Avinguda d’Enric Valor
El narrador i gramàtic Enric Valor (1911-2000), natural de Castalla (L’Alcoià), sempre va intentar dignificar i mantenir l’ús del català, que, per als que encara no ho sàpiguen o vulguin fer l’orni, és aquella llengua que els valencians senten tan pròpia
que han arribat a denominar-la valencià; per això, fou a instàncies seves que, el 1931, el setmanari alacantí El Tio Cuc, una revista d’ideologia valencianista i republicana publicada entre 1914 i 1936, va passar de fer servir una ortografia dialectal i castellanitzada a escriure’s seguint la normativa de l’Institut d’Estudis Catalans, proposada i elaborada per Pompeu Fabra. Durant la II República, Enric Valor, també compromès durant tota la seva vida amb el dret a l’autogovern dels valencians, propugnà que el País Valencià assolís un estatut d’autonomia com el que, des de 1931, tenia Catalunya. Després d’acabada la Guerra, com que, malgrat la repressió franquista, va continuar la lluita pels seus ideals, va haver-se de passar dos anys, des de 1966 fins 1968, a la presó; per tant, quan Raimon cantava “Hem vist tancats a la presó homes plens de raó”, Enric Valor va ser-ne un, i com sabem, aquesta fou una llista, dissortadament, molt llarga.
Durant les dècades de 1980 i 1990, Enric Valor, a qui, sobretot, es deu la recopilació de narrativa popular oral que aplegà sota el títol Rondalles Valencianes, rebé tota mena de distincions com ara el Premi de les Lletres Valencianes de l'Ajuntament de València (1985), el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1987) o la Creu de Sant Jordi (1993) així com la investidura Doctor Honoris Causa per les universitats de València (1993), de les Illes Balears (1998), Jaume I de Castelló (1999), d’Alacant (1999) i de la Politècnica de València (1999). Vista la seva trajectòria, això és una cosa tan lògica i comprensible com ho és també que, al consistori de Mutxamel (L’Alacantí), el PP, Ciutadans i Vox votessin esborrar-lo del nomenclàtor municipal i donar al carrer que duia el seu nom la denominació d’Avinguda Espanya. Evidentment, als que propugnen la castellanització pel broc gros admetent com a màxim —i encara— un valencià dialectal i del tot supeditat al castellà, un patuès local, vaja, no els deuria fer gens de gràcia el nom d’algú que tota la seva vida va lluitar per un català normalitzat i normatiu. El regidor de Vox va celebrar la desaparició d’un nacionalista valencianocatalán del nomenclàtor de Mutxamel; ja ens ho figurem que una formació política ultradretana, xenòfoba i amb actituds agressives i insultants deu reivindicar com a propis una altra mena de valencians com ara l’escriptor franquista Fernando Vizcaíno Casas (1926-2003) o l’humorista Arévalo. Els regidors del PP van lamentar que no hi hagués cap carrer ni avinguda d’Espanya a Mutxamel; en realitat, Espanya és la negació de tot allò que Enric Valor va significar. Evidentment, al PP, Ciutadans i Vox els deu resultar molt difícil entendre que rebutjant Enric Valor encara han contribuït a ressaltar-ne la figura perquè és un honor representar tot allò que la dreta, la dreta extrema i l’extrema dreta espanyoles condemnen.
A Mutxamel, el PP, Ciutadans i Vox deurien considerar enllestit l’afer, però, és clar, no pogueren pas evitar que la seva barbaritat desfermés un clam general de tota la societat valenciana; en fi, ja ho diuen que la realitat és molt tossuda i, per això, sempre se surt amb la seva. Llavors, han hagut de concedir que, malgrat tot, a Mutxamel, Enric Valor continuï tenint un carrer amb el seu nom; fins i tot, Vox va haver de prendre l’heroica decisió d’abstenir-se perquè prosperés aquesta nova votació. Tanmateix, ara el consistori de Mutxamel pretén que el nou carrer d’Enric Valor sigui el camí de la Beneitia, cosa que, lògicament, implica suprimir una denominació històrica usada des del segle xvii que es refereix a una torre que hi havia hagut. Com és natural, tornar les coses al seu lloc significaria haver d’admetre que amb el canvi d’Enric Valor per Avinguda d’Espanya van ficar-se de peus a la galleda i, és clar, sempre hi ha coses que costen molt de fer.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)