Al marge dels partits
Dimarts passat dia1, l’ANC va manifestar que no es proposava pas crear un nou partit independentista però que, de totes formes, deixava la porta oberta a impulsar una llista cívica quan li semblés oportú,
mentre que ahir diumenge, en revalidar, per a dos anys més, el càrrec de president del Consell per la República, Carles Puigdemont va declarar-se compromès a culminar el mandat de l’1-O al marge de “direccions partidistes” i a emancipar el Consell de la tutela dels partits. Òbviament, aquestes postures només tenen sentit perquè, com pot veure-ho tothom, els partits independentistes —ERC, CUP i Junts— fan de tot menys independentisme. No és doncs que Pere Aragonès fracassi en l’intent d’esdevenir el George Washington català o el Francesc Macià del segle xxi sinó que ni tan sols s’ho proposa perquè ser president de la Generalitat de Catalunya ja li està bé i si, a més, durant el seu mandat se celebren els Jocs Olímpics d’Hivern o qualsevol altra cosa per l’estil, encara millor. D’altra banda, si s’ha plantejat, ni que sigui com a tempteig, que Jaume Giró pogués ser el candidat a la presidència a la Generalitat en unes properes eleccions deu ser perquè després de l’afer Juvillà Laura Borràs ha quedat força desacreditada sense que li hagi servit de res provar d’apedaçar-ho participant en el tall de la Meridiana prohibit pocs dies abans per la conselleria d’interior de la Generalitat. I la CUP? Com sempre, hem d’estar a l’espera del resultat de la votació que es dugui a terme en l’assemblea de tots i totes els companys i companyes. Potser encara haurem d’agrair a l’Audiència Nacional haver concedit un cert protagonisme a Eulàlia Reguant jutjant-la per haver-se negat a respondre a les preguntes de Vox quan actuava com a acusació particular en el procés judicial contra els responsables del referèndum de l’1 d’octubre.
La independència, és a dir, el trencament de les limitacions que imposa el marc autonòmic espanyol, cada vegada més espanyol i menys autonòmic, vindrà de la mobilització popular organitzada d’una manera coordinada pel Consell per la República, ANC i Òmnium. I, sentint-ho molt, malgrat que la gestionin partits nominalment independentistes, la Generalitat estarà a l’altra banda, perquè, com és lògic, una institució autonòmica espanyola s’ha de posar al servei d’Espanya perquè si no, a Madrid la suprimeixen i ja està; naturalment, tothom entén que Pere Aragonès no vol pas acabar com Quim Torra ni, menys encara, com Carles Puigdemont, igual com en l’afer Juvillà, Laura Borràs ha aconseguit, sobretot, conservar el càrrec de presidenta del Parlament de Catalunya. No ens ha de sorprendre, doncs, que la Generalitat s’hagi constituït en acusació particular en moltes de les causes obertes per la justícia espanyola contra gent que ha pres part en mobilitzacions independentistes o que la conselleria d’interior hagi arribat a prohibir els talls a la Meridiana.
Un referèndum legal i pactat amb l’Estat, tal com van ser-ho els del Quebec i d’Escòcia, no se celebrarà mai perquè a Espanya no en volen ni sentir parlar; d’altra banda, precisament perquè va haver-hi el de l’1 d’octubre, l’organització d’un nou referèndum hauria de ser Espanya qui la proposés i, llavors, la part catalana, que, per anar bé, hauria d’estar representada pel Consell per la República, hauria d’avaluar si la proposta espanyola mereix o no credibilitat. Les eleccions autonòmiques catalanes funcionen, doncs, com una mena de succedani del referèndum perquè és l’única ocasió de què l’independentisme disposa per mostrar la seva força a les urnes; per tant, si quan n’hi torni a haver a l’ANC —i també a Òmnium i al Consell per la República— encara no consideren arribat el moment d’impulsar la llista cívica, no ens quedarà més remei que decidir entre Junts, ERC i la CUP tot i saber què se’n pot esperar a la pràctica. És clar que si al final d’aquesta legislatura no hi ha candidatura de la llista cívica, això voldrà dir que les coses encara no han madurat prou per fer, definitivament, el salt cap a la República i, llavors, ens haurem de preguntar com és que, malgrat els anys que han passat des del 2017, no s’ha acabat d’arribar al moment decisiu.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)