cartell toponimia

Cançoner per la Llibertat

Joan Villanove

Montpeller, Sicília... la Casa de França, el Casal de Barcelona

Avui, Joan Villanove nos explica un nou capítol de la nostra història. Les relacions complicades al Mediterrà.

Montpeller? L’afer es complica!

Ja us he explicat que una part de la ciutat, anomenada Montpelleret, depenia del bisbe de Maguelona. Ara bé, com que Maguelona es troba dins la senyoria, esclaten algunes contradiccions jurídiques impossibles de resoldre. Per tal de veure com aquests litigis escalfen els esperits, vet aquí una anècdota. L'any 1280, uns desconeguts penetren a la casa de Pere de Claramunt, el comandant militar de Jaume II a Montpeller, i intenten assassinar-lo. S'ofereix una forta recompensa, però no s'aconsegueix trobar els culpables. Per explicar-ho en poques paraules, es diu que caldria que Jaume II i Felip III, el rei de França, es trobessin en persona per tal de solucionar aquest altercat. Entre cunyats s'hi haurien d'avenir.

Sicília? Provoca moltes enveges!

Deveu recordar que ja us he parlat dels casaments dels dos germans, Jaume es casa amb Esclarmunda de Foix i Pere amb Constança, la filla de Manfred, rei de Sicília. Per què aquest casament amb l'hereva de Sicília? És una casualitat?

D'entrada farem una petita classe de geografia.

Situada al cor de la Mediterrània, a mig camí entre orient i llevant, Sicília es troba a cent cinquanta quilòmetres de les costes d'Àfrica i a tres quilòmetres de la bota italiana; la seva superfície és de 25.000 Km², una mica menys que Catalunya, que en aquests moments té uns 30.000 Km²; el clima i el sòl permeten el cultiu de cereals, una mercaderia molt valuosa en aquesta època. Així doncs, ja sigui des del punt de vista estratègic o des del punt de vista econòmic, l'illa ha despertat sempre la cobdícia dels poderosos.

De manera resumida, aquesta és la història.

Els musulmans arriben a Sicília l'any 827, i el 901 l'illa ja està totalment sota la seva dominació. Intenten penetrar cap al sud d’Itàlia, a Calàbria. De seguida el món cristià reacciona i busca forces. L'any 1016, el Papa demana als normands que expulsin els musulmans de l’illa. Caldrà esperar fins a l'any 1091 per veure caure l'últim enclavament musulmà: la reconquesta cristiana de l'illa ha acabat. Es funda el regne de les Dues Sicílies, que reuneix Nàpols i Sicília, però vassall de la Santa Seu, és a dir, que el Papa té poder sobre el nomenament del sobirans.

És així com els normands, coneguts sobretot pels seus pillatges en una vida nòmada, adopten una vida sedentària i regnen sobre l'illa. Busquen aliances militars i comercials, i les troben a Barcelona. L’acord es tanca amb els catalans. L'any 1078, Malfada de Pulla i Calabre, princesa normanda, es casa amb Ramon Berenguer II, el comte de Barcelona; el casament té lloc a la capital catalana. L’hereu, el futur Ramon Berenguer III, neix a Rodez (Aveyron, actualment a França), on Malfada s'ha retrobat amb la seva cosina. Cap a l'any 1100, els musulmans amenacen Barcelona; Ramon Berenguer III envia dos ambaixadors a reunir-se amb Roger, el rei de Sicília. Però els sarraïns també són perillosos al voltant de Sicília. És així que el 15 de febrer de 1127 es signa a Palerm un tractat d'aliança militar recíproca entre els dos països. Cinquanta vaixells i galeres armats formaran un comboi per les rutes marítimes infestades de pirates musulmans. Les bones relacions entre catalans i sicilians continuen. L'any 1208, Constança, filla d’Alfons I (el primer rei català), es casa amb Frederic I de Hohenstaufen, rei de Sicília; aquest Frederic es convertirà, a més, en emperador germànic l'any 1220.

Així doncs, que l'any 1262, Pere, el futur rei de Catalunya-Aragó, es casi amb Constança, la filla de Manfred rei de Sicília, no és pas una casualitat. Ja fa molt temps que les relacions catalano-sicilianes són estretes i fins i tot íntimes.

Sicília i l'estratègia de la Casa de França.

En aquesta època és Lluís IX (Sant Lluís) qui regna a França; el seu germà, Carles d’Anjou, és el comte de Provença i té el títol de rei d’Anjou. Recordeu, és ell el que havia tingut alguns altercats amb els provençals, i és el jove Jaume de Mallorca qui havia acollit a Montpeller els marsellesos fugitius. Carles és un home ple d'ambició que somnia a conquerir terres dins la península italiana, la qual cosa li serviria de trampolí per a d'altres conquestes a orient, a Grècia i a Constantinoble.

