputat és.
Diputat per la voluntat del poble.
Viu la incertesa del seu destí però pel camí que ell faci, enllà dels vespres ens trobarà. Cridem ben fort que ens vol sentir. Junts hem fet i farem del silenci paraules.

Altra vegada se troba dalt de l'escenari.
El poble ja no li fa d'espectador. El poble l'empeny.
El poble té esperances i sap que ha de ser present al dia a dia. Prou de renúncies mediocres que no ens permeten viure la Història dempeus.

No és això, companys, no és això,
ni paraules de pau amb garrots,
ni el comerç que es fa amb els nostres drets,
drets que són, que no fan ni desfan
nous barrots sota forma de lleis.

No ha dubtat en venir explicar a Catalunya Nord el procés, el referèndum i la senzilla pregunta “Voleu que Catalunya sigui un estat independent en forma de República? » .

Sem aquí,
tossudament alçats,
proclamant el nom, el temps i el lloc
que ens dol i pertany,
si volem amb els punys ben oberts,
si cal amb els punys ben tancats,
per mor que el somni que tenim junts
es faci possible.

De bell nou,
i deslliurats d'enyors,
gent d'allà i d'aquí ens donem el dret
a escriure el futur,
pensant que aquest vell país
potser encara és el camí
que ens faci anar més lluny
i ens acosti fins l'art de viure.

Diputat és.

Diputat per la voluntat dels electors.
Diputat a favor de la Independència per a no dependre més dels altres.
Diputat per a escriure la nova República.

Però apolit!.

Quina república? La de tots o la d'uns quants?

Des del “Més petit de tots”, creat i mitificat pel genial Miquel Paredes, per cert mort a l'exili a Ceret, al Vallespir, a Catalunya Nord, fins a la més alta autoritat del país, recordant el sacrifici d'un President màrtir, Lluís Companys, afusellat pels franquistes el 15 d'octubre de 1940.

No aixecarem cap casa sobre cossos aixafats ni cap poble nou amb ferros forjats per les bombes.

Recordant paraules de Josep Maria Xirinacs, per cert, premi Canigó 2004,
una nació mai no serà lliure
si els seus fills no volen arriscar
llur vida en el seu alliberament i defensa.

El camí ha estat llarg i ja no tenim temps d'equivocar-nos.
No hem de copiar ni reproduir.
Hem esperat molt i hem somiat tant!

Lluís Llach sap que el país té el cos apallissat i l'ànima confusa i que ha de ser la societat civil la que basteixi els fonaments d'una nova Catalunya perquè, diu ell, els partits van molt despistats.
El poble confia.
Catalunya Nord també!
Catalunya Nord no té diputat elegit!
Catalunya Nord confia en el diputat Lluís Llach per a no ser oblidada. Perquè serem lliures quan la nació sencera ho sigui.

Tot és impossible fins que se fa!

Has cantat el mar, el Mediterrani. Has cantat l'Empordà, no has cantat el Canigó. Però pensa que per fer el cim fa pujada i l'últim tros és el que costa més. Els dies i els mesos a venir seran molt complicats.

La teva terra, el nostre país, és tan petit que quan el sol se'n va a dormir mai no està prou segur d'haver-lo vist!

Per si no ho sap el sol, el Canigó, se troba a Catalunya Nord. I, al peu del Canigó, a Prada, és sobre la tomba de Pompeu Fabra que, cada any, es renova la Flama de la llengua i la de les nostres conviccions.

Sense el Canigó no hi ha, i no hi haurà, nació.

No perdis el teu somriure, no perdis la teva revolta!

Junts, hem d'anar allà on dorm la lluna blanca i al cau de la sirena perquè el combat s'ha de guanyar.

Ens diran que encara cal esperar.
Hem esperat, ben segur que hem esperat.
Ha estat l’espera dels que no ens aturarem
fins que no calgui dir: no és això.

Gràcies al flabiol perquè cal que neixin flors a cada instant!
Moltes gràcies i que tinguem sort!

Elena Gual

 

Comentaris (0)

Rated 0 out of 5 based on 0 voters
There are no comments posted here yet

Deixa els teus comentaris

Posting comment as a guest.
Arxius adjunts (0 / 3)
Share Your Location

El Portal - Catalunya Nord Digital neix a iniciativa del Col·lectiu 2 d'abril.

Neix de la necessecitat de crear un lloc de trobada a Catalunya Nord per a tots els actors de la llengua catalana.
Reagrupa persones i entitats al voltant d'un projecte, el de fer viure la llengua catalana, la llengua pròpia, la llengua del país.

Cada un pot portar la seua pedra a l'edifici 

  • participant amb la redacció d'articles, d'entrevistes
  • fent propostes, fent passar informacions
  • adherint al Col·lectiu 2 d'abril
  • fent conèixer el Portal