Com podríem sortir del pou?
A les darreres eleccions catalanes, celebrades com recordem el 14 de febrer del 2021, va fracassar estrepitosament el projecte de Marta Pascal de bastir una nova formació política,
denominada Partit Nacionalista Català (PNC), que es proposava reprendre el vell autonomisme de Jordi Pujol, però, en realitat, l’actuació del govern de Pere Aragonès, tant abans com després de la sortida de Junts de l’executiu de la Generalitat, ha estat pràcticament la mateixa que la que en el seu lloc hauria pogut fer Marta Pascal si als comicis del 2021 la majoria del 52% dels vots l’hagués obtinguda el PNC en comptes del conjunt de les forces independentistes (ERC, Junts i la CUP). Com és natural, si les eleccions les hagués guanyades el PNC, llavors el retorn a l’autonomisme l’hauríem d’acceptar com a expressió de la voluntat popular, però, segons el veredicte de les urnes del 2021, la majoria de l’electorat català rebutja l’actual marc autonòmic espanyol que, precisament, el govern de Pere Aragonès s’ha dedicat a consolidar i reforçar. Es comprèn, doncs, que fos extremadament crític el balanç que el passat 21 de maig va fer l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) sobre els dos primers anys del Govern de Pere Aragonès. Entre els punts que l’ANC assenyala en el seu manifest, segurament el més destacable és el de la renúncia a l’amnistia per a tots els independentistes encausats a canvi d’un indult per als dirigents polítics —i per a ningú més— i d’una reforma del codi penal espanyol que, d’una banda, eliminà el delicte de sedició, però que de l’altra amplià el concepte de desordres públics, amb la qual cosa es poden endurir les penes per a qui participi en mobilitzacions populars, que lògicament han de ser una eina clau que assolir la independència. A més, hi podem afegir uns quants fets recents com ara la manca de voluntat de la Generalitat i dels partits independentistes per fer-se ressò que, amb la seva resolució condemnant l’ordre del jutge Pablo Llarena, donada l’estiu del 2018, de retirar la condició de diputat del Parlament de Catalunya al president Carles Puigdemont, el Comitè de Drets Humans de l’ONU ha negat clarament que, durant la tardor del 2017, s’instigués cap mena d’acció violenta i, doncs, ha deixat clar que la justícia espanyola va violar els drets polítics de Puigdemont per així poder-lo liquidar de l’escena pública. D’altra banda, en la Catalunya oficial —la dels dirigents polítics— no sembla tenir tampoc gens d’importància la negativa de Suïssa a col·laborar amb Espanya en la investigació de qui va ser l’instigador del Tsunami Democràtic perquè, segons els jutges suïssos, tot es tracta d’un delicte polític, cosa que impedeix la cooperació internacional; a més, els fets descrits per les autoritats judicials espanyoles no impliquen pas violència criminal i, doncs, no se’ls pot considerar pas constitutius de delicte de terrorisme. En resum, el 2017 no gosava posar ningú en dubte que Espanya fos de debò un país democràtic governat segons els principis de l’estat de dret, però els revessos que, en la persecució dels independentistes catalans, ha patit la justícia espanyola tant a la Unió Europea com a Suïssa mostren que, davant de la comunitat internacional, la credibilitat d’Espanya com a estat de dret cada cop és més baixa.
Aquest és, doncs, el pou on ens ha fet caure no pas la implacable repressió espanyola sinó l’actitud dels dirigents dels partits que es presenten com a independentistes però que a l’hora de la veritat fan com faria el PNC; per això, que en la campanya de les properes eleccions municipals espanyoles ERC, Junts i la CUP parlin de tot excepte d’independència, encara haurem de lloar-ho com una mostra d’honestedat; ara, almenys, ja no pretenen enganyar-nos com han fet fins a les darreres eleccions. Com podrem sortir del pou? Lògicament, un partit no es replanteja la seva estratègia ni renova a fons la seva directiva si no rep un fort càstig a les urnes, però és clar, una derrota dels independentistes significaria una victòria dels espanyolistes: Vox, PP, Ciutadans, PSC i Comuns, i mentre no siguem capaços de trencar aquest cercle viciós no hi haurà manera de començar a poder veure la llum al final del túnel. És força raonable considerar que el domini dels ajuntaments de Catalunya per les forces espanyolistes seria pitjor encara que tenir-hi ERC, Junts i la CUP, però d’ací uns mesos vindran les eleccions generals espanyoles i ací sí que potser tindríem una ocasió de llençar un avís “als nostres”.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)