Ara bé, l'any 1265 s'elegirà un nou Papa. L'elegit, Climent IV, és l'antic conseller del rei de França. Així doncs, sota la benedicció del nou Papa, Carles, al capdavant d'un potent exèrcit, penetra dins la península italiana. El rei Manfred l'espera amb el seu exèrcit a les fronteres del seu regne a pocs quilòmetres de Nàpols. Però en el moment en que està a punt de produir-se l'enfrontament, el comte de Caserta i el comte de Serra es passen a l'enemic! A la batalla de Benevent, el 27 de febrer de 1266, Manfred és mort. Aviat el Papa Climent IV beneeix la conquesta: Carles d’Anjou es converteix en rei de Nàpols i rei de Sicília sota el nom de Carles I. Vet aquí la Casa de França instal·lada a la Mediterrània.

És llavors que apareix en escena el jove Conradí. No és pas un nou vingut: és el nebot de Manfred i el fill de l'emperador germànic. Està preparat per agafar el testimoni. Intenta, al capdavant d'un nou exèrcit, reconquerir les terres perdudes. L'enfrontament té lloc a uns cent quilòmetres de Roma, a Tagliacozzo, el 23 d'agost de 1268. Però l'exèrcit de Conradí és vençut pel de Carles I. Fet presoner, Conradí és executat a Nàpols: només té setze anys. Aquest acte cruel serà censurat a totes les corts reials.

Així, el rei Manfred i el seu hereu Conradí estan morts. La seva desaparició escampa un fred glacial per la cort reial de Barcelona. Només queda Constança, la filla de Manfred. Us recordo que està casada amb Pere, que serà el futur rei de la Corona de Catalunya-Aragó. Ara bé, a Sicília, les dones poden heretar la corona; i així es dóna la situació que a Barcelona, Constança porta el títol de reina de Sicília, tot i que, a l'illa, és oficialment Carles I qui regna!

Com es comporta aquest nou poder a l'illa?

Carles, la reputació del qual era espantosa a Provença, mostra ràpidament el seu odi cap als sicilians; tirànic i insuportable, envoltat de consellers despòtics, s'enemista amb la classe aristocràtica, i aviat també amb tot el poble. Els rics han de pagar impostos molt elevats; aquell que té possessions va a parar sovint a la presó i en surt arruïnat; se li confisquen els béns i després se l'obliga a tornar-los a comprar a un preu exorbitant, fins i tot si han estat saquejats! Les filles dels nobles s'assignen en matrimoni entre els preferits de Carles I; en cas que ho rebutgin, se les interna en un convent. Els fills es retenen com a ostatges. Els matrimonis entre nobles sicilians es prohibeixen. El poble es veu aclaparat amb nous impostos; les collites es confisquen; s'obliga a portar el gra, i llavors la farina, únicament als molins i forns reials. Una norma diu que «si un sicilià a cavall es creua amb un francès, haurà de baixar del seu cavall per tal de seguir el francès, vagi on vagi». Així doncs, els francesos són administradors, jutges, cobradors d'impostos, policies, etc.

Davant aquests comportaments humiliants, els sicilians envien una delegació encapçalada per Bartomeu, bisbe de Patti (a prop de Messina), acompanyat del dominic Bongiovanni per tal de demanar, o fins i tot implorar, la clemència del rei i del Papa... però tot és en va. Les famílies sicilianes que no accepten aquesta situació abandonen l'illa. En resum, ens podem demanar quan de temps els sicilians aguantaran aquesta situació.

Sicília i l'estratègia del Casal de Barcelona.

És aquí que apareix Giovanni de Procida, o en català Joan de Pròxida; ha nascut a Salern, al sud de Nàpols. Quan esclaten tots aquests fets ell té cinquanta-sis anys, és un home reflexiu i experimentat. Durant molt anys ha estat el metge personal del rei Manfred. L'any 1266, a la mort del rei en el camp de batalla, es posa al servei del seu nebot Conradí; quan Carles I li confisca els seus béns es refugia a Venècia. Llavors el veiem moure's per diverses capitals per tal de trobar ajuda: davant l'emperador germànic a Praga i en altres principats d’Alemanya. El nou exèrcit que s'està reclutant és vençut per Carles I l'any 1268; el jove Conradí és executat, tal com ja us he dit.

Llavors, Joan de Pròxida es presenta a la cort de Jaume I el Conqueridor l'any 1275, un any abans de la mort del rei. De seguida, Pere, l'hereu de la corona catalana, feliç d'acollir un home que ha assistit i aconsellat el seu sogre el rei Manfred, li concedeix en feu algunes terres. L'any següent, el 1276, quan Pere és coronat rei, el nomena canceller. Joan de Pròxida obté un dels llocs més elevats en el si del consell reial; és l'encarregat de les missions diplomàtiques davant el Papa i davant l'emperador de Constantinoble; es tracta de controlar i, per què no, de frenar l'avanç de la Casa de França per la Mediterrània; per últim, també ha de mantenir relacions segures a Sicília.

