cartell toponimia

Cançoner per la Llibertat

Xavier Deulonder i Camins

LA GUERRA D’EN BANDOMA

Com sabem, en temps de les Guerres de Religió (1559-1593), no hi havia cap part de Catalunya sota sobirania francesa, però, lògicament, això no significa pas que les batusses que es donaven a França entre catòlics i hugonots no tinguessin repercussions més avall del massís de les Corberes.

Per començar, els catòlics de certes terres sota control protestant —Coserans, Comminges, Alt Sabartés— víctimes de les ràtzies de cabdills hugonots —de Mas d’Azil, Tarascó o Pàmies— es refugiaren a Catalunya, un país catòlic, on els fets de la Nit de Sant Bartomeu de 1572, és a dir, la matança dels hugonots parisencs, van ser celebrats amb processons “per la victòria obtinguda per lo rey de França sobre los Aganaus”.

Enric III de França, que no tenia descendència, reconegué com a hereu el príncep calvinista Enric de Navarra; en resposta, el 1584, va reconstituir-se la Lliga Catòlica, dirigida pel duc de Guisa. L’1 d’agost de 1589, Enric III de França morí apunyalat per un catòlic radical, i l’accés al tron francès d’Enric de Navarra no va ser gens senzill, sobretot perquè, en primer lloc, necessitava guanyar la guerra contra la Lliga Catòlica, dirigida per Carles de Lorena, duc de Mayenne, germà i successor del duc de Guisa, assassinat el 1588. El 3 de febrer de 1590, el duc de Mayenne va convocar a París els estats generals —les corts— de França; partint de la base que un protestant no podia pas regnar, calia que els estats proclamessin rei un príncep catòlic: el cardenal de Borbó, Isabel Clara Eugènia —filla de Felip II, néta d’Enric II, i, doncs, neboda d’Enric III— o Mayenne mateix; després d’uns quants ajornaments, sobretot a conseqüència de la mort del cardenal de Borbó el 9 de maig de 1590, els estats generals van reunir-se a París el 26 de gener de 1593; el 29 d’abril, però, acordaren una treva amb Enric de Navarra; poc després, l’arquebisbe de Lió li proposà convertir-se al catolicisme a canvi de ser reconegut com a rei de França, i Enric va abjurar solemnement del calvinisme a la basílica de Saint Denis el 25 de juliol de 1593. El 27 de febrer de 1594, Enric de Navarra —Enric IV de França (1589-1610)— va ser coronat a la catedral de Chartres, el 22 de març va entrar a París, i el 17 de setembre de 1595 va rebre l’absolució del papa Climent VIII; s’arribà, doncs, a la fi tant de l’interregne iniciat amb la mort d’Enric III de França com de les Guerres de Religió.

El conflicte religiós francès tenia ramificacions internacionals perquè Felip II —rei de Castella, de la Corona d’Aragó i de Portugal— volia intervenir-hi per ajudar els catòlics, igual com Elisabet I d’Anglaterra s’hi ficava per donar suport als protestants. Felip II va comprometre’s amb el duc de Guisa a finançar el la Lliga Catòlica al Llenguadoc; llavors, la guerra va arribar a les fronteres de Catalunya. Es va tractar, sobretot, d’una guerra de “pagesos i pastors” de frontera, però sovintejaren les agressions amb rerefons religiós, com ara segrestos de clergues o robatoris en esglésies, que s’esdevingueren no sols en poblacions pròximes a la frontera com ara Cotlliure (1585) sinó també a Berga (1587); durant la primavera de 1588, van ser objecte d’atacs la Vall d’Andorra i l’Alt Urgell, on les tropes de la Seu s’enfrontaren a camp obert amb bandolers i amb protestants vinguts de França; a finals d’aquell any, davant dels rumors d’un atac francès de gran volada, les autoritats militars acudiren en defensa de la Cerdanya.

