Memòria a Ribesaltes
A la recent inauguració de l’ampliació i modernització del Memorial Ribesaltes, van ser-hi presents la presidenta d’Occitanie, la ministressa delegada dels Exèrcits i dels Antics Combatents igual com d’altres autoritats,
mentre que del batlle de Perpinyà i president de la comunitat urbana Perpinyà Mediterrània Metròpoli, ni rastre, com si justament aquell dia se l’hagués empassat la terra o hagués caigut en un forat negre. Segons és de domini públic, Louis Aliot no és pas una persona hiperactiva que no pugui parar quieta ni un minut, però, evidentment, tot i que segurament hi deuria contribuir, no va ser pas aquesta la raó de la seva absència a l’acte del Memorial. Com sabem, malgrat el gruix del silenci amb què se’l va voler amagar durant dècades, el camp de concentració de Ribesaltes va ser un dels llocs on les autoritats franceses van recloure els refugiats republicans el 1939; no dic pas en condicions infrahumanes perquè tothom està al corrent que un camp de concentració no és pas ben bé igual que un balneari. Lògicament, arran de la trajectòria política de Louis Aliot és molt raonable creure que l’actual cap del consistori perpinyanès deu sentir-se hereu no pas dels fugitius del feixisme sinó d’aquells sectors de la ultradreta nord-catalana que ja els estava bé que Franco s’hagués apoderat d’Espanya i que aquella colla d’indesitjables que eren els rojos espanyols es podrissin a Ribesaltes, Argelers, Sant Cebrià, el Barcarès, etc. En tot cas, caldria preguntar-se com era que els havien deixat entrar a França i per què no els retornaven tots a Espanya i que en Franco en fes com volgués. Anys després, Ribesaltes va ser el Drancy de la zona lliure, és a dir, un lloc on les autoritats col·laboracionistes franceses hi entatxonaven tots els jueus que arreplegaven per lliurar-los als nazis. Suposo que no és pas cap novetat que el Front National van fundar-lo nostàlgics del règim de Vichy; en aquests cercles, doncs, si hi havia un català il·lustre digne de memòria i de reivindicació aquest deuria ser Robert Brasillach; per aquesta mateixa raó també serien mereixedors d’homenatge els també catalans Joan Tusquets i René Llanas de Niubó però com que eren espanyols no comptaven. A Ribesaltes també s’hi van recloure independentistes algerians i Louis Aliot ja ha demostrat en més d’una ocasió que la seva visió de la Guerra d’Algèria és bastant sui generis. Igual potser sí que Aliot va tenir intenció d’acudir a l’acte de Ribesaltes però, tot d’un plegat va patir una sobtada indisposició.
El feixisme i el nazisme, és a dir, els totalitarismes assassins que, en el seu dia, van imposar Mussolini, Hitler, Franco i Pétain no tornaran mai més; per això, no cal que patim ni que ens hi amoïnem. Giorgia Meloni no té pas ínfules de ser la Duce d’Itàlia igual com, per una elemental qüestió de sentit del ridícul, el Rassemblement national no pretendrà pas crear la imatge de Jordan Bardella com el líder nacional a qui s’ha de lliurar el poder absolut per poder salvar França i Vox no és pas Falange. Evidentment, Meloni deu tenir molt clar que és molt millor haver de deixar el govern perquè el seu partit hagi perdut les eleccions, tal com li ha passat a Viktor Orbán a Hongria, que no pas fer una fi com la de Mussolini o la de Hitler i suposo que tots ens faríem un fart de riure amb un himne que digués Bardella nous voilà. Ara bé, l’actual extrema dreta europea es nodreix d’antics neonazis i neofeixistes que han posat seny, és a dir, que han sabut comprendre que vivim en uns temps que no estan per führers, duces o caudillos, ni tampoc per mariscals, però que, per evidents raons psicològiques, els deu resultar impossible assumir la condemna d’uns règims innegablement criminals perquè això els duria a haver de renegar d’uns ideals i d’uns referents que, quan podien dir allò que els passava pel cap perquè encara no eren ningú, lloaven obertament. Què tenen a veure les històries de la II Guerra Mundial amb la política d’avui dia? Doncs que si elegim persones que no comparteixin el rebuig total al III Reich, a la Itàlia feixista, a l’Espanya de Franco i a la França de Vichy, llavors no podrem pas queixar-nos si ens trobem amb uns polítics d’actituds reaccionàries, autoritàries i del tot aliens als conceptes de drets humans i de llibertats democràtiques.
Per cert, no ha estat possible aconseguir que entre les autoritats presents a Ribesaltes hi hagués el president de la Casa de la Generalitat a Perpinyà o bé no se li va acudir a ningú convidar-lo? En qualsevol acte que es faci on sigui de Catalunya sempre va bé que s’hi vegi un representant de la Generalitat.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)