Llengües regionals
D’entre les llengües regionals de França, la més important de totes és el francès, que, com sabem i no hauríem d’oblidar-ho mai, és la llengua regional de l’Île-de-France,
una regió amb la capital històrica a París i la capital administrativa a Saint-Ouen-sur-Seine (Seine-Saint-Denis), seu del consell regional. La vitalitat i la força del francès són impressionants. No sols tothom el sap i hi parla habitualment a l’Île-de-France sinó que ha esdevingut la llengua predominant a totes les regions de França, fins i tot en una de tan allunyada com la Catalunya Nord. Certament, doncs, el consell regional de l’Île-de-France no té cap necessitat d’adoptar mesures per protegir el francès ni ha d’amoïnar-se pas per la seva possible desaparició o pèrdua; per això no es planteja crear fileres bilingües a les escoles públiques perquè així els mainatges puguin aprendre el francès. Que la situació de les altres llengües regionals de França sigui ben diferent de la del francès és lògic. Si el francès ha esdevingut predominant a la Catalunya Nord, això significa que el català hi ha retrocedit perquè és impossible que en un mateix territori hi predomini dues llengües, de la mateixa manera que, segons la física, no pot ser que dos cossos diferents ocupin el mateix lloc a l’espai. Vés qui ho diria ara que a l’època en què Pompeu Fabra i Pau Casals hi estaven refugiats arran de la victòria dels franquistes en la guerra civil espanyola, a Prada tothom parlava en català, i que potser encara hi havia gent que, de debò, li costava expressar-se en un francès mínimament correcte. Fent diferents comptes, n’hi ha que arriben a la conclusió que un sobre cada deu francesos parla una llengua regional; a mi, en canvi, em sembla que tots els francesos parlen una llengua regional, només que, en la majoria dels casos, aquesta no és pas l’originària de la regió on viuen i treballen sinó la de la regió de l’Île-de-France.
En el cas de Catalunya, sempre podem demanar-nos com és que el francès ha passat a ser d’ús majoritari a la Catalunya Nord i no pas al Principat, o a la inversa, com és que la castellanització s’ha esdevingut al Principat i no pas a la Catalunya Nord; al capdavall, resulta molt eloqüent el contrast entre la situació lingüística de dues poblacions de la Cerdanya com ara Llívia i Sallagosa. Deixant de banda ara aquesta qüestió, sobre la qual, però, se’n pot parlar i molt, resulta que, segons una esmena introduïda a la constitució francesa ara fa ja uns quants anys, les llengües regionals formen part del patrimoni cultural de França. En teoria, doncs, una de les màximes preocupacions del govern francès, sigui del color polític que sigui, hauria de ser corregir el gran desequilibri que es dóna entre la força i la puixança del francès i la situació precària en què malviuen les altres llengües regionals, però, a la pràctica ja podem veure que aquesta esmena constitucional serveix per a ben poca cosa. Si la catedral de Nôtre Dame de París tingués la mateixa consideració que les llengües regionals, segur que l’haurien deixada cremar tota i no li hauria sabut greu a ningú veure-la reduïda a cendres perquè bé que es podria fer un bon negoci aprofitant-ne el solar. L’arrel del problema és que la immensa majoria dels francesos —comptant-hi també, per desgràcia, bastants nord-catalans— veu el francès no pas com la llengua regional de l’Île-de-France sinó com la llengua nacional de França i per això en troba lògic el predomini, encara que, en alguns casos, s’hagi aconseguit en detriment de la llengua que, amb tota normalitat, havien parlat els seus avis i fins i tot els seus pares. No ens hem de sorprendre, doncs, que, en els seus diferents programes electorals, els polítics prometin defensar i protegir les llengües regionals —a hores d’ara mostrar-se partidari d’eradicar-les potser no s’hi deu d’atrevir ni tan sols Éric Zemmour— però sense perdre mai de vista que la llengua nacional és el francès. Segons Jean-Luc Mélenchon, la primacia del francès, especialment en els serveis públics i en l’educació, permet garantir la unitat nacional i l’accés a la informació, com també és un element de la igualtat republicana i de l’exercici dels drets. Evidentment, si partim dels principis de Mélenchon, la normalització del català a la Catalunya Nord no és pas que resulti molt difícil i laboriosa, sinó que s’hi ha de renunciar i, doncs, conformar-se només que vagi fent la viu-viu com ara sempre a les portes de l’extinció. Sense adonar-se’n, doncs, Mélenchon ens ha tornat a demostrar que si volem normalitzar el català hem de canviar però no pas de govern sinó d’estat.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)