Hi havia una vegada un president de pega
Segons la Llei de Murphy, si una cosa pot sortir malament, segur que hi sortirà i si ja es veia des de bon principi que havia de sortir malament, hi podem pujar de peus que sortirà encara pitjor.
En contra del projecte dels Jocs Olímpics d’Hivern Barcelona-Pirineus 2030 s’hi van posicionar esportistes reconeguts com ara Kilian Jornet, campió mundial de curses i esquí de muntanya, l’escaladora Araceli Segarra o la piragüista Núria Vilarrubla, com també la plataforma STOP JJOO va tenir un suport social que ja haurien volgut els petits col·lectius que, en el seu moment, es van declarar contraris a les olimpíades de Barcelona’92. Què més haurien pogut desitjar els antiolímpics del 92 que assolir un èxit de convocatòria com el de la manifestació organitzada per STOP JJOO a Puigcerdà el passat 15 de maig. Si, després de la designació de Barcelona aprovada pel Comitè Olímpic Internacional (COI) a Lausana el 1986, es va aconseguir que gairebé tothom veiés el 1992 com una mena de fita màgica, això no va passar amb el 2030; no es va arribar, doncs, a un encaterinament general de la societat com el que va haver-hi amb els jocs de Barcelona. D’altra banda, no s’entén encara per què, el Comitè Olímpic Espanyol (COE) va decidir que la candidatura l’havien d’organitzar conjuntament Catalunya i l’Aragó. I vés què havia de poder sortir malament amb algú com el president d’Aragó Javier Lambán, conegut pel seu espoli del fons del Museu de Lleida, una mostra més de l’anticatalanisme visceral que perboca un dia sí i l’altre també, una eina molt eficaç per aconseguir vots a Saragossa, una ciutat amb la clara vocació d’esdevenir la capital de l’anticatalanisme espanyol. A part d’això, segons diuen les males llengües, si Lambán es va dedicar a anar posant pals a les rodes des de bon principi era perquè, en realitat, els jocs no els volia pas, més que res perquè està força picat amb els dirigents socialistes de la província d’Osca, la qual, com és lògic, hauria estat l’escenari de totes les proves olímpiques que s’haguessin celebrat a l’Aragó; amb els de la província de Terol, no és que s’hi avingui gaire, però, és clar, ja es veu que Alcanyís o Albarrasí no serien pas uns llocs adients per fer-hi un campionat de salts d’esquí.
Hi ha força raons per sospitar que si els actuals dirigents de la Generalitat es van lliurar en cos i ànima al projecte pirinenc és perquè hi veien una mena de premi consolació per haver-nos quedat sense la República Catalana votada i proclamada l’octubre del 2017. Segurament, Pere Aragonès —el president de la Generalitat de Catalunya— desitjava passar a la història fent-se la foto a Lausana al costat del president del COI quan Barcelona hagués estat nomenada seu dels jocs d’hivern del 2030, repetint, doncs, l’escena de Pasqual Maragall el 1986 al costat de Joan Antoni Samaranch. No podrà ser, doncs, i, a més, cal recordar que el principal argument contra una candidatura als jocs d’hivern del 2034 o el 2038 és, simplement, el sentit del ridícul; com tots recordem, Madrid va acabar sent la riota quan els seus dirigents municipals volien aconseguir una designació olímpica tant sí com no i, per això, si els fallava una ocasió esperaven a la següent. Havent fracassat en el projecte dels jocs d’hivern, quin conill pensa treure’s del barret Pere Aragonès per assegurar-se un lloc digne en la història de Catalunya? Una exposició universal o internacional a Barcelona? Unes noves olimpíades? Una segona edició del fòrum de les cultures no li aconsellem perquè ja vam veure com li va anar a Joan Clos. Potser, vist el panorama, es podria intentar un altre congrés eucarístic; d’acord que aquestes coses estan ja una mica passades de moda i que l’Església no passa ara per un bon moment de credibilitat social però com que no hi ha res més, oi? Si a Catalunya es parla del president de pega, ja sabem a qui ens referim.
Molts dirigents polítics de les comarques pirinenques lamenten la pèrdua d’una ocasió per millorar-hi les infraestructures i serveis. Queda clar, doncs, que el seu interès no eren pas els jocs en sí sinó aconseguir coses com ara unes carreteres i vies de tren dignes, mentre que les pèrdues que ocasionaria la construcció d’unes grandioses instal·lacions que es farien servir només durant els quinze dies del joc ho assumien com un cost necessari. La seva aposta hauria de ser fer efectiva d’una vegada la República Catalana del 2017; un govern de Catalunya plenament sobirà i sense les limitacions de l’espoli fiscal espanyol i del centralisme econòmic madrileny ja disposaria de prou recursos per respondre a les necessitats del Pirineu i de qualsevol altra regió del país.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)