Sobre la visita del Papa
Ens hi posem com ens hi posem, dient que no cal pas que, en els actes de la seva visita a Catalunya, el papa Lleó XIV parli en català perquè, segons paraules seves que ací tradueixo, “Som a Espanya i l’idioma és l’espanyol. Els catalans han de saber-ho”,
el capellà Faustino Mlewga, rector de la parròquia barcelonina de Sant Agustí, té més raó que un sant. És absurd, doncs, esquinçar-se les vestidures, posar el crit al cel o dir-li el nom del porc a mossèn Mlewga més que res perquè, tal com m’ho figuro, a hores d’ara tothom deu estar al corrent de què estableix la constitució espanyola sobre llengües oficials i de quina és la ideologia lingüística del nacionalisme espanyol. Certament, ens hem d’enfrontar a un greu problema però mossèn Mlewga no n’és pas la causa sinó només un símptoma. Fent cas de la màxim que quan el savi assenyala la Lluna el poca-solta mira el dit, ens cal doncs començar pel principi. Si la República Catalana votada pel Parlament de Catalunya el 2017 s’hagués fet efectiva, llavors, mossèn Mlewga ja no podria sostenir que som a Espanya. Compte, però. Si, com es va proposar en els bons temps de la revolució dels somriures, la constitució de la República Catalana reconegués el castellà com a llengua oficial a Catalunya, llavors, mossèn Mlewga podria continuar manifestant-se contrari a l’ús del català pel Papa només que llavors el seu argument hauria de ser “Som a Catalunya i el castellà també és idioma de Catalunya. Els catalans han de saber-ho”. Evidentment, si mai el Papa visités Irlanda, també es podria dir que no cal que hi parli en gaèlic perquè, segons la constitució de la República d’Irlanda, l’anglès també hi és llengua oficial. Ara però, mirarem d’arribar una mica més enllà; per aconseguir-ho només ens cal imaginar-nos que Catalunya fos independent no pas des del 2017 sinó d’ençà dels Fets de Prats de Molló de 1926, és a dir, que ens faltessin només uns quants mesos per poder celebrar el primer centenari de la República Catalana; aleshores, no sols el català fóra l’única llengua oficial a Catalunya sinó, a més, que, si més no dins del territori de la República, seria una llengua plenament normalitzada, és a dir, per explicar-ho d’una manera ràpida i senzilla, a Barcelona la llengua seria el català igual com a Madrid ho és el castellà i a París, el francès. Llavors, tindria cap mena d’importància que en la seva visita a Catalunya el Papa parlés en català? De debò que a tot arreu s’espera del Papa que parli en la llengua del país que visita? Si el Papa viatgés a Praga, li demanarien que parlés en txec? O potser pronunciant-hi només unes paraules de salutació ja hauria fet prou per quedar bé? En la República Catalana centenària, segurament tothom trobaria la mar de normal que Lleó XIV es dirigís a la gent en anglès, la llengua internacional d’avui dia, i que les frases litúrgiques les pronunciés en llatí. Els territoris txecs van formar part d’Àustria fins que el 1918 se n’independitzaren per constituir, juntament amb Eslovàquia, la República de Txecoslovàquia la qual, el 1992, va dividir-se en les actuals República Txeca i Eslovàquia; evidentment, si el 1918 els txecs no s’haguessin independitzat d’Àustria, en el cas que Lleó XIV visités Praga llavors hi hauria polèmica sobre si el Papa havia de parlar-hi en txec o en alemany i el rector d’alguna parròquia de Praga podria considerar innecessari que el Papa parlés en txec perquè “Som a Àustria i l’idioma és l’alemany. Els txecs han de saber-ho”. Lloada sigui doncs la memòria de Tomáš Masaryk, el dirigent polític txec que, el 1918, va impulsar la creació de la República de Txecoslovàquia. I mentrestant, a nosaltres no ens queda més que esperar l’arribada del nostre Masaryk perquè els que ens havien de dur a Ítaca o no sé pas on, a l’hora de la veritat van arrossar-se del tot. Per cert, si el Papa visités alguna vegada la diòcesi de Perpinyà-Elna, li demanaria algú que hi parlés en català?
El 1952, a Barcelona i a Catalunya en general, molta gent va participar amb una sincera devoció en els actes litúrgics i religiosos del Congrés Eucarístic; no ens n’hem de sorprendre pas perquè, tal com es pot comprovar observant imatges de l’època, en aquells temps les processons eren molt concorregudes i hi havia força gent que anava a missa cada diumenge i festa de precepte. Tres dècades després, el papa Joan Pau II va visitar Barcelona; aleshores, encara van aconseguir bastant de seguiment els actes del pontífex, però, és clar, ja feia uns quants anys que Catalunya havia començat a secularitzar-se d’ací que hagués baixat l’assistència a missa fins a uns nivells inconcebibles el 1952 i, sobretot, que els responsables de l’Església comencessin a amoïnar-se perquè els seminaris —els centres on es formen els joves aspirants a sacerdots— estaven pràcticament buits, igual com no entrava cap novícia als convents de monges; d’altra banda, n’eren bastants —massa— els capellans i monges que havien penjat els hàbits. Evidentment, les coses no han canviat pas gaire des que, el 2010, Benet XVI va venir a Barcelona a consagrar la Sagrada Família; la pràctica religiosa és tan minoritària que la immensa majoria dels visitants de la Sagrada Família són turistes però no pas feligresos catòlics. A més, per manca de relleu generacional en el clero, la majoria dels capellans són vells i cada vegada n’hi ha menys; segurament, el 1982 les monges clarisses dels monestir de Pedralbes van acudir als actes de la visita a Barcelona de Joan Pau II mentre que, si anés a Pedralbes, Lleó XIV es trobaria el monestir buit perquè les tres últimes monges que hi quedaven van marxar-ne l’any passat perquè, a causa de la seva molt avançada edat, ja no podien continuar la vida comunitària. I això per no parlar del desprestigi de l’Església Catòlica produït pels casos de pederàstia. Certament, durant bona part de la setmana propera, Barcelona i Catalunya (el Principat) giraran al voltant del Papa i de la seva visita, igual com si la immensa majoria dels catalans fóssim tots tan catòlics, creients i practicants com en els temps del Congrés Eucarístic, però, de totes formes, la realitat és molt tossuda i, per això, sempre se surt amb la seva. Una altra cosa és que hàgim de demanar a les nostres autoritats com és que els ha semblat lògic i correcte dedicar una ingent quantitat de diners a cobrir les despeses de la visita del Papa com si ací anéssim sobrats de tot.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)