cartell toponimia

Cançoner per la Llibertat

portada agenda

Xavier Deulonder i Camins

Començar la casa per la teulada.

Qualsevol persona que conegui mínimament Barcelona comprèn de seguida que, al districte de l’Eixample, només hi pot viure a gust algú a qui li agradi veure i sentir cotxes en circulació, a totes hores del dia i de la nit.

D’altra banda, també és obvi que l’ús general del vehicle privat incideix negativament tant en la qualitat de l’aire que respirem, amb els inevitables problemes de salut que això provoca, com en l’emissió de gasos d’efecte hivernacle, causa de l’actual crisi climàtica. En teoria, doncs, la creació per l’alcaldessa Ada Colau de superilles, és a dir, d’espais sense circulació de cotxes, primer al Poble Nou i després a l’Eixample, és una idea magnífica perquè es posiciona molt clarament a favor d’adaptar la vida urbana a les necessitats mediambientals; al capdavall, primer són les persones que no pas els cotxes. A l’hora de la veritat, però, sembla ser que les coses no van ben bé així, i quan la pràctica contradiu la teoria, ja sabem qui és qui té raó. Així doncs, en molts —massa— casos, si l’Ajuntament decideix instal·lar una superilla, els veïns afectats no hi reaccionen pas muntant una festa al carrer per celebrar l’alegria de sentir-se alliberats de la nosa de l’omnipresència dels cotxes, un llast que els amargava la vida, sinó que organitzen plataformes de protesta perquè veuen a venir problemes de mobilitat pel barri, sobretot si es tracta d’entrar o sortir de casa seva, com també la saturació de cotxes que es donarà als carrers dels voltants de la superilla, perquè, és clar, la gent bé ha de circular per algun lloc. I a més dels veïns, hi ha els que no viuen a la zona però hi treballen, a molts dels quals els resulta imprescindible recórrer al cotxe per arribar a la feina.

Tot sembla indicar, doncs, que els actuals responsables del consistori barceloní no comprenen —o potser més aviat no volen comprendre— que si una gran quantitat de gent es desplaça per Barcelona en cotxe, no ho fa pas per caprici sinó per necessitat, d’ací el rebuig general a la celebració del “Dia sense cotxes” que, en realitat, no servia per a res més que per dificultar la mobilitat de moltes persones que, a més, si es movien per la ciutat no era pas per plaer o per curiositat sinó, simplement, perquè havien d’anar —o tornar— de casa seva al seu lloc de treball. Tanmateix, per les raons esmentades al principi, cal de debò reduir dràsticament l’ús del vehicle privat dins de Barcelona fins aconseguir que la imatge d’un carrer de l’Eixample tot ple de cotxes sigui una cosa del passat, igual com ho és ara una fotografia on es vegi algú circulant pel centre de la ciutat amb un carro tirat per cavalls. Evidentment, l’única manera de conciliar dues necessitats aparentment antagòniques com ho són la de la gent de desplaçar-se i moure’s per la ciutat i la de reduir el trànsit de cotxes és potenciar el transport públic, i precisament, molta gent es queixa que la construcció de les famoses superilles implica sovint desviar o, fins i tot, suprimir, línies d’autobús. Si es vol, doncs, iniciar la transició vers una ciutat sostenible, primer cal quintuplicar o sextuplicar l’oferta de transport públic existent a Barcelona, és a dir, ha d’arribar a haver-hi unes cinc o sis vegades més de línies d’autobús, metro i tramvia de les que hi ha ara i només quan això es tingui fet —però mai abans, lògicament— es podrà iniciar una política agressiva contra l’ús del vehicle privat ja sigui incrementant els impostos de circulació, prohibint el pas de vehicles particulars per les principals vies de Barcelona, tancant gasolineres, etc. En resum, si Ada Colau i el seu equip es proposen realment avançar cap a una mobilitat sostenible, estan cometent l’error de qui comença a construir la casa per la teulada. Ara, si el cotxe domina el carrer és només perquè la gent no pot evitar haver-lo de fer servir per desplaçar-se; per tant, l’única manera de fer-lo desaparèixer dels carrers de la ciutat és aconseguir que deixi de ser imprescindible, i això només es podrà assolir un cop s’hagi construït una xarxa de transport públic capaç de donar resposta a les necessitats de mobilitat de la gent, tant la que viu a Barcelona com la que necessita desplaçar-s’hi per treballar. El camí cap a la ciutat del futur no passa, doncs, per les superilles —unes rampoines que, com es veu a la pràctica, fan més nosa que servei—, sinó per construir, per exemple, un nou tramvia blau que, anant pel carrer Balmes i l’avinguda del Tibidabo, uneixi el carrer Pelai amb l’estació del funicular del Tibidabo, en les dues direccions, tant de pujada com de baixada. Tenint en compte, naturalment, casos com els de les persones amb mobilitat reduïda, per a les quals el cotxe no és pas un luxe sinó una necessitat, o que els comerços i negocis establerts en la zona han de rebre les furgonetes de repartiment dels seus proveïdors.

Xavier Deulonder i Camins

Comentaris (0)

Rated 0 out of 5 based on 0 voters
There are no comments posted here yet

Deixa els teus comentaris

Posting comment as a guest.
Arxius adjunts (0 / 3)
Share Your Location

El Portal - Catalunya Nord Digital neix a iniciativa del Col·lectiu 2 d'abril.

Neix de la necessecitat de crear un lloc de trobada a Catalunya Nord per a tots els actors de la llengua catalana.
Reagrupa persones i entitats al voltant d'un projecte, el de fer viure la llengua catalana, la llengua pròpia, la llengua del país.

Cada un pot portar la seua pedra a l'edifici 

  • participant amb la redacció d'articles, d'entrevistes
  • fent propostes, fent passar informacions
  • adherint al Col·lectiu 2 d'abril
  • fent conèixer el Portal