cartell toponimia

Cançoner per la Llibertat

portada agenda

Xavier Deulonder i Camins

Clara Ponsatí, Laura Borràs, Marta Rovira i Anna Gabriel

Evidentment, que un eurodiputat català passegi pel centre de Barcelona després d’haver-hi fet una roda de premsa no té res d’especial; ara bé, segons el Tribunal Suprem, calia detenir Clara Ponsatí tot just gosés posar un peu en territori espanyol

o sigui que podia tornar a Catalunya sempre que volgués però amb la condició de no entrar mai al Principat; així doncs, vés qui ho havia de dir que fins i tot al Tractat dels Pirineus s’hi poden trobar coses positives. Com sabem, arran dels acords del 1659, Barcelona va quedar dins de la zona espanyola de Catalunya; llavors, suposem que per demostrar la seva contundència, eficàcia i decisió, el poder judicial d’Espanya va emetre una ordre de detenció contra Ponsatí que els Mossos d’Esquadra van complir immediatament amb una diligència i efectivitat dignes però de millor causa. I ací comencen els problemes. El Tribunal Suprem havia dictat ordre de recerca i captura contra Clara Ponsatí “a efectes de prendre-li declaració”; calia doncs, portar-la detinguda a Madrid per fer-la declarar davant del jutge instructor de la causa que tenia oberta, però, en comptes d’això, al cap d’unes hores, la van deixar en llibertat a Barcelona mateix. Com s’entén això si tant el Pont Aeri, l’AVE i la circulació per carretera funcionaven amb plena normalitat? Segurament, a Espanya van veure que violar la immunitat d’una eurodiputada detenint-la sense haver obtingut el permís del Parlament europeu ja havia estat fer-ne un gra massa i, per tant, facturar Clara Ponsatí cap a la Villa y Corte no era pas una bona idea, perquè, és clar, imaginem-nos que l’endemà no hagués pogut acudir al ple parlamentari de Brussel·les perquè encara estigués tancada en un calabós de Madrid. Gràcies a Clara Ponsatí, doncs, la justícia espanyola, encarregada de reprimir i perseguir l’independentisme però no pas la corrupció ni d’altres coses, ha tornat a fer un altre dels seus ridículs a Europa i ja en van uns quants. Per cert, si com, a principis del passat mes de febrer, va esbombar-ho la premsa espanyola als quatre vents i amb aire triomfal, el jutge Llarena havia aconseguit una victòria contundent a Europa perquè la decisió del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) havia donat la raó a Espanya en la qüestió dels independentistes catalans exiliats, com és que a hores d’ara Llarena no ha emès cap nova euroordres contra Carles Puigdemont, Clara Ponsatí, Toni Comín i Lluís Puig? Segons els mitjans de comunicació espanyols, era qüestió de dies que els exiliats catalans arribessin a Madrid emmanillats. He llegit un article contra Clara Ponsatí escrit amb molta mala bava i supurant odi i menyspreu contra ella, però és clar, era d’un col·laborador habitual del Crónica Global, diari electrònic barceloní que és el butlletí del Vichy catalán; per això, no em veig pas amb cor d’intentar entendre l’extrema agressivitat verbal, fins arribar a l’insult personal, que el dirigent d’ERC Josep Maria Huguet i Biosca ha mostrat contra Clara Ponsatí en una piulada al twitter. Ell sabrà per què li té tanta tírria.

No defenso pas la pràctica de fraccionar contractes per així evitar arribar a la quantia mínima en què és obligatori obrir un procés de licitació per adjudicar el servei, però, segons diuen les males llengües, si totes les persones de l’administració pública culpables d’haver incorregut en aquesta mala pràctica haguessin de ser enviades a la presó, és molt probable que, en molt poc temps, el sistema penitenciari arribés a una situació de col·lapse per saturació, més o menys com va passar amb els hospitals durant els moments més durs de la pandèmia. D’altra banda, també m’agradaria que el coratge que està demostrant ara Laura Borràs, l’hagués demostrat quan el Tribunal Suprem va ordenar retirar l’escó al diputat de la CUP al Parlament Pau Juvillà a qui la Junta Electoral Central (JEC) acusava de no haver retirat uns llaços grocs de la Paeria de Lleida.

Com és lògic, no em sorprendria gens si Inés Arrimadas, Dolors Montserrat, Daniel Sirera, Jorge Buxadé, Carlos Carrizosa o fins i tot Salvador Illa o Jèssica Albiach diguessin que el referèndum de l’1 d’octubre no va tenir legitimitat interna perquè el govern de la Generalitat “no va saber connectar una gran població de Catalunya amb el referèndum”, però que els que van entomar cops de porra de la policia espanyola o, si més no s’hi van exposar, haurien fet millor d’aprofitar el cap de setmana per sortir com sempre, ho digui ni més ni menys que Marta Rovira, secretària general d’ERC, n’hi ha com perquè fer caure l’ànima als peus. Després Marta Rovira diu que no torna a Catalunya perquè no té prou garanties; entenem que deu voler dir que no estar segura de si el jutge Llarena li’n donarà permís tal com va fer amb Meritxell Serret. D’altra banda, són bastants els que han fet notar el contrast entre la imatge informal i transgressora que, amb la seva indumentària, donava la diputada de la CUP Anna Gabriel quan acudia al Parlament de Catalunya, i la seva imatge més formal i clàssica que va voler donar quan va haver de comparèixer davant del jutge Llarena perquè li permetés moure’s sense problemes pel territori espanyol.

Xavier Deulonder i Camins

Comentaris (0)

Rated 0 out of 5 based on 0 voters
There are no comments posted here yet

Deixa els teus comentaris

Posting comment as a guest.
Arxius adjunts (0 / 3)
Share Your Location

El Portal - Catalunya Nord Digital neix a iniciativa del Col·lectiu 2 d'abril.

Neix de la necessecitat de crear un lloc de trobada a Catalunya Nord per a tots els actors de la llengua catalana.
Reagrupa persones i entitats al voltant d'un projecte, el de fer viure la llengua catalana, la llengua pròpia, la llengua del país.

Cada un pot portar la seua pedra a l'edifici 

  • participant amb la redacció d'articles, d'entrevistes
  • fent propostes, fent passar informacions
  • adherint al Col·lectiu 2 d'abril
  • fent conèixer el Portal