Any V de la República
L’11 de setembre de 1714, amb l’ocupació de Barcelona per les tropes borbòniques, que va significar la fi de la darrera esperança de poder mantenir la sobirania de Catalunya malgrat la victòria de Felip V a la Guerra de Successió Espanyola, va començar un període d’opressió i d’humiliació, que lògicament arriba a la seva fi amb l’adveniment de la República Catalana perquè, com és natural, amb una Catalunya independent tota la sobirania perduda el 1714 ja queda recuperada.
Llavors, si ara fa cinc anys les coses haguessin anat pel bon camí, hauria estat bastant lògic voler passar pàgina de tot el malson dels tres segles d’opressió espanyola i, com que ja no caldria mantenir-ne la memòria, bé s’hauria pogut abolir l’antiga Diada, i, per tant, avui dia l’11 de setembre fóra un dia laborable de cada dia, tal com ho hauria estat sempre si la desfeta de 1714 no s’hagués produït. Aleshores, Catalunya tindria com a Festa —i no pas com a Diada— Nacional el 27 d’octubre, aniversari de la proclamació de la República Catalana pel Parlament de Catalunya, el moment en què, en aplicació del mandat popular expressat a les urnes en les passades eleccions catalanes del 27 de setembre del 2015 i en el referèndum de l’1 d’octubre del 2017, es trencà amb el marc jurídic espanyol, el qual deixà de ser vàlid a Catalunya. Igual com a tots els països normals, doncs, celebraríem una victòria en comptes de commemorar una derrota. D’altra banda, l’existència d’una República Catalana independent obriria la possibilitat d’arribar un dia a esborrar el Tractat dels Pirineus i, doncs, quan la frontera entre França i Catalunya tornés a passar pel massís de les Corberes, llavors ja no tindria sentit commemorar el 7 de novembre ni a Perpinyà ni enlloc.
Quan penso en aquells fets, no puc deixar d’imaginar-me un escenari alternatiu. I si Espanya hagués respost a la Declaració Unilateral d’Independència (DUI) no pas amb la repressió sinó amb la indiferència? No s’hauria dissolt el govern de la Generalitat mitjançant l’article 155 ni s’hauria empresonat ningú sota càrrecs de sedició, sinó que, simplement, es considerarien nuls i sense cap mena de validesa legal o jurídica tant els resultats del referèndum de l’1 d’octubre com la DUI i per tant, excepte alguns previsibles escarafalls de les cavernes espanyolistes tant de Madrid com de Barcelona, no hauria passat res, tal com va ser el cas el desembre de 1989 quan el Parlament va votar una moció segons la qual Catalunya conservava el dret a l’autodeterminació. Llavors, ens trobaríem que, si més no de cara a la galeria, el govern de la Generalitat no tindria més remei que prometre iniciar els tràmits i les negociacions amb Espanya per implementar la República Catalana votada pel Parlament, però evidentment, aquest procés de negociació no començaria mai perquè a Madrid no en voldrien ni sentir parlar, dirien que tot això són falòrnies i, exactament igual com ho farien també els partits espanyolistes amb representació al Parlament de Catalunya, no s’estarien pas de demanar als dirigents de la Generalitat que es preocupessin de fer la seva feina, és a dir, gestionar una administració autonòmica; naturalment, en oferir una taula de diàleg a Catalunya, Pedro Sánchez hauria deixat molt clar que no s’hi podia parlar pas de temes contraris al marc constitucional espanyol vigent. I seguint la dita que qui dia passa any empeny, un quinquenni després ens trobaríem igual com ara només que sense presons, multes ni exili. Potser sí que Carles Puigdemont hagués dimitit de president de la Generalitat i hagués aconseguit ser elegit eurodiputat i des del Parlament d’Estrasburg defensaria la República Catalana, però a la plaça de Sant Jaume, hi hauria la Generalitat de sempre, presidida potser per Oriol Junqueras que, de moment, es dedicaria a anar eixamplant la base, i sobretot a desautoritzar els manifestants de la plaça d’Urquinaona. Evidentment, la base de tot aquest raonament contrafactual és que avui dia no estem pas vivint en l’any V de la República Catalana sinó en el cinquè any del retorn a l’autonomisme, que en el seu moment ja es donava per mort i enterrat, i tot això de la mà dels dirigents dels partits que, nominalment, es diuen independentistes, que en la tardor del 2017 no van ser pas derrotats per les forces espanyoles sinó que, simplement, van decidir rendir-se sense combatre, amb l’excepció, és clar, dels que fugiren a l’exili i a Waterloo continuaren la lluita, mentre que els exiliats a Suïssa es limitaren a estalviar-se d’anar a la presó i, per això, quan veieren que podien tornar sense problemes ho van fer, tal com va ser el cas de la cupaire Anna Gabriel.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)