O independència o repressió
El 23 de desembre de 1976, la policia va detenir a Madrid Santiago Carrillo, secretari general del Partit Comunista d’Espanya (PCE), però tancat a la presó —la de Carabanchel— s’hi va estar tot just una setmana perquè el dia 30 el van deixar en llibertat.
Aleshores, ja feia un any llarg de la mort de Franco, però el franquisme, amb totes les seves leyes fundamentales, continuava vigent; d’altra banda, Carrillo havia marxat d’Espanya al final de la Guerra Civil i a l’exili havia fet activitat d’oposició al franquisme; per tant, ja havia de calcular que si entrava a Espanya clandestinament —tal com va fer-ho— tard o d’hora l’acabarien detenint; ara bé, d’ençà que el juliol de 1976 el rei Joan Carles I havia nomenat president del govern Adolfo Suárez ja s’ensumaven aires de canvi polític a Espanya i, doncs, podia confiar que, tot i ser el secretari general de PCE —o potser més aviat per ser-ho— ni el sotmetrien a tortures després d’haver-lo detingut ni li cauria una pena de vint anys i un dia ni, menys encara, el condemnarien a mort; al capdavall, ni que fos mitjançant intermediaris, ja havia començat a establir contactes amb el govern de Suárez i el 27 de gener de 1977 es va reunir amb Suárez malgrat que el PCE continuava sent una organització política prohibida —no es legalitzaria fins al cap d’uns mesos, el 9 d’abril— i a Espanya no s’havia aprovat encara cap mena de llei d’amnistia. Lògicament, tothom entén que Carrillo no s’hauria atrevit pas a passejar-se per Madrid disfressat amb una perruca el 1966 o el 1956 perquè llavors, amb tota probabilitat, hauria fet una fi semblant a la de Julián Grimau, dirigent comunista espanyol detingut a Espanya el 7 de novembre de 1962 i afusellat pel règim franquista a Madrid el 20 d’abril de 1963.
Si a l’Espanya d’avui dia hi hagués de debò una conjuntura de canvi polític, segurament Carles Puigdemont, Marta Rovira i tots els independentistes exiliats ja haurien tornat a territori espanyol ni que fos discretament i mirant d’evitar cridar l’atenció fins que la nova llei d’amnistia aparegués publicada al BOE, fet que assenyalaria el moment en què ja podrien reprendre la seva activitat política amb normalitat, com també s’hauria ideat alguna mena de mecanisme jurídic perquè Oriol Junqueras pogués presentar-se a eleccions ja fossin aquestes autonòmiques catalanes, europees o generals espanyoles. La situació dels represaliats arran del procés independentista podria comparar-se, doncs, a la de Santiago Carrillo el 1976 i, com sabem, l’aleshores secretari general del PCE va poder concórrer sense cap problema a les eleccions generals del 15 de juny de 1977 malgrat que la llei d’amnistia que deixà sense efecte les condemnes per delictes polítics donades pels tribunals franquistes no va aprovar-se fins el 15 d’octubre de 1977. I com sempre, anem a parar al mateix lloc: l’amnistia de 1977 va atorgar-se no pas perquè a Adolfo Suárez li faltessin set vots per aconseguir la investidura com a president del govern espanyol sinó perquè si es volia donar credibilitat al procés de transició democràtica que havia de deixar enrere el franquisme no hi havia més remei que concedir una amnistia i si a algú li sabia greu, que s’hi posés fulles; per això estic segur que, el 1977, no es va dedicar ningú a enviar als jutges un manual sobre argúcies jurídiques útils per desnaturalitzar l’amnistia i així aconseguir que els presos polítics continuessin a la presó i evitar el retorn dels exiliats. Si després de les darreres eleccions generals espanyoles, Pedro Sánchez no hagués necessitat els set vots de Junts per ser investit o bé si, ni tan sols comptant amb Junts hagués pogut assolir la investidura, llavors de concedir una amnistia als inculpats pel procés independentista ni se n’hauria parlat. No critico pas Carles Puigdemont per haver condicionat els vots de Junts a la investidura de Pedro Sánchez a la concessió d’una amnistia però Espanya és com és i prou. D’altra banda, cal sempre recordar-ho, una amnistia real i autèntica desautoritzaria totes les actuacions judicials espanyoles empreses contra el procés independentista català i gairebé obligaria Espanya a convocar un referèndum d’autodeterminació a Catalunya seguint els exemples del Quebec i d’Escòcia. Per tant, si volem la fi de la repressió espanyola contra l’independentisme no tenim cap altre mitjà que el d’aconseguir la independència.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)