cartell toponimia

Cançoner per la Llibertat

 101 2 web

Xavier Deulonder i Camins

La renovació de la Flama de la Llengua

Un any més, se celebra a l’acte reivindicatiu de la renovació de la Flama de la Llengua a Prada (Conflent), una localitat notable no pas —dissortadament— perquè s’hi hagi mantingut viu l’ús del català sinó perquè, un cop acabada la guerra civil espanyola, s’hi van refugiar, entre d’altres, Pau Casals i Pompeu Fabra.

Recordem que, el 1968, quan, amb motiu precisament del centenari del naixement de Fabra es va començar a celebrar l’acte de la Flama de la Llengua, encara es podia dir que al Conflent i a la Catalunya Nord en general la gent parlava en català, tot i que la llengua dels mainatges i dels joves era ja el francès cosa que ens ha dut on som ara. L’autor del Diccionari general de la llengua catalana vivia a Badalona i, després que hi arribessin les tropes de Franco, una de les primeres coses que van fer els falangistes locals va ser assaltar casa seva i llençar per la finestra tots els seus llibres, fitxes, apunts i documents per fer-ne una foguera al mig del carrer; això i l’odi visceral amb què s’hi referia el general colpista Gonzalo Queipo de Llano en les seves al·locucions a Ràdio Sevilla ens permet suposar que si s’hagués quedat a la zona espanyola, els franquistes haurien afusellat Pompeu Fabra sense cap mena de contemplació ni de mirament, tal com ho feren amb el periodista gironí Carles Rahola i a molta d’altra gent a qui no es podia acusar de cap mena d’acte criminal o delictiu. I ara hi ha tot un seguit de dirigents polítics catalans que si van a Catalunya no poden posar un peu al Principat perquè, llavors, les autoritats espanyoles els condemnarien a llargues penes de presó simplement per haver organitzat un referèndum d’autodeterminació.

La Flama de la Llengua es renova enguany poc després que les instàncies judicials espanyoles hagin declarat ferma la sentència que obliga a fer en castellà el 25% de les classes a les escoles de Catalunya i sense tenir en compte, naturalment, que en bastants llocs no es complia de cap manera la llei que declarava el català llengua vehicular de l’ensenyament. Tant si es vol veure com si no, la sentència del 25% de castellà porta a una situació insostenible; d’una banda, les sentències judicials cal acatar-les perquè, en cas contrari, no tindria sentit l’existència de jutges i tribunals ni tampoc que es fessin lleis, però de l’altra, no es pot renunciar de cap manera a fer l’ensenyament íntegrament en català a Catalunya, ni tampoc a les Illes, al País Valencià i a la Franja de Ponent. Evidentment, l’única manera de resoldre aquest problema és tallar el nus gordià, és a dir, trencar amb un estat —Espanya— que es fonamenta en la imposició del castellà a Catalunya i a tots els territoris dels Països Catalans que governa. Jugar un partit de competició oficial sense àrbitre no pot ser i, com és lògic, l’autoritat de l’àrbitre s’ha d’acatar; ara bé, si rebutgem l’àrbitre designat per la federació perquè es veu d’una hora lluny que l’equip contrari el té comprat, llavors no podem començar a jugar el partit si no s’ha canviat d’àrbitre i si, malgrat tot, acceptem jugar el partit bo i sabent que l’àrbitre ens va a la contra, llavors no tenim dret a queixar-nos de les seves irregularitats. Tot es redueix, doncs, a fer-li entendre a Pere Aragonès i a la resta de dirigents dels partits del govern de la Generalitat que fer efectiva la República Catalana és una cosa infinitament més senzilla que no pas intentar mantenir el sistema de la immersió lingüística —i, a més, assegurar-se que, de debò, s’apliqui a totes les escoles de tot arreu de Catalunya— dins de l’actual marc jurídic espanyol que, precisament, legitima les sentències judicials a favor del castellà. Que no ho veu que qualsevol llei que faci aprovar per blindar la immersió li diran que és inconstitucional? Que potser pretén que els responsables dels centres docents hagin de mantenir una situació d’enfrontament perpetu amb els tribunals espanyols per temps indefinit?

Tota aquesta polèmica es dóna, a més, en un moment en què, arran de les jubilacions daurades dels funcionaris del Parlament de Catalunya, la credibilitat dels dirigents de l’independentisme institucional està sota zero, però, com sempre, la qüestió és que si aquests polítics d’ara no serveixen per aconseguir la independència, no es veu pas quina pot ser la manera de canviar-los per uns altres.

Xavier deulonder i Camins

Comentaris (0)

Rated 0 out of 5 based on 0 voters
There are no comments posted here yet

Deixa els teus comentaris

Posting comment as a guest.
Arxius adjunts (0 / 3)
Share Your Location

El Portal - Catalunya Nord Digital neix a iniciativa del Col·lectiu 2 d'abril.

Neix de la necessecitat de crear un lloc de trobada a Catalunya Nord per a tots els actors de la llengua catalana.
Reagrupa persones i entitats al voltant d'un projecte, el de fer viure la llengua catalana, la llengua pròpia, la llengua del país.

Cada un pot portar la seua pedra a l'edifici 

  • participant amb la redacció d'articles, d'entrevistes
  • fent propostes, fent passar informacions
  • adherint al Col·lectiu 2 d'abril
  • fent conèixer el Portal