Malaguanyades llenties
Segons diuen, votant els pressupostos del govern de Salvador Illa, Oriol Junqueras s’ha venut per un plat de llenties.
Malaguanyades llenties doncs, perquè encara que estigui mal cuinat o fet amb unes llenties de baixa qualitat comprades en conserva en un supermercat més aviat rònec i de mala mort, qualsevol plat de llenties val més que tota la classe política catalana junta, tant la de la zona espanyola com la de la zona francesa.
No pot concebre’s res de més vergonyós que aprovar al Parlament una declaració unilateral d’independència de Catalunya però després desar-la al calaix per por a enfrontar-se amb la violenta repressió espanyola quan va veure’s clar que ja no es podia mantenir per més temps l’engany de “la revolució dels somriures”. Independentment que l’enunciés o no Josep Tarradellas, el principi que en política es pot fer de tot menys el ridícul és tan inqüestionable com en física ho és la Teoria de la Relativitat; per tant, que després d’haver-ne fet un de tan espantós com el del 2017 i anys següents, algú pugui prendre’s seriosament Junts, ERC i la CUP és impossible exactament igual com ho és desplaçar-se a una velocitat superior a la de la llum o, si volem deixar de banda les teories d’Einstein, caminar per damunt de l’aigua. És clar que a Madrid o on sigui als dirigents dels partits del procés independentista tothom se’ls rifa i els pren el pèl, com no podria ser pas altrament. No cal ser gaire intel·ligent per adonar-se que la manera de tractar-hi és, primer, fer veure que els escolten seriosament i, fins i tot, donar-los a entendre que els concediran tot el que demanen, amb la tranquil·litat que dóna saber que, a l’hora de la veritat, no ha de costar gaire fer-los passar per l’adreçador perquè si van ser capaços d’oblidar la República Catalana que ells mateixos van proclamar i així desactivar el procés independentista tot esperant que la gent es cansés de sortir al carrer, llavors estan disposats a empassar-se qualsevol gripau per gros i repugnant que sigui. Queda clar, doncs, que si els independentistes de Gal·les estan disposats a estudiar casos semblants i equiparables al seu, on han d’anar és a Escòcia o al Quebec però que de cap manera a Catalunya. Com que des del principi fins al final dels seus anys com a president de la Generalitat, sempre va sostenir que el seu horitzó era l’autonomia, Jordi Pujol disposava de crèdit com a dirigent polític, mentre que des del 2017 l’únic argument en contra de la independència és el temor a la garrotada espanyola perquè l’autonomia és tan insuficient ara com quan ara fa deu o quinze anys es va començar a parlar seriosament d’independència. Aliança Catalana es presenta com l’alternativa independentista a Junts, ERC i la CUP; com que el 2017 no hi eren, ara poden dir i prometre tot el que vulguin i més. Per començar, tinc seriosos dubtes que un antic dirigent del PSC com ho és Eduard Rel, el cap de llista per AC a Tortosa per a les properes municipals, sigui una persona realment disposada a portar Catalunya a la independència, més aviat crec que s’ha fet d’AC perquè després d’haver caigut en desgràcia al PSC no l’han volgut enlloc més. I és la mateixa Sílvia Orriols que no té pas cap problema per admetre que no tots els candidats del seu partit són nacionalistes catalans. D’altra banda, ara per ara, Orriols pot donar la imatge de no ser tan reaccionària i casposa com Vox; ara bé, si, realment les properes eleccions municipals acaben sent un èxit per a AC, ja veurem què diran persones que ara passen desapercebudes perquè no disposen de gaire ressò mediàtic però que se situaran a primera fila si esdevenen alcaldes o regidors de poblacions importants. Igual quan el partit creixi, surten uns nous dirigents que facin fora Orriols d’AC perquè la trobin massa moderada. Realment, Salvador Illa l’empaita la mala sort. El 13 de gener del 2020, Pedro Sánchez va nomenar-lo ministre de sanitat, és a dir, el va posar al capdavant d’un departament que no acostuma a donar gaire feina, però just unes setmanes després va esclatar la pandèmia del coronavirus. El 2024, va arribar a president de la Generalitat podent confiar que, liquidat el procés independentista pels mateixos que l’havien impulsat, viuria la mar de feliç en la tranquil·litat de qui dia passa any empeny, però, a Catalunya el servei ferroviari de rodalies es col·lapsa, no hi ha manera d’aturar les protestes dels metges i dels mestres i, per si amb tot això no n’hi hagués hagut prou, unes agents dels mossos d’esquadra que, havent pres totes les precaucions necessàries per no cridar l’atenció i no alçar sospites, s’infiltren en una assemblea de mestres, resulta que les descobreixen. Que infiltrar mossos d’esquadra dins dels clans mafiosos de la Mina, la Zona Franca o Sant Cosme és bastant més arriscat i difícil, ja ens en fem càrrec, més que res perquè aquests no organitzen pas manifestacions ni fan vagues sinó que es dediquen al narcotràfic i s’enfronten a trets amb qui sigui. Evidentment, els Comuns estan massa enfeinats arreglant el món com per perdre el temps amb Catalunya. Tal com cal suposar-ho, al PP deuen d’estar molt cofois amb la reconquesta de Mèxic empresa per Isabel Díaz Ayuso, una política pitjor encara que Marine Le Pen, Jordan Bardella i Éric Zemmour junts; al seu costat, Giorgia Meloni és un model de seny i de moderació. Naturalment, de Vox, millor ni tan sols parlar-ne.
A la Catalunya Nord, m’estimo més un plat de llenties que no pas qualsevol dels polítics entossudits a mantenir i defensar l’estat centralista francès perquè són incapaços d’entendre les conseqüències de viure a la perifèria no ja de França sinó del desert francès; naturalment, encara estaria menys disposat a donar un plat de llenties per Louis Aliot. Tot es redueix doncs a esperar que al Principat estiguin en condicions de poder oferir a Unitat Catalana una opció més interessant que la de propugnar una França federal.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)