L’espasa del Llibertador
Segurament, en l’acte de la presa de possessió de Gustavo Petro com a president de Colòmbia, Joan Carles I s’hagués alçat, igual com tots els altres mandataris presents, quan s’hagués mostrat l’espasa de Simón Bolívar.
No és pas, però, que li puguem suposar un gran sentit de la política, de la diplomàcia o de les relacions internacionals, sinó que amb tal que li deixessin fer de les seves, tant se li’n donava Bolívar com en Pere Gallerí. El seu fill i successor Felip VI, en canvi, això de ser rei d’Espanya s’ho creu molt, igual massa i tot, i d’ací la basca que li va agafar quan es va evocar la figura del Llibertador d’Amèrica, és a dir, de l’home que amb la seva espasa va posar fi a aquell gloriós imperi espanyol on el sol no es ponia mai. És raonable, doncs, sospitar que s’hauria mostrat molt satisfet i afalagat, potser fins al punt de posar-se a fer salts d’alegria i tot, si l’espasa presentada hagués estat no pas la de Simón Bolívar sinó la de Pablo Morillo, el general espanyol que Ferran VII va enviar a Amèrica a lluitar contra els independentistes de Bolívar i que va menar una política de terror repressiu desenfrenat a les actuals Veneçuela i Colòmbia, amb la total aprovació de les autoritats espanyoles que li van concedir el títol de comte de Cartagena precisament per haver destruït la ciutat de Cartagena de Indias després d’haver-hi perpetrat una autèntica carnisseria, amb què semblava voler emular l’extermini genocida dels pobles americans dut a terme pels conqueridors del segle xvi. D’altra banda, si l’espasa que es conservés a Bogotà fos la de Morillo, llavors qui hauria pres possessió no hauria estat pas un president de Colòmbia elegit pel sufragi democràtic dels seus conciutadans sinó un governador, virrei, capità general o delegat del govern designat a Madrid per imposar el poder espanyol, de grat o per força, en aquella comunitat autònoma d’ultramar. Si ens havíem cregut, doncs, que la relació d’Espanya amb els països de l’Amèrica hispana es basava en uns llaços culturals i històrics comuns però sense enyorar l’antic imperi perdut, estàvem del tot equivocats. Ben mirat, és lògic; així com França, el Regne Unit i Bèlgica han fet autocrítica del seu passat colonialista, a Espanya encara consideren que són els pobles americans els que han de donar les gràcies als espanyols per haver-los colonitzats. A Madrid, hi ha un monument a Simón Bolívar, però no sembla pas Felip VI tingui previst demanar que el demoleixin fins que no en quedi pedra sobre pedra; tal vegada l’han avisat que per més rebequeries i rabioles que faci, el domini imperial sobre Amèrica no el recuperarà pas, més que res perquè l’article 155 es pot aplicar a les comunitats autònomes però no a les repúbliques independents, com a hores d’ara ho són tots els territoris de l’antiga Amèrica espanyola. Tot sembla indicar, doncs, que de moment no hem de patir perquè el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya pugui ordenar la retirada immediata del monument a Bolívar erigit el 1996 al parc de la Barceloneta ni tampoc el canvi de nom del carrer de Barcelona que porta el nom del Llibertador.
Vista l’actuació reial a Bogotà, quan Felip VI decideixi tornar a deixar-se veure per Catalunya, igual podríem fer servir l’espasa de Simón Bolívar com a talismà, de la mateixa manera que els alls o les creus resulten útils per protegir-se del comte Dràcula i dels vampirs en general. D’altra banda, haurem de felicitar Simón Bolívar per la nova victòria que ha aconseguit sobre Espanya quan falten pocs anys perquè es compleixi el bicentenari de la seva mort. Lògicament, els dos-cents anys de la mort del Llibertador seran objecte d’actes i de celebracions en diferents països de l’Amèrica del Sud; què farà aleshores Felip VI? Dir que Bolívar era un separatista pitjor encara que Puigdemont perquè l’Amèrica del Sud és un territori infinitament més gran que Catalunya? En medis espanyols, es qualifica el president Carles Puigdemont de fugit de la justícia i, evidentment, ara com ara, se n’aniria de dret a la presó només que posés un peu en territori espanyol, de la mateixa manera que ja ens podem imaginar quina fi hauria fet Simón Bolívar si les autoritats espanyoles haguessin aconseguit capturar-lo. A Bogotà, Morillo no sols va fer afusellar el dirigent independentista Camilo Torres Tenorio, sinó que va ordenar esquarterar-ne el cos i en va exhibir el cap tancat en una gàbia, tal com, gairebé un segle abans, ho havien fet les autoritats borbòniques amb el cap del general Moragues.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)