Autonomisme a prova de bombes
Les reaccions que hem vist tant a Espanya com entre l’espanyolisme català davant l’escàndol de les escoltes il·legals a dirigents independentistes catalans, perpetrades mitjançant el programa informàtic de fabricació israeliana Pegasus que només poden comprar-lo els estats, demostren a les clares que, segons la lògica espanyola, és del tot incomprensible que als EUA el cas Watergate tingués com a conseqüència la dimissió del president Richard Nixon, que, com sabem, va haver de renunciar al càrrec perquè en cas contrari no hauria pogut evitar ser sotmès a un procés d’impeachment pel Congrés dels EUA.
Per començar, deuen raonar a Madrid, un diari conscient i seriós com el Washington Post no hauria hagut d’acceptar, de cap manera, publicar el reportatge on els periodistes Bob Woodward i Carl Bernstein denunciaven que l’assalt a la seu electoral del Partit Demòcrata, instal·lada al complex hoteler Watergate durant la campanya presidencial de 1972, no era pas un simple fet de delinqüència comuna sinó un afer d’espionatge polític que esquitxava de ple la Casa Blanca. El govern espanyol ha decidit que la solució a tot l’escàndol del “Catalangate” és accedir a la petició formulada pel mateix Centre Nacional d’Intel·ligència (CNI) d’obrir-hi un mecanisme de control intern, que el CNI col·labori en la investigació que durà a terme el Defensor del Poble i que al Congrés es constitueixi immediatament una comissió de secrets oficials; vaja, com si als EUA haguessin considerat que tot el rebombori iniciat arran del reportatge de Woodward i Bernstein es podia resoldre demanant a Nixon que ell mateix nomenés una comissió encarregada d’investigar el presumpte cas d’escoltes il·legals del Watergate. El Defensor del Poble, Ángel Gabilondo, també està encarregat de dirigir la comissió encarregada d’investigar els casos de pedofília que s’hagin pogut donar dins de l’Església espanyola; les víctimes, però, assenyalen que, fins que el 1979 va penjar els hàbits, Gabilondo va ser capellà de l’ordre dels Germans del Sagrat Cor i, a més, va treballar uns quants anys com a professor al Col·legi del Sagrat Cor de Madrid on, segons expliquen alguns ex-alumnes, molts dels capellans que hi havia fent de mestres no consideraven gaire necessari amagar o dissimular els seus instints pederastes. D’altra banda, el Defensor del Poble no té competències per iniciar una investigació d’aquesta mena, o sigui que ja veiem com es fan les coses a Espanya.
Naturalment, el problema no és pas la nul·la voluntat d’Espanya d’aclarir l’afer de les escoltes a dirigents independentistes ni tampoc la imatge que dóna davant d’Europa i el món sencer, sinó que l’escàndol del “Catalangate” no ha fet entrar en crisi el retorn a l’autonomisme encapçalat per Junts i ERC, dos partits que, nominalment, es defineixen com a independentistes. Pere Aragonès —el President de la Generalitat de Catalunya— i les altres víctimes d’aquest escàndol han vist com, en una actuació del tot incompatible amb els conceptes de democràcia i drets humans, l’estat ha vulnerat els seus drets més elementals. Què més ha de passar, doncs, perquè l’actual govern de la Generalitat es deixi estar de jocs d’hivern al Pirineu i es posi a complir el mandat de l’1 d’octubre? Queda clar, doncs, que el compromís autonomista dels actuals dirigents polítics catalans és tan sòlid com la voluntat democràtica i independentista dels ciutadans catalans que l’1 d’octubre van sortir a votar malgrat que això signifiqués exposar-se a ser vilment estomacats per la policia. Certament, les declaracions de Laura Borràs davant del Catalangate semblen més dignes i coherents, però, és clar, la seva credibilitat està força en entredit després de l’afer Juvillà. Quina opinió deuen tenir sobre l’actual govern de la Generalitat les persones que han participat avui en l’acte de fer una estelada humana a la plaça de Vic? No ho sé, però no crec pas que pugui ser gaire bona perquè, com és lògic, les reaccions de les cúpules dels partits davant del cas de les escoltes il·legals són una raó molt de pes per dubtar que de l’actual govern de la Generalitat pugui sortir el dirigent polític que porti Catalunya a la independència. De moment, Pere Aragonès sembla completament convençut que el conflicte amb Espanya se soluciona només no donant la mà al rei Felip VI o declarant congelades les relacions amb la Moncloa; en canvi, al Consell per la República, Carles Puigdemont no ho veu pas així.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)