Independència o dimissió
La manifestació de dissabte passat va ser un èxit perquè a Catalunya hi ha molta gent que dóna suport a la immersió lingüística escolar.
Ara bé, l’arrel del problema és que a Espanya fan mans i mànigues per suprimir-la perquè no els agrada gens que en una comunitat autònoma espanyola la llengua vehicular de l’ensenyament no sigui el castellà. Que hi ha manifestacions a favor de l’escola en català? No passa res, també n’hi ha contra el canvi climàtic, l’exclusió social, les desigualtats de gènere, la precarietat laboral, a favor de la pau, etc., etc.
El procés independentista va sorgir quan es va prendre consciència de les limitacions de l’autonomisme, el qual si durant les seves dues primeres dècades havia semblat una eina útil per fer país havia estat perquè aleshores es partia de la situació zero creada pel règim franquista i també perquè, per desmarcar-se’n, els dirigents polítics espanyols estaven disposats a fer concessions, d’ací que la llei d’immersió lingüística fos declarada constitucional, cosa que, en teoria, hauria hagut de fer impossible que el Tribunal Suprem avalés la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya obligant a fer el 25% de les classes en castellà. Com hem vist, la resposta d’Espanya a l’independentisme català no fou repensar el seu marc nacional sinó amenaçar i reprimir, cosa que ens ha servit per comprendre que, a diferència de com pugui passar a Escòcia i el Quebec, a Catalunya la independència no s’assolirà mitjançant una revolució dels somriures. I això ha fet que una bona part de la classe política, malgrat continuar dient-se independentista, hagi volgut reprendre la via de l’autonomisme. Mobilitzar-se contra una sentència judicial espanyola és una actitud assumible dins del marc autonòmic i potser fou per això que el govern de Pere Aragonès va sortir darrere la pancarta, però és clar, l’autonomisme significa obligar-nos a conviure amb qui malda per desfer tot allò que fem; per això, en la manifestació es veié alguna pancarta amb el lema “Independència o dimissió”, que, òbviament, no costa gaire comprendre a qui al·ludia. Manifestacions per la llengua, contra l’espoli fiscal i per moltes d’altres qüestions, se n’han fet una infinitat durant els darrers quaranta anys i ja en veiem el resultat. L’única manera, doncs, de trencar aquest cercle viciós és deixar de ser una comunitat autònoma espanyola i convertir-nos en un país independent. Se li pot acudir a ningú un argument més sòlid i potent a favor de la independència que Pablo Casado no hagi hagut de dimitir després d’haver proferit la barbaritat que a les escoles no es deixava anar els nens al lavabo si no ho demanaven en català? Ara per ara, l’única veu dissident dins del PP ha estat la del president gallec Alberto Núñez Feijóo que ha aconsellat Casado que la qüestió de la immersió lingüística se la prengui amb calma.
Ara ha estat la sentència contra la immersió lingüística o les escarransides concessions que s’han aconseguit sobre la presència del català a les plataformes digitals, un altre dia serà el dèficit fiscal, la manca d’inversions en infraestructures o els projectes recentralitzadors. A Espanya, doncs, no representa cap problema fer evidents les limitacions del model autonòmic perquè confien que davant d’una represa del procés independentista tenen l’arma de la repressió que, el 2017, els va servir per resoldre el problema. Al segle xix, també confiaven que l’exèrcit els serviria per conservar el domini sobre Cuba i, de fet, la guerra independentista cubana iniciada el 1868 va resoldre’s el 1878 amb victòria espanyola, però, com sabem, el 1898, Espanya va haver de dir adéu als seus dominis d’ultramar: Cuba, Puerto Rico i Filipines. Tot sembla indicar que, per aconseguir que el 2017 representi a Catalunya el mateix que 1878 a Cuba, primer ens caldrà renovar de dalt a baix la classe política independentista.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)