cartell toponimia

Cançoner per la Llibertat

portada agenda

Xavier Deulonder i Camins

Ara que sabem que tot era mentida

Si l’única nota dissonant en el concert de l’Espanya sorgida de la modèlica transició democràtica que seguí a la mort de Franco hagués estat la corrupció de Joan Carles de Borbó, faria tants anys que s’hauria proclamat la III República Espanyola

que el cas Noós no s’hauria pogut donar perquè si Cristina de Borbó s’hagués casat a Barcelona amb Iñaki Urdangarín, segur que la boda s’hauria celebrat en la més estricta intimitat familiar en qualsevol església o jutjat de la ciutat o a les oficines municipals; evidentment, no se li hauria acudit a ningú que una colla castellera hagués d’amenitzar l’esdeveniment amb una de les seves actuacions, ni hauria calgut muntar cap mena de dispositiu de seguretat al voltant de la catedral.

L’oposició de Vox, el PP i el PSOE a la creació d’una comissió investigadora dels negocis il·lícits de Joan Carles de Borbó és força comprensible. La monarquia és un element clau en l’Espanya autoritària que defensen els reaccionaris de Vox, als quals, tal com ens ho podem figurar, la corrupció no els amoïna gens; com podem veure, el seu nacionalisme espanyol patrioter i casernari resulta del tot compatible amb la defensa d’algú que ha robat diners a cabassos precisament al conjunt dels ciutadans espanyols. D’altra banda, el PP i el PSOE es troben que si Joan Carles va passar-se gairebé quaranta anys fent de les seves sense que es veiés no era pas perquè fos molt murri i eixerit sinó perquè els representants polítics, dipositaris de la legitimitat democràtica, que es movien al seu entorn feien els ulls grossos. Si, segons diuen, la relació entre Joan Carles i Corinna va començar cap al 2004, segur que José Luis Rodríguez Zapatero, president del govern espanyol (2004-2011), no en sabia res? Tot sembla indicar que Corinna no es caracteritzava pas per la seva discreció ni dominava tampoc l’art de passar desapercebuda. No va arribar mai a la Moncloa la veu que, en realitat, a Espanya hi havia dues reines, l’oficial i l’oficiosa? Que potser pretenen fer-nos creure que no se’n van assabentar de res fins que va destapar-se l’afer de la cacera d’elefants?

Doncs bé, ara ja hem vist que tot era mentida, és a dir, que la base de tot el sistema polític espanyol era combregar amb la roda de molí que Joan Carles de Borbó era un gran home i un gran rei, lliurat en cos i ànima a la defensa de la democràcia, del tot conscient de les seves responsabilitats i dels seus deures amb els ciutadans que li pagaven totes les seves despeses amb els seus impostos. Evidentment, Joan Carles de Borbó no és pas l’única mentida del règim de 1978. Durant la tardor del 2017, vam poder descobrir que no era pas veritat que Espanya fos un estat democràtic que permeti als seus ciutadans expressar la seva voluntat política ja que la celebració lliure i pacífica d’un referèndum d’autodeterminació és una cosa d’aquelles que només passen al Quebec o a Escòcia, però, de cap manera, a Catalunya. No és cert tampoc que Espanya disposi d’un poder judicial independent que es dediqui a aplicar la llei amb total imparcialitat. Quin sentit pot tenir continuar la gran farsa que ha estat l’Espanya dels quaranta anys posteriors a la mort de Franco? Abans, teníem l’excusa que no sabíem res perquè ens enganyaven, però ara ja no. Què en podem treure d’ignorar les investigacions que duen a terme els fiscals suïssos? Què hi podríem guanyar fent un exercici d’amnèsia col·lectiva de la repressió que Espanya ha practicat envers l’independentisme català? Els pretesos beneficis de l’oblit amb què, ara fa quaranta anys, es van tapar els crims del franquisme, ja els podem veure. Evidentment, aquestes reflexions van dirigides no pas únicament als defensors de l’actual sistema polític sinó també a aquells polítics independentistes que semblen disposats a emprendre un gir autonomista empescant-se no sé pas quina mena de tripartit per a després de les properes eleccions catalanes. Albert Batlle, tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona, diu que vol encapçalar un projecte polític per enfrontar-se a l’independentisme; ell sabrà què és pitjor si una Catalunya independent o bé l’Espanya del 1978, igual al seu partit més que dir-se d’Units per Avançar li escauria més el nom Units per Retrocedir.

Xavier Deulonder i Camins

Comentaris (0)

Rated 0 out of 5 based on 0 voters
There are no comments posted here yet

Deixa els teus comentaris

Posting comment as a guest.
Arxius adjunts (0 / 3)
Share Your Location

El Portal - Catalunya Nord Digital neix a iniciativa del Col·lectiu 2 d'abril.

Neix de la necessecitat de crear un lloc de trobada a Catalunya Nord per a tots els actors de la llengua catalana.
Reagrupa persones i entitats al voltant d'un projecte, el de fer viure la llengua catalana, la llengua pròpia, la llengua del país.

Cada un pot portar la seua pedra a l'edifici 

  • participant amb la redacció d'articles, d'entrevistes
  • fent propostes, fent passar informacions
  • adherint al Col·lectiu 2 d'abril
  • fent conèixer el Portal