Negrers. La Catalunya esclavista
Actualment a Alemanya accepten que si Hitler —un dels pitjors criminals de la història— va passar de no ser ningú a esdevenir canceller del Reich va ser, simplement, perquè, en les eleccions celebrades entre 1930 i 1933, milions d’alemanys van decidir, d’una manera del tot lliure, voluntària i conscient, donar el seu vot al partit nazi,
malgrat que tothom en coneixia l’ideari extremista, racista, genocida, totalitari i violent, com també que la causa de la II Guerra Mundial va ser l’agressiva i irresponsable política exterior de Hitler i, sobretot, que l’Holocaust va ser possible només perquè l’estat alemany va dedicar una quantitat ingent de recursos materials i humans a intentar exterminar —assassinar en massa— els jueus de tot arreu d’Europa. Partint d’aquesta base, no entenc pas l’actitud dels qui s’han esquinçat les vestidures i han posat el crit a cel acusant TV3 d’anticatalana, traïdora i botiflera perquè dimarts passat al programa Sense Ficció es va exhibir un documentari sobre els negrers catalans que van fer fortuna dedicant-se al tràfic d’africans esclavitzats cap a Cuba i Puerto Rico, les úniques colònies que Espanya va conservar a Amèrica durant el segle xix, perquè entre 1810 i 1824 totes les altres havien fet una DUI sense deixar-se entabanar amb taules de diàleg ni d’altres romanços per l’estil. Doncs sí, de la mateixa manera que els comandants i la immensa majoria del guardians dels camps d’extermini nazi eren alemanys, molts dels traficants d’esclaus cap a les colònies espanyoles de Cuba i Puerto Rico eren catalans, i què? Igual com els altres europeus, els catalans van participar plenament en el colonialisme i l’imperialisme, només que, com que Catalunya no era pas un país independent —i al segle xix no hi havia ningú que aspirés a un estat català propi— hi prenien part sota les banderes d’Espanya o de França. El 1894, Josep Joffre (1852-1931), natural com sabem de Ribesaltes (Rosselló), va aconseguir ascendir de comandant a tinent coronel per la seva acció en la conquesta de Tombuctú, com també, ja amb el grau de coronel, el 1896 va prendre part en la colonització de Madagascar; després, com sabem, un dels carnissers de la I Guerra Mundial va ser precisament el mariscal Joffre. D’altra banda, en la Guerra de l’Àfrica (1859-1860), una pura i simple agressió colonial espanyola al Marroc, va tenir-hi un paper molt destacat el cos de voluntaris catalans reclutat per la Diputació de Barcelona, que va servir a les ordres del general Joan Prim (1814-1870), nascut a Reus, a qui tothom sembla disposat a perdonar-hi haver bombardejat Barcelona el 1843 per reprimir-hi una revolta popular democràtica. I compte que Víctor Balaguer (1824-1901) i d’altres homes de la Renaixença —la restauració dels Jocs Florals va ser el 1859— van dedicar grans lloances als catalans que heroicament havien lluitat a l’Àfrica per Espanya. Per als qui no ho sàpiguen, el general Valerià Weyler i Nicolau (1838-1930), conegut per la seva sanguinària repressió contra els independentistes cubans en la seva època de capità general de Cuba (1896-1897), era mallorquí.
A Catalunya, doncs, tenim vergonyes nacionals. Un dels principals teòrics de l’antisemitisme europeu va ser Robert Brasillach (1909-1945) i, el 22 de setembre de 1939, un falangista anomenat Renat Llanas de Niubó (1903-1968), un històric de l’extrema dreta barcelonina, va empastifar la història de l’Ateneu Barcelonès amb la conferència que hi va perpetrar titulada El judaismo factor revolucionario i per aquella època els nazis ja estaven començant a matar jueus a Polònia. Un dels principals persecutors de maçons a Espanya i col·laborador de la repressió franquista va ser el capellà barceloní mossèn Joan Tusquets (1901-1998) i, com que estem dins de l’Església, no ens podem oblidar pas d’aquells dos grans ideòlegs del nacionalcatolicisme franquista que van ser els cardenals monsenyor Isidre Gomà, arquebisbe de Toledo (1933-1940), i monsenyor Enric Pla i Deniel, arquebisbe també de Toledo 1941-1968 o monsenyor Josep Cartanyà, bisbe de Girona (1933-1963). Evidentment, durant tots els quaranta anys de dictadura franquista, no va passar mai que en un determinat poble de Catalunya no pogués constituir-se l’ajuntament perquè, entre els veïns del municipi, no n’hi hagués cap que volgués ser alcalde o regidor. I si parlem de l’època dels nostres comtes-reis, els almogàvers eren una colla d’assassins, tal com van tenir ocasió de comprovar-ho a Grècia, i la conquesta de Sardenya va ser una agressió imperialista amb tots els ets i uts. Els alemanys d’avui dia no consideren pas una ofensa ni un insult al seu país o a la nació alemanya escriure llibres o fer reportatges sobre Hitler, els nazis i l’Holocaust jueu; és més, la legislació penal de la República Federal Alemanya tipifica com a delicte pretendre negar l’Holocaust o fer apologia del nazisme. Aquest és, doncs, l’exemple que hem de seguir davant les parts fosques del nostre passat que, per més que a algú li sembli que s’hagin d’amagar, resulta que hi són i, per això, no es queda més remei que assumir-les. Òbviament, és una autèntica ximpleria fer servir la història dels negrers catalans com a argument per deslegitimar la lluita per la independència de Catalunya, més que res perquè, aleshores, la llista d’arguments per deslegitimar l’existència d’Espanya i França fóra més llarga que un dia sense pa.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)