#EsborremLaFrontera, Maria Costa
De l'altre costat
Discurs contundent de la batllesa dels Banys. Riumajor 14 de març 2021
Aquí no parlem mai de frontera, ni de Catalunya-sud, encara menys d’Espanya. Quan travessem la frontera, anem “de l’altre costat”. Aquesta senzilla idea il·lustra plenament la percepció d’una entitat més alta, comuna i compartida. D’un idioma comú, amb unes variants dialectals que s’assemblen molt i que ens allunyen del normatiu pur. De l’altre costat... Ja n’hi ha prou amb aquesta frase feta per dir qui som.
Estic mirant aquestes muntanyes, els seus senders secrets, els seus còrrecs estrets. Estic mirant, amb els ulls de la memòria i de l’amor, els petits cementiris on dormen els meus avis i besavis : a Serrallonga, a Olot, a Sant Miquel de Pera, a Prats. Poc importa de quin costat són, ja que són on han de ser : a casa seva.
Estic mirant el nostre país, el país dels Angelets de la terra que va resistir més de quinze anys a Lluís XIV, un país de gent dura a la feina, un país de penyes i de contrabandistes, un país de guies per als exiliats i als fugitius, un país de traginers. Segles passats a caminar d’una masia a l’altra, d’una deu a l’altra, d’una ermita a l’altra. Segles de casaments, de dols, de bateigs, de vida. En comú. En família. Diem “Prats de Molló” : es pot dir més clarament la pertinència ? Prats DE Molló.
Avui, no ens equivoquem, ni terrorisme ni immigrants (només faltaria en aquesta terra de pas), ni pandèmia. L’Estat francès ha volgut donar una penyora a l’Estat espanyol, un acte a l’encop simbòlic i inoperant tal com he tingut la oportunitat de dir-ho al prefecte mateix. Un acte de cortesia, també, entre els membres d’un club tancat d’estats-nacions que es dediquen a sobreviure costi el que costi, i que se saben condemnats a curt termini per la història. L’ordre instituït desprès de la segona guerra mundial viu la seva última dècada i molts dels estats que el componen s’hauran de redefinir. Els nostres, vull dir els nostres d’ara, no fan excepció. L’estat espanyol sempre ha pouat el pitjor de França, primer amb la pesta borbònica, desprès amb l’intent d’importar l’odiós model jacobí, gran opressor d’identitats. Espanya deu ser un dels únics miralls en el qual França encara es troba admirada, doncs admirable. Com a càrrec electe de la República francesa, com a ciutadana francesa, em dol infinitament. Com a Catalana em desespera i em revolta.
El 1976 vaig tenir la sort que se m’atorgués el Premi Estrasburg, de part del parlament Europeu i de la Fundació Goethe. El meu assaig en alemany s’acabava amb un «visca les nacions unides d’Europa» convençut i enlluernat. Un somni adolescent. I enganyat. Mai no hagués pensat que 45 anys desprès, tindria vergonya. Vergonya i ràbia.
Vergonya que l’estat francès, hereu de les idees de la Il·lustració, gran donador de lliçons d’humanisme i d’universalitat, faci l’orni davant del simulacre de democràcia que és l’estat espanyol amb la seva falsa transició del post-franquisme, els seus presos polítics i les seves manipulacions judicials i electorals. Vergonya que el mateix estat francès trenqui la igualtat dels ciutadans transfronterers i posi en perill l’economia circularia de les nostres valls. Vergonya que Europa no sapigui ser aquesta gran protecció supra-estatal que tant hem esperat per a donar-nos un federalisme de nacions. Ràbia davant aquestes tres pobres pedres ridícules, aquests trossos vergonyosos de formigó al mig de la nostra carretera.
No es tracta de terroristes, no. Tampoc d’immigrants. Els uns com els altres coneixen els camins de muntanya i passen com volen i quan volen, pels mateixos senders on passava la gent per a fugir les presons de Franco o els Alemanys. Aquí milers de gent, vells, nens, dones i homes desarmats van travessat el Riu Major a l’hivern gelat de 1939.
La gent que vol passar tant si com no, passa per La Muga com tots ho hem fet durant els anys negres del franquisme. Res no ha canviat. El desconeixement dels estats és el mateix al fil dels segles.
Tampoc es tracta de pandèmia. Es tracta més aviat comp sempre d’humiliar i de sotmetre. De recordar qui és l’amo. Un amo bicèfal, guardià de la doxa centralista, de la doxa de l’Europa dels estats amenaçada de totes parts pels anhels de llibertat dels pobles que la componen. Aquesta és la raó veritable del tancament de la nostra frontera.
Que el terrorisme no s’atura suposadament a les fronteres externes d’Europa ? Que Espanya és incapaç de vigilar les seves fronteres al sud ? Que els traficants de droga poden travessar l’estat espanyol com si fos un colador foradat ?
Es tracta merament de tornar a dibuixar simbòlicament una frontera esborrada per l’espai Schengen en clara violació de l’esperit mateix de Schengen i dels tractats europeus de lliure circulació.
Finalment què materialitzen aquestes pobres pedres sinó 362 anys des de l’annexió i 307 anys d’impotència a l’hora de parar els peus als nostres somnis, als nostres afanys de poble, a la nostra imparable catalanitat ? El simbolisme inoperant de l’Estat francès, l’hem de llegir exactament com el que és. L’expressió simultània d’un abús de poder i d’una impotència. O més ben dit d’una doble impotència.
Estic mirant les muntanyes, ara veig la badia de Roses, i si tanquem els ulls ben fort, sí que ens apropem de la costa llunyana d’Itaca.
Hi arribarem.
Visca la terra !
Maria Costa
Comentaris (0)