A Catalunya, el 1593, el Consell de Cent convocà els barcelonins a una processó “per la electió faedora del rey de França” i el bisbe de Barcelona els convidà a pregar per una sana elecció; evidentment, la consolidació al tron d’Enric IV va ser una mala notícia, i, per això, a la tardor de 1593, ja es vaticinava una guerra per a la primavera següent; calia, doncs, preparar les defenses de Salses i Perpinyà contra les tropes dels ducs de Montmorency i d’Epernon. A la primavera de 1594, els preparatius de guerra es desplaçaren cap a la Seu d’Urgell, on el bisbe enviava espies al Llenguadoc, perquè es temia que “los heretges tenen molt proposat saqueiar aquella ciutat e isglésia per la fama que té de ser molt richa”; a finals de 1594, davant d’una situació d’alarma, l’autoritat militar dividí el territori dels Comtats de Rosselló i Cerdanya en tretze demarcacions, cadascuna sota el comandament d’un dels principals barons de la frontera(1). A principis de 1595, quan es va conèixer la declaració de guerra d’Enric IV a Felip II, es va dissenyar un protocol d’actuació per al cas que Catalunya fos atacada: el rei s’adreçaria en primer lloc a l’arquebisbe de Tarragona, als abats, al prior i als comanadors de Sant Joan i als Capítols amb senyoria de vassalls, requerint-los la mobilització de tots els homes hàbils per a la guerra, i una carta en termes semblants es faria arribar al duc de Cardona i als altres nobles així com als governs municipals; a més, es promulgaria un edicte de guerra prohibint les lluites de bàndols i els desafiaments. Felip II ordenà l’octubre de 1596 l’embargament dels navilis marsellesos, provençals i bretons als ports catalans, i, a primers de març de 1597, el Parlament de Tolosa va prohibir el trànsit fronterer de persones(2).

El 1597, un exèrcit foixenc va assolar la Vall Ferrera causant-hi grans pèrdues i la fugida de molts dels seus habitants(3). L’abril de 1598, les autoritats de la vall d’Aran demanaren ajuda contra els francesos al procurador i consell de la vall de Boí, igual com, durant aquella primavera, les localitats araneses de Viella i de Salardú sol·licitaren auxili contra els atacs menats per “los bescomptes de Sant Girons —l’actual Saint-Girons (Ariège)— y de la Cort y mosiur de Mirapex —avui dia, Mirepoix (Ariège)— y mossur d’Orto”; d’altra banda, l’abril de 1598 la vila de Talarn va escriure a la Generalitat parlant de les devastacions que, el novembre anterior, havien perpetrat els francesos en terres pallareses; ara bé, el juliol de 1598, aranesos i pallaresos contraatacaren fent accions de pillatge pel Coserans i Comminges(4). Entre 1595 i 1597, és a dir, mentre la Lliga Catòlica encara es va mantenir activa a Provença i fins a la caiguda de Marsella i de Tolosa en poder d’Enric IV, van esdevenir-se moltes escaramusses frontereres, com ara els combats de principis de 1595, en què els vilatans de Vingrau i de Talteüll, pobles rossellonesos situats a la primera línia de la frontera, hagueren d’enfrontar-se als francesos a camp obert. El 1596, foren repetits els atacs de bandolers foixencs a Molig (Conflent) o els robatoris de bestiar a Estagell (Rosselló), per les tropes del governador del Llenguadoc, i, a les rodalies de Salses, pels soldats del duc de Montmorency(5). El 10 d’agost de 1597, els cònsols de Perpinyà escrigueren a la Generalitat demanant-li auxili contra les tropes d’Enric IV és a dir de “lo pretès rey de Fransa dit Bandoma”(6) —un dels títols d’Enric de Navarra era el de duc de Vendôme—; el dia 17, els legats de la vila de Perpinyà enviats a Barcelona quantificaren en 14.000 infants i 4.000 cavalls el contingent francès acantonat a Besiers, i l’endemà, gràcies a la feina dels espies, es va saber a Barcelona que hi havia d’altres forces preparades a Carcassona i Narbona.

