Els pitjors deu anys
Com que va néixer el 1966, m’imagino que, durant la seves infantesa, adolescència i joventut, més d’una vegada, Salvador Illa deuria sentir parlar a casa seva de tot el tràngol del temps de la Guerra:
els bombardeigs, com ara el que va patir el 31 de maig de 1938 Granollers, una localitat molt propera a La Roca del Vallès, el poble d’on Illa és originari, la recluta de joves per anar a la Batalla de l’Ebre, l’arribada dels exèrcits franquistes, la gana que es va passar no sols durant la Guerra sinó també en els anys posteriors amb les cartilles de racionament i l’estraperlo, etc; evidentment, ignoro si cap familiar d’Illa va patir els camps de concentració que França va instal·lar a la Catalunya Nord per recloure-hi, en condicions inhumanes, els exiliats republicans, o si va haver-n’hi algun que, arran de l’entesa de les autoritats franquistes amb el III Reich, acabés als camps nazis, tal com li va passar a Neus Català i a molta gent més. Doncs bé, ara resulta que, segons ho ha manifestat en una entrevista publicada el passat diumenge al Diari de Girona, Salvador Illa considera que els darrers deu anys han estat els pitjors dels últims tres-cents a Catalunya, és a dir, que des dels temps de la promulgació del Decret de Nova Planta per Felip V, a Catalunya no hi ha passat res de tant dolent i nefast com el procés independentista. Per posar només uns quants exemples, doncs, que la gent s’engresqués amb el projecte d’una Catalunya independent i, el dia 1 d’octubre del 2017, pretengués acudir a les urnes per donar el seu vot, va ser una cosa molt pitjor encara que l’execució de Salvador Puig Antich a garrot vil el 2 de març de 1974 per ordre de la justícia franquista o que els darrers afusellaments del franquisme, perpetrats el 27 de setembre de 1975. Per cert, l’1 d’octubre va ser pitjor encara que la pandèmia del Covid-19 que encara estem patint? Ho pregunto només per curiositat.
A part d’aquest despropòsit, que segurament dóna sentit a totes les seves declaracions al Diari de Girona, Illa afirma que la taula de diàleg neix coixa perquè el president Aragonès no té en compte els partits contraris a la independència. Em permeto observar-li que ja fa unes quantes legislatures que els partits independentistes obtenen majoria absoluta al Parlament i que, en les darreres eleccions, la suma del vot independentista ha arribat al 52% del total. Com tots sabem, si, abans del 2010, els partidaris de l’estat propi no eren ningú era, simplement, perquè els partits independentistes eren minoria al Parlament. Una altra perla d’Illa és aquesta: “L’autodeterminació no aplica a Catalunya perquè Catalunya no és una colònia i Espanya és una democràcia”, és a dir, com que som lliures no ens podem alliberar; en fi, jo no he considerat mai que Escòcia i el Quebec siguin colònies ni he dubtat mai que el Regne Unit i el Canadà siguin democràcies. Curiosa democràcia l’espanyola en què jo tinc dret a decidir quin partit ha de governar Espanya, Catalunya i el meu municipi però no pas a decidir si vull o no que Catalunya continuï formant part d’Espanya. Bé, per ser honest, haig de reconèixer que a França tenen també aquesta mateixa concepció de la democràcia. Afirma Illa “I l’amnistia no està permesa per les nostres lleis. El que hi va haver va ser una infracció greu del marc de l’Estat de Dret i s’han aplicat els mecanismes previstos en l’Estat de Dret. Respectar això és essencial i és una línia vermella”, perquè, és clar, si el sagrat i inqüestionable Estat de Dret diu que cal enviar la policia a carregar violentament contra persones pacífiques i indefenses que només volen dipositar el seu vot en una urna, no ens queda més remei que resignar-nos-hi i prou. Igual el senyor Illa no sap que estats de dret n’hi ha de moltes menes, tal com ho demostra el reiterat rebuig d’Europa a les eurordres de la justícia espanyola. A l’entrevista del Diari de Girona hi llegim que “la societat catalana va començar a girar full amb les eleccions del 14 de febrer”; a mi em sembla que si realment fos així, Illa seria el president de la Generalitat, Eva Granados la consellera de presidència, potser Carlos Carrizosa (C’s) seria el conseller de cultura i Miquel Iceta no se n’hauria anat a Madrid a fer de ministre perquè ja li haurien donat feina a Barcelona. Segons Illa, els indults als presos independentistes marquen l’inici d’un nou temps polític que cal consolidar, una idea que, òbviament, no compartiran pas les persones que es manifestaran la propera Diada i que no creuen en la taula de diàleg precisament perquè, per decisió de la part espanyola, no s’hi ha de parlar ni d’independència ni d’amnistia. Com sempre, “és important que estiguem centrats en els problemes reals que preocupen a la gent”; per a mi, l’amnistia dels presos i el lliure retorn dels exiliats és un problema real que em preocupa, com també tots els que deriven d’estar sotmesos a l’estat espanyol, és a dir, de no haver assolit encara la independència: l’espoli fiscal, el dèficit d’infraestructures, el centralisme econòmic madrileny, la precària situació del català, etc.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)