23 de juliol, abstenció
Com que després dels mals resultats en les darreres eleccions municipals —i en alguns llocs també autonòmiques— del PSOE i dels partits que li donen suport al govern espanyol, Pedro Sánchez ha decidit estalviar-se una llarga agonia de mesos convocant, per a sorpresa de tothom, eleccions generals per a finals del mes que ve,
ara la qüestió ja no és pas valorar les eleccions de diumenge passat sinó pensar què caldrà fer el proper 23 de juliol. Al Congrés dels Diputats espanyol, hi ha un total de 350 escons i a Catalunya només n’hi corresponen 48: 32 a la circumscripció de Barcelona, 6 a la de Girona, 6 a la de Tarragona, 4 a la de Lleida i, per les raons que tots sabem, 0 a la circumscripció de Perpinyà, que, per aquestes mateixes raons, és també el nombre de diputats que les circumscripcions de Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona elegeixen per a l’Assemblea Nacional francesa. Així doncs, en el cas teòric, però òbviament improbable, que, en unes eleccions generals espanyoles, un partit d’àmbit català aconseguís tots els escons de Catalunya, els seus quaranta-vuit diputats estarien en minoria i, doncs, serien irrellevants, sobretot si el partit del govern disposés de majoria absoluta, és a dir, de 176 escons. Certament, en algunes legislatures sense majoria absoluta a la cambra, alguns partits catalanistes han aconseguit un cert protagonisme donant suport al govern, però a canvi només n’han obtingut petites concessions que, de cap manera, resolien els problemes bàsics de Catalunya: l’espoli fiscal, el dèficit d’inversió en infraestructures, el centralisme administratiu o la imposició del castellà. I no costa pas gaire d’entendre-ho; l’espoli fiscal de Catalunya, el centralisme madrileny i la imposició del castellà són els pilars bàsics d’Espanya; per tant, un partit espanyol no pot fer-hi mai concessions realment significatives perquè llavors les seves bases mateixes es revoltarien contra els dirigents, i ja no diguem com reaccionarien els altres partits espanyols i el conjunt de poders de l’Estat.
D’ençà de la convocatòria de les eleccions generals, es parla de bastir un front d’unitat independentista per evitar que a Espanya es formi un govern de coalició del PP i Vox, és a dir, una entesa entre els espanyols reaccionaris i els espanyols més reaccionaris encara. Per començar, el paper que ERC, Junts i la CUP han fet al Congrés dels Diputats en aquesta darrera legislatura no mereix cap altre qualificatiu que el de trist i lamentable. I segurament, no és pas només culpa seva. Les reivindicacions que, en el seu temps, els diputats de CiU plantejaven al Congrés dels Diputats eren del tot compatibles amb el marc legal espanyol definit per la Constitució de 1978, però només n’obtenien unes quantes engrunes que Jordi Pujol en deia el peix al cove. Com és lògic, si les forces polítiques espanyoles no es prenien seriosament l’autonomisme de CiU resultava inevitable que se’n riguessin de l’independentisme d’ERC, Junts i la CUP; com tots vam veure el 2017, a Espanya tothom parteix de la base que les coses s’arreglen o per les bones o amb l’article 155, acompanyat, naturalment, de persecució judicial i repressió policial. D’altra banda, vist com va acabar el govern de la Generalitat constituït despès de les eleccions de febrer del 2021, creure que els dirigents d’ERC i Junts puguin arribar de debò a una entesa per a una acció comuna resulta tan il·lusori com pretendre combatre la sequera organitzant processons per demanar que plogui; a més, si la unitat independentista ha de servir per fer neoautonomisme, llavors no val la pena. Evidentment, si a algú li sembla del tot necessari mantenir, sigui com sigui i al preu que calgui, Pedro Sánchez a la Moncloa per així evitar un pacte de govern entre Alberto Núñez Feijóo i Santiago Abascal, llavors que voti directament al PSOE. L’independentisme no lluita pas contra tal o qual facció política espanyola sinó contra Espanya; ja ho sabem que les lleis que aproven les corts espanyoles també ens afecten, però el nostre objectiu és que les corts espanyoles deixin de legislar sobre Catalunya igual com ja no legislen sobre Mèxic, Cuba, Puerto Rico, etc. etc. I si un govern espanyol PP-Vox intentés desballestar la migrada autonomia catalana, s’hi ha de respondre amb una defensa, amb mobilitzacions al carrer, no pas de les institucions autonòmiques sinó de la independència. Que una coalició independentista faci servir els seus escons per bloquejar la legislatura? I què? Tant el PP com el PSOE s’estimaran més repetir eleccions al cap de tres mesos, com ja es va fer el 2016 i el 2019, que no pas fer concessions als independentistes; a més, ens hi podem jugar el que vulguem que d’entre els diputats independentistes n’hi hauria que proposarien investir Pedro Sánchez com a mal menor.
A part que abstenir-nos pugui servir per enviar un avís a les cúpules d’ERC, Junts i la CUP, on, segons es veu, després de les eleccions del 28 de maig encara hi ha qui fa l’orni, no crec que perdem res deixant d’enviar diputats a una cambra on, per una simple qüestió d’aritmètica parlamentària, estem condemnats a ser un zero a l’esquerra, tal com ja s’ha vist durant els més de quaranta anys que han passat des de 1977.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)