L’aplicació pràctica del protocol defensiu de 1595 va fer que, l’agost de 1597, s’apleguessin a Perpinyà homes de les vegueries del Rosselló, de Besalú i de Girona, així com nombroses hosts senyorials de l’abat d’Arles i de la vescomtessa de Peralada; el duc de Feria, virrei de Catalunya, va marxar a Girona per dirigir-se després a Figueres on comandà la mobilització militar. Tanmateix, aquesta mobilització es trobà amb problemes de proveïment d’armes i municions i, també, amb els recels del Consell de Cent de deixar Barcelona massa desprotegida, i a l’abast d’una flota anglesa que, poc abans, havia atacat Cadis; el Consell de Cent, però, es convertí en el principal proveïdor de material de guerra i en el principal financer de la defensa del país. A finals d’agost de 1597, els francesos van canviar d’orientació el seu pla d’atac, i tot l’esforç de mobilització als Comtats de Rosselló i Cerdanya va resultar inútil o, fins i tot, contraproduent, a causa dels problemes que plantejà a Perpinyà l’allotjament i manutenció d’un exèrcit vingut de tot Catalunya; a més, començaren a ser habituals els retrets del virrei duc de Feria al comandant de les tropes de la Generalitat, institució que, d’altra banda, havia tingut un paper molt —massa— discret en les tasques de mobilització. A finals de setembre, les tropes franceses es concentraren a Monllau i Besiers, i feren una entrada al Rosselló per Leucata; atrocitats com ara el cas cinquanta persones de Vilallonga de la Salanca que moriren cremades perquè els francesos incendiaren el campanar de l’església on s’havien refugiat van provocar l’abandó durant l’hivern de la plana del Rosselló on, per tant, quedaren aturades les activitats agrícoles; d’altra banda, els canonges d’Elna van establir-se a Perpinyà amb tot l’or i la plata de la catedral. A mitjans de març de 1598, els francesos prengueren Òpol i fortificaren el castell de Salvaterra; dies abans, destruïren, devastaren i cremaren les terres del Capcir, Formiguera i les cases de Puigbalador, des d’on passaren a Mosset, saquejaren Espirà de l’Aglí (Rosselló) i atacaren Salses, on foren rebutjats després d’un combat casa per casa; d’altra banda, a Vinçà (Conflent) els francesos hi perpetraren una matança. A primers d’abril, els cònsols de Perpinyà demanaren ajuda a la Generalitat contra els francesos, és a dir, contra l’enemic “qui sempre és estat esvellat en devorar y tragar-se tota aquesta terra”; la Generalitat va organitzar un contingent, mirant d’evitar-ne la subordinació a les autoritats reials, cosa que va motivar crítiques del virrei, qui, al seu torn, va mobilitzar tropes per evitar un nou atac al Pallars a través de la vall d’Àneu o d’Andorra; en canvi, el Consell de Cent va fer un esforç militar molt inferior al de l’any anterior i foren molt migrades les tropes enviades des de Castella pel rei. Pel maig, els francesos atacaren Illa, situada al límit entre el Rosselló i el Conflent; tot i que aconseguiren dinamitar una torre de la muralla, després, en el combat pels carrers del poble, foren rebutjats pels defensors de la vila; un altre contingent francès va intentar entrar a la Cerdanya pel coll de Pimorent; no van poder enfilar la vall de Querol cap a Puigcerdà i no aconseguiren passar de Llívia, però, abans de fugir pel camí del Pimorent, saquejaren Dorres, Angostrina i Vilanova de les Escaldes.

Afortunadament, la signatura de la Pau de Vervins el 2 de maig de 1598 per Felip II i Enric IV va posar fi a les accions bèl·liques a Catalunya (7).

 

1- Pérez Latre, Miquel: Entre el Rei i la Terra: el poder polític a Catalunya al segle xvi; pròleg d'Eva Serra Vic : Eumo, 2004 (Referències; 38) pàgs 76-78

2- Ídem pàg 239

3- Torres i Sans, Xavier: Nyerros i cadells: bàndols i bandolerisme a la Catalunya moderna: 1590-1640 Barcelona: Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona: Quaderns Crema, 1993 (Assaig; 15) pàg 144

4- Sales, Núria: Els segles de la decadència (segles XVI-XVIII) Barcelona, Edicions 62, 2002 (Història de Catalunya dirigida per Pierre Vilar, 4) Pàgs 93-94

5- Torres i Sans, Xavier: Nyerros i cadells: bàndols i bandolerisme a la Catalunya moderna: 1590-1640 Barcelona : Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona: Quaderns Crema, 1993 (Assaig; 15) pàg 158

6- Sales, Núria: Els segles de la decadència (segles XVI-XVIII) Barcelona, Edicions 62, 2002 (Història de Catalunya dirigida per Pierre Vilar, 4) pàg 94

7- Pérez Latre, Miquel: Entre el Rei i la Terra: el poder polític a Catalunya al segle xvi; pròleg d'Eva Serra Vic: Eumo, 2004 (Referències; 38) pàgs 240-245

Comentaris (0)

Rated 0 out of 5 based on 0 voters
There are no comments posted here yet

Deixa els teus comentaris

Posting comment as a guest.
Arxius adjunts (0 / 3)
Share Your Location

El Portal - Catalunya Nord Digital neix a iniciativa del Col·lectiu 2 d'abril.

Neix de la necessecitat de crear un lloc de trobada a Catalunya Nord per a tots els actors de la llengua catalana.
Reagrupa persones i entitats al voltant d'un projecte, el de fer viure la llengua catalana, la llengua pròpia, la llengua del país.

Cada un pot portar la seua pedra a l'edifici 

  • participant amb la redacció d'articles, d'entrevistes
  • fent propostes, fent passar informacions
  • adherint al Col·lectiu 2 d'abril
  • fent conèixer el Portal