A mi també m’importa un rave
Exactament igual com a la diputada d’ERC al Congrés Montserrat Bassa, a mi també m’importa un rave la governabilitat d’Espanya;
no sé pas si aquest és el pensament que es fa la germana de la presa política Dolors Bassa, però jo m’imagino que a Simón Bolívar li deuria fer que el govern espanyol funcionés o no perquè el seu objectiu i propòsit era la independència de l’Amèrica del Sud i prou, mentre que, en canvi, Jordi Pujol sí que va preocupar-se molt per l’estabilitat política d’Espanya, una actitud del tot lògica en un polític autonomista que, per coherència amb els seus plantejaments, no podia desentendre’s de cap manera de l’estat a què Catalunya havia de pertànyer ni, menys encara, mostrar-s’hi hostil.
La solució al conflicte entre Catalunya i Espanya només pot sortir d’un diàleg de totes les forces polítiques catalanes i espanyoles en què també s’hi impliquin els poders de l’Estat; per tant, un acord entre dos partits —en aquest cas, ERC i el PSOE— sempre serà insuficient. Permetent la investidura de Pedro Sánchez, doncs, ERC només aconseguirà evitar una repetició d’eleccions que únicament podria dur a uns resultats similars als de les darreres cites amb les urnes o bé a una majoria absoluta del PP i Vox. Naturalment, per comparació amb Pablo Casado i, sobretot, amb Santiago Abascal, Pedro Sánchez sembla una persona raonable i amb sentit comú, però les seves ofertes de diàleg estan sempre circumscrites al marc constitucional espanyol, exactament igual com les que, en el seu dia, Mariano Rajoy plantejava, primer, a Artur Mas i, després, a Carles Puigdemont; d’altra banda, és obvi que, sense tenir tot Espanya darrere seu, Sánchez no pot plantejar cap proposta realment interessant encara que, de debò, en tingués el propòsit; fet i fet, tal com ho estem veient, no disposa ni tan sols de la possibilitat de treure de la presó l’eurodiputat Oriol Junqueras. S’acostuma a presentar com una mena d’escenari apocalíptic la formació d’un govern de coalició entre el PP i Vox; ara bé, en aquest cas, l’independentisme disposaria de l’ocasió de desafiar les forces de la dreta espanyola a posar en pràctica les seves bravates; al capdavall, com tots sabem, per més que Abascal fos ministre de defensa, Ortega Smith d’afers exteriors i Espinosa de los Monteros d’interior, Espanya no enviaria pas l’exèrcit a ocupar Gibraltar; d’altra banda, alguna vegada passarà que, ens hi posem com ens hi posem, resulti impossible evitar la victòria electoral de les dretes espanyoles i, com és lògic, l’independentisme ha d’estar preparat per enfrontar-se a una situació com aquesta.
Segons el Parlament Europeu, Carles Puigdemont, Toni Comín i Oriol Junqueras són eurodiputats de ple dret i, a més, el grup dels Verds a la cambra d’Estrasburg ha elegit Junqueras vicepresident; ací tenim una mostra més de la postura de les institucions europees en el conflicte català; Europa no és pas partidària de la independència de Catalunya però desaprova l’autoritarisme estúpid i reaccionari amb què Espanya ha respost a l’independentisme català. Certament, Felipe González podia passejar-se per Europa amb la cara ben alta malgrat les sospites que el relacionaven amb la creació dels GAL, però, és clar, si es tractava de lluitar contra una organització terrorista amb la força que tenia ETA, era normal que a Brussel·les, Estrasburg i on fos, fessin els ulls grossos, mentre que, per més que a Espanya no ho vulguin veure, no seria lògic que a Europa s’acceptés la pràctica de la repressió pura i dura contra uns dirigents polítics que només van intentar convocar a Catalunya un referèndum com el d’Escòcia, més que res perquè la solució al problema plantejat per l’independentisme català no n’és pas cap d’altra que la que el Canadà va donar al Quebec i el Regne Unit a Escòcia.
I per la resta ja ho sabem, la independència només arribarà com a resultat de la combinació de l’actuació a Europa dels dirigents polítics exiliats amb la mobilització popular a Catalunya; per tant, si dins d’ERC i de Junts per Catalunya n’hi ha de disposats a lluitar a mort per aconseguir el govern de la Generalitat, per mi ja s’ho faran perquè això també m’importa un rave; així doncs, si Pere Aragonès (ERC) frisa per esdevenir president de la Generalitat, ja li poden donar el càrrec demà mateix perquè a mi m’és ben igual.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)