cartell toponimia

Cançoner per la Llibertat

portada agenda

Xavier Deulonder i Camins

La prova del fracàs

Certament, tenen tota la raó del món els que ens avisen que no ens hem de sorprendre pas que, en el seu parlament de comiat de Barcelona, Joan Manuel Serrat es passés al castellà a petició d’un membre del públic

i que, amb tota la naturalitat del món, hi deixés anar que el castellà és la llengua en què ens entenem tots. El 1968, va renunciar a representar Espanya al Festival d’Eurovisió si no el deixaven que hi cantés en català, però a part d’aquest gest, no se li coneix cap acció en favor de la normalització del català; veient la seva discografia, més aviat, hauríem de dir que va ser un cantant en castellà que alguna vegada feia cançons en català. Va ser, doncs, un genuí representant de la ideologia del bilingüisme, segons la qual els catalans tenim dues llengües que són el castellà i el català, que podem —i fins i tot hem de— fer servir indistintament; a la Catalunya Nord, afirmar que el castellà també és llengua dels catalans resulta una mica problemàtic, però, hi podem pujar de peus, per a Serrat qualsevol ciutat espanyola o hispanoamericana li resultava molt més propera que no pas Perpinyà, que, segurament, la deuria veure com una ciutat més del sud de França. Així com Lluís Llach ha fet força actuacions a l’antiga capital del Regne de Mallorques, l’únic lloc de la Catalunya Nord on tindria sentit un recital de Serrat seria al cementiri de Cotlliure, a la tomba d’Antonio Machado, els poemes del qual va musicar.

Tanmateix, si ens centrem en Serrat i les seves actituds lingüístiques i nacionals, estarem en el mateix cas d’aquell que li assenyalen la Lluna però mira el dit. El problema real és que, després de quaranta anys de l’inici del procés de normalització lingüística, encara hi pugui haver a Barcelona qui se senti legitimat per demanar que se li adrecin en castellà, i entrar en la qüestió de si la petició es fa amablement o amb males maneres és, una altra vegada, mirar el dit quan ens assenyalen la Lluna perquè encara que pugui canviar la forma, el fons és el mateix. O és que potser algú necessita que li observin que ací estem parlant de normalització lingüística i no pas d’urbanitat o de bona educació? Perdó, que li faria res de renunciar a l’ús del català a Catalunya, simplement és què a mi no em ve pas de gust aprendre’l ni m’agrada que m’hi parlin perquè em sembla que a Espanya amb el castellà ja n’hi ha d’haver prou per entendre’s amb tothom? Evidentment, a la Catalunya Nord és exactament igual només que canviant el castellà pel francès i Espanya per França. Molt probablement, cap a 1980, els que van encetar el procés de recuperació del català després de quaranta anys de persecució franquista visceral s’imaginarien que, entrat ja el segle xxi, les actituds d’imposició del castellà a Catalunya ja faria temps que haurien desaparegut, però en realitat, tal com estan les coses avui dia, vés que el que acabi desapareixent no sigui pas el català. Ara bé, tal com certs sectors, titllats i escarnits com radicals caps calents, utòpics i aixafa-guitarres, porten assenyalant-ho també quaranta anys, el model de normalització lingüística de la Generalitat de Catalunya fa només allò que li permet el marc legal i social espanyol: aprofitar que, des de la fi del franquisme, l’ús del català s’ha despenalitzat i així promoure’n la utilització, però sense poder arribar mai a qüestionar, ni menys encara atacar, el castellà, el paper dominant del qual no pot discutir-se. Òbviament, si la normalització del català hagués reeixit de debò, és a dir, si ara a Barcelona parlar en català fos una cosa tan imprescindible com ho és a Madrid parlar en castellà o en francès a París, tant Espanya com els espanyolistes nostrats posarien el crit al cel i exigirien mesures per tornar a introduir el castellà a tot arreu de Catalunya, excepte, com és natural, a la Catalunya Nord. Per als qui no ho sàpiguen encara, normalitzar el català significa aconseguir que a Badia del Vallès i a tots els pobles i barriades de l’Àrea Metropolitana de Barcelona la situació del castellà acabi sent tan feble i precària com ho és ara la del català a la Catalunya Nord i a Alacant, i això només es podrà aconseguir fent efectiva la República Catalana, la qual, un cop es reverteixi la frontera del Tractat dels Pirineus, també podrà aconseguir que el català torni a ser de debò la llengua de la Catalunya Nord i que el francès hi desaparegui tal com hi va desaparèixer el català durant la segona meitat del segle xx.

Xavier Deulonder i Camins

Comentaris (0)

Rated 0 out of 5 based on 0 voters
There are no comments posted here yet

Deixa els teus comentaris

Posting comment as a guest.
Arxius adjunts (0 / 3)
Share Your Location

El Portal - Catalunya Nord Digital neix a iniciativa del Col·lectiu 2 d'abril.

Neix de la necessecitat de crear un lloc de trobada a Catalunya Nord per a tots els actors de la llengua catalana.
Reagrupa persones i entitats al voltant d'un projecte, el de fer viure la llengua catalana, la llengua pròpia, la llengua del país.

Cada un pot portar la seua pedra a l'edifici 

  • participant amb la redacció d'articles, d'entrevistes
  • fent propostes, fent passar informacions
  • adherint al Col·lectiu 2 d'abril
  • fent conèixer el Portal