Municipals i autonòmiques 2023
En aquestes eleccions municipals, a Catalunya les opcions dels votants independentistes havien quedat reduïdes a decidir què podia ser pitjor, si abstenir-se i permetre un avenç de les forces espanyolistes
o bé votar uns partits independentistes gens disposats a la pràctica a aconseguir la independència, malgrat haver arribat al 52% dels vots en les darreres eleccions catalanes. Segons sembla, l’opció majoritària ha estat la de quedar-se a casa; al capdavall quin sentit pot tenir votar ERC, Junts o la CUP si, en aquesta campanya electoral, han parlat de tot menys d’independència, com si l’1 d’octubre no hagués existit mai? Òbviament, si aquestes eleccions haguessin significat per a ERC un triomf esclatant en què Ernest Maragall disposés de majoria absoluta a l’Ajuntament de Barcelona, Gabriel Rufián fos el nou alcalde de Santa Coloma de Gramenet i el partit s’hagués imposat a tots els principals consistoris catalans, això hauria significat avalar l’estratègia d’ERC de deixar-se entabanar per Pedro Sánchez amb una mena de taula de diàleg que és evident que no ha de servir per a res, ajornar la independència fins a la Setmana dels Tres Dijous i, mentrestant, qui dia passa autonomia empeny. Més que d’un retrocés de l’independentisme, caldria parlar, doncs, d’una desfeta del neoautonomisme, l’estratègia que han seguit ERC, Junts i la CUP des del 2017, però, és clar, derrota del neoautonomisme no és pas sinònim de victòria de l’independentisme. Fa temps que vaig arribar a la conclusió que aconseguir la independència és impossible si abans no enviem cap a casa els actuals dirigents polítics independentistes, i ara, després dels resultats d’aquestes eleccions municipals, sembla que estiguem en el bon camí per aconseguir-ho, però que la renovació total de les directives d’ERC, Junts i la CUP sigui la condició necessària per assolir la independència, no vol dir que amb això ja n’hi hagi prou per arribar a la República Catalana. A Barcelona, la CUP potser hauria aconseguit entrar al consistori si en comptes de dedicar-se a qüestions ideològiques d’africanisme, anticolonialisme o semblants, hagués fet la campanya d’esquerra independentista que Ernest Maragall no podia fer de cap manera perquè gran part dels problemes socials de la ciutat, com ara el preu prohibitiu de l’habitatge motivat per la invasió turística, té els seus orígens en la Barcelona olímpica de 1992 que Ernest Maragall va contribuir activament a crear a l’ombra del seu germà Pasqual, com sabem l’alcalde del Cobi. Molta gent deu haver votat Xavier Trias en resposta a tota la guerra bruta que els serveis secrets espanyols li van fer ara fa uns anys, cosa que li va fer perdre l’alcaldia a favor d’Ada Colau; tanmateix, malgrat la seva victòria no serà alcalde perquè el pacte Collboni-Colau, amb el possible afegit d’ERC, suma majoria absoluta. Tenint en compte el paper de Jaume Collboni en el darrer govern municipal, no crec que es noti gaire diferència respecte dels temps d’Ada Colau, que igual formarà part del govern del nou ajuntament. L’extrema dreta ha fet un bon resultat, tant en la versió espanyolista de Vox o de Josep Anglada a Vic com en la independentista de l’Aliança Catalana de Sílvia Orriols a Ripoll; Catalunya, doncs, segueix el corrent europeu que va posar Giorgia Meloni al capdavant del govern d’Itàlia i que pot fer témer l’arribada de Marine Le-Pen a l’Elisi. Naturalment, si Vox és present en molts ajuntaments del Principat, Josep Anglada i un correligionari seu són regidors a Vic i a Ripoll ha obtingut majoria simple l’Aliança Catalana de Sílvia Orriols, Louis Aliot a Perpinyà ja no serà una anomalia dins del conjunt de Catalunya; per tant, només queda preguntar-se qui serà més anticatalanista, si Aliot a Perpinyà o bé els dos regidors de Vox a Barcelona. Dins de l’apartat de la dreta reaccionària també hi hauríem de situar Xavier Garcia Albiol, el nou alcalde de Badalona després de la victòria per majoria absoluta del PP en aquest municipi; a part que, ja des de sempre, el PP s’ha assemblat molt més al Rassemblement national de Marine Le-Pen que a Les Républicains de Nicolas Sarkozy, el programa electoral d’Albiol no és gaire diferent del de Josep Anglada a Vic, del de Sílvia Orriols a Ripoll o del de Louis Aliot a Perpinyà. D’altra banda, Ciutadans, partit espanyolista creat a Catalunya aviat farà vint anys, ha fet figa a tot arreu, però no tenim cap motiu de celebració perquè els seus antics votants s’han repartit entre el PSC, el PP i Vox.
Després d’aquestes eleccions, no podrà evitar-se la constitució al País Valencià i a les Illes de governs de coalició entre la dreta extrema (PP) i l’extrema dreta (Vox) en què cadascun dels dos socis competirà per veure quin dels dos és més radical en el seu espanyolisme desbocat. Evidentment és una mala notícia, però ja es va aconseguir sobreviure als governs d’Eduardo Zaplana o José Ramón Bauzá entre d’altres. Tant de bo, arribi el dia en què Compromís al País Valencià i Més a les Illes deixin de necessitar pactar amb el PSOE i Podem perquè tot sembla indicar que a la província de Castelló Compromís pot haver avançat i tot però la victòria del PP i Vox es deu al retrocés de Podem.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)