Sobre el bilingüisme
El llibre El castellà a la Catalunya contemporània: història d’una bilingüització, obra de Mireia Galindo, Carles de Rosselló i Francesc Bernat, és un estudi sobre la difusió del castellà a Catalunya que ens mostra un fet que molta gent ignora simplement perquè no se’n parla o, fins i tot, s’amaga: fins als voltants del 1900, el Principat va ser una societat monolingüe perquè els catalans amb un domini acceptable del castellà eren una ínfima minoria, igual com ho són ara els que debò parlen i escriuen bé l’anglès.
Ja ho sabem que, des de mitjans del segle xvi fins a finals del xix, a la zona espanyola de Catalunya la major part de la cultura escrita va fer-se en castellà, però això era perquè les elits nobles i burgeses, l’únic sector social que aleshores tenia possibilitat d’instruir-se, van decidir adoptar el castellà com a llengua de cultura. Per entendre’ns, que el cortesà barceloní Joan Boscà (1490-1542) escrigués tota la seva poesia en castellà no vol dir pas que a la seva època Barcelona i el conjunt de Catalunya visquessin la situació de bilingüisme que avui dia es dóna al Principat. Per argumentar la seva tesi, els autors del llibre van haver de fer un treball de camp consistent a entrevistar persones formades i escolaritzades abans de l’esclat de la Guerra Civil espanyola, les quals, com és natural, tenien ja els seus noranta anys, i, lògicament, tractar amb gent d’aquesta franja d’edat implica tot un seguit de reptes i dificultats.
Arran de la polèmica encesa a conseqüència de la negativa del diari Ara a publicar un article del seu col·laborador habitual Xavier Roig on assenyalava els efectes perniciosos per al català que té la pràctica del bilingüisme, em sembla molt pertinent preguntar com és que un estudi com el de Galindo, Rosselló i Bernat no va fer-se ara fa uns quaranta anys; aleshores, les persones d’abans de la Guerra tenien entre cinquanta i seixanta anys i, per tant, resultava molt més senzill entrevistar-les; d’altra banda, encara vivia gent de la generació anterior, que bé hauria pogut dir-hi la seva; per posar només un exemple, què hauria pogut explicar sobre l’ús del català al Vallès Occidental en temps de la seva infantesa i adolescència el poeta i dramaturg sabadellenc Joan Oliver “Pere Quart” (1899-1986) si li ho haguessin preguntat pels voltants de 1980. Per desgràcia, la resposta a aquesta pregunta és molt fàcil: aleshores, el catalanisme majoritari havia fet seva la ideologia del bilingüisme i, per això, era normal escarnir els que la criticaven presentant-los com una colla de cap calents que, amb el seu radicalisme fruit de la seva manca de contacte amb la Catalunya real, no feien res més que destorbar el procés de consolidació de la democràcia a Espanya, condició indispensable perquè Catalunya pogués recuperar l’autonomia que havia tingut fins al final de la Guerra; en conseqüència, estava fora de lloc recordar que la castellanització general de Catalunya era un fet que havia començat només feia unes quantes dècades. Com que en temps del franquisme a tothom li semblava del tot inconcebible decretar que a Catalunya el català hi fos cooficial amb el castellà, aprovar una llei que establia la immersió lingüística a les escoles i engegar un canal de televisió íntegrament en català, durant uns quants anys es va aconseguir que, excepte els radicals de sempre que ja sabem i coneixem, el conjunt de la gent es cregués que acceptar el marc del bilingüisme no era pas incompatible amb la recuperació del català; a més, els mitjans de comunicació de la Generalitat ja s’encarregaven de transmetre una informació del tot cofoista sobre la situació de l’ús social del català. I ara, com que ens hem trobat que el desgavell és tan gros que ja no es pot amagar, correm-hi tots, però, és clar, Xavier Roig ha estat objecte del mateix tipus de censura i de marginació que els que en les glorioses dècades de 1980 i 1990 ja avisaven que el bilingüisme no servia per a res més que per a legitimar l’ús del castellà a Catalunya i, doncs, per reforçar les postures dels que, malgrat portar anys i panys vivint i treballant al Principat, no estaven gens disposats a fer l’esforç d’aprendre el català. Evidentment, totes les mesures legislatives que anuncia el govern de la Generalitat per blindar la immersió i protegir l’ús social del català són foc d’encenalls perquè si realment poden tenir alguna mena d’eficàcia, a les instàncies judicials espanyoles els faltarà temps per declarar-les inconstitucionals. Però, és clar, què hem d’anar a dir a uns polítics independentistes que estan disposats a tot menys a proclamar la independència.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)