Banderes que són una vergonya
Que en qualsevol lloc del món s’organitzi una manifestació en protesta contra l’ús obligatori de la mascareta sanitària i d’altres mesures adoptades per prevenir el contagi del coronavirus ens demostra, únicament, que la Internacional dels Ximples és, malgrat que no ens agradi haver-ho d’admetre, una organització molt forta, potent i combativa;
evidentment, en la seva secció catalana hi deu ocupar un lloc de primera fila Josep Pàmies, l’il·luminat de Balaguer que pretén demostrar que, per més que ho diguin tots els metges i tots els professionals de la salut, el Covid-19 no existeix.
Si la manifestació dels contraris a la mascareta que, ara fa pocs dies, va tenir lloc a Berlín va adquirir rellevància fou perquè en va sortir un grup d’ultradretans que va intentar entrar per la força a l’edifici del Reichstag, seu del parlament alemany. Tots els dirigents polítics i autoritats del país van afanyar-se a condemnar aquesta feta; segons Frank-Walter Steinmeier, president de la RFA i, doncs, cap d’estat d’Alemanya, ja que la cancellera Angela Merkel només és cap de govern, “les banderes de l’Alemanya imperial —el símbol que exhibien els ultradretans— i les grolleries de l’extrema dreta davant del Bundestag alemany són un atac insuportable al cor de la nostra democràcia”, mentre que el ministre d’afers estrangers Horst Seehofer va qualificar de vergonya enarborar banderes imperials davant del parlament alemany. Ja m’ho figuro que si els ultradretans de Berlín no mostraven esvàstiques ni símbols nazis deuria ser, només, perquè no s’hi atreviren ja que, en aquest cas, la condemna hauria estat penal i tot, però, de totes formes, l’Alemanya imperial, és a dir, la monarquia del kàiser existent entre 1871 i 1918, era un estat liberal on, fins i tot, era legal el partit socialdemòcrata (SPD) que, aleshores, es definia com a marxista i revolucionari; en les eleccions alemanyes de 1912, les darreres abans de l’esclat de la I Guerra Mundial (1914-1918), el SPD es va convertir en el partit amb més diputats al Reichstag; d’altra banda, fins ara no ho ha dit mai ningú que el kàiser (emperador) Guillem II, destronat per la revolució republicana de 1918, fos un criminal com després va ser-ho Hitler; malgrat tot, els dirigents de la RFA consideren de mal gust mostrar la que, entre 1871 i 1918, va ser la bandera oficial d’Alemanya. Evidentment, a mi no m’interessa pas discutir la visió que es tingui avui dia a Alemanya sobre el canceller Bismarck, el creador de l’Imperi Alemany proclamat el 1871, o l’emperador Guillem II sinó assenyalar que a Espanya resulta molt habitual l’exhibició de la bandera espanyola amb el pollastre imperial franquista així com d’altres símbols associats amb el règim de Franco com ara banderes de Falange o de la Comunión Tradicionalista, i, vés per on, no em sé imaginar Pedro Sánchez —ni, menys encara, el rei Felip VI— qualificant d’acte vergonyós i ofensiu per a la democràcia espanyola mostrar aquesta mena d’ensenyes, malgrat que el referent alemany de Franco no era pas la monarquia liberal de Guillem II sinó el III Reich de Hitler. Com és natural, tot té la seva explicació; el fonament ideològic de la República Federal Alemanya és la condemna, absoluta i sense reserves, del règim nazi; per això, totes les generacions alemanyes escolaritzades després d’acabada la II Guerra Mundial van ser educades —adoctrinades com en dirien alguns— en el rebuig al nazisme, mentre que la modèlica transició democràtica espanyola va ser una liquidació del franquisme dirigida per ex-franquistes els quals, òbviament, van posar com a condició que de condemnar el règim, ni parlar-ne; per això, malgrat que fa mans i mànigues per amagar les simpaties neonazis de molts dels seus seguidors i militants, el partit ultradretà Alternativa per Alemanya (AfD) es troba estigmatitzat pels partits democràtics alemanys, els quals miren d’evitar tenir-hi cap mena de contacte, mentre que a Espanya, tot i el seu franquisme descarat, Vox es considera un partit normal i corrent, motiu pel qual, no cal ni aïllar-lo ni fer-li el buit.
Com m’agradaria agafar tots els que es van manifestar a Berlín amb banderes de l’Alemanya imperial i obligar-los a veure una representació de l’obra teatral d’Enric Danoy (1859-1928) “Hasta la mort” on l’emperador Guillem II hi és ridiculitzat de totes les maneres possibles.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)