Però abans de llançar-se a una eventual expedició militar, el rei Pere II de la Corona de Catalunya-Aragó s'ha de «protegir les espatlles». Així doncs, signa un tractat de pau de cinc anys amb Muhammad II, el rei de Granada; amb Alfons X, el rei de Castella; en el moment de signar el tractat de Sord, el jove Alfons, fill primogènit del rei Pere, és promès en matrimoni amb la princesa Eleonor, filla del rei d'Anglaterra; per acabar, Elisabet, la seva filla, es casa amb Dionís, el rei de Portugal. I afegeixo que Pere s'esforça per conservar unes bones relacions amb Gènova i Pisa. En resum, es pot dir que els resultats de l’activitat diplomàtica del Casal de Barcelona són molt remarcables.

Ara només ens falta saber la posició de l'home més poderós del món: el mateix Papa. Ara bé, el nou Papa Nicolau III, nascut a Roma, veu amb un ull inquiet la política despòtica duta per Carles I a Sicília. Sobretot si tenim en compte que Carles no té cap intenció d'aturar-se en el seu camí: ara ja apunta cap a l'imperi de Constantinoble. Així doncs, el Papa està disposat a escoltar les propostes dels ambaixadors catalans. Per desgràcia, mor al mes d'agost de 1280.

Cal, doncs, escollir un nou Papa. Aviat, Carles I i el seu exèrcit retenen con a presoners els cardenals que els són contraris. És en aquestes condicions que s'elegeix Martí IV; aquest nou Papa francès és l'antic canceller de Lluís IX, rei de França. És així com la Casa de França triomfa amb les seves maniobres.

Així doncs, estimat lector, ha arribat el moment d'analitzar la situació.

Carles I és un hàbil militar. En poc temps ha passat de ser el rei d’Anjou i el comte de Provença a ser el rei de Nàpols, rei de Sicília, senador de Roma, vicari general de la Toscana, cap suprem de tots els cristians d'ultramar. Ara gaudeix del recolzament incondicional del Papa francès. Té, darrere seu, els recursos de la Casa de França, fins i tot després de la mort l'any 1270 del seu germà Lluís IX, conegut amb el nom de Sant Lluís. Carles té ara com a objectiu l'imperi de Constantinoble; el seu projecte es veurà facilitat pel Papa Martí IV, que, l'any 1281, excomunica l'emperador Miquel el Paleòleg! És molt probable que, en el seu fur intern, Carles I no tingui por de ningú.

Així, la situació es complica per al Casal de Barcelona.

Sobretot quan una part de la noblesa s'aixeca contra el poder reial a Catalunya. La causa? El pagament d'un impost anomenat «bovatge» i calculat sobre el nombre de caps dels ramats de vacum; això és el que explica la indignació general dels comtes de les regions muntanyenques de cria: el comte de Pallars, el comte d’Urgell, el vescomte de Cardona.

Cal dir que el bovatge fou un impost ¡instaurat de manera provisional per tal de finançar les conquestes sobre les terres musulmanes: Balears, València, Múrcia. Els exèrcits dels dos comtes i del vescomte s'uneixen i, com a últim associat, el comte de Foix també aporta les seves tropes. Per sort per a Pere II, els comtes d’Empúries, de Rocabertí, de Montcada i les ciutats reials, bàsicament Barcelona, prenen partit pel rei. A més, el seu germà Jaume II de Mallorca, respectant la convenció signada a Perpinyà, envia un contingent de soldats. Les forces revoltades preparen el seu pla a Balaguer, capital de l’Urgell, però els habitants de la ciutat, fidels al seu rei, obren les seves portes i és Jaume II de Mallorca qui penetra en primer lloc amb el seu contingent. Després d'un procés com Déu mana, una confiscació dels béns per principi, i algunes setmanes d'empresonament, els nobles són alliberats; són perdonats pel rei i recuperen els seus béns. Només el comte de Foix quedarà empresonat fins a l'any 1283! Ara m'avançaré una mica i us diré que el comte d’Urgell, el comte de Pallars i el vescomte de Cardona seran, en el futur, uns grans aliats del rei.

Una vegada arranjat aquest lamentable afer, la pau torna per al major èxit de la fira i el desenvolupament del negoci.

Texts i fotografies: Joan Villanove

senyoria montpeller2

La senyoria de Montpeller. El vell castell de la família Guillem ha estat destruït l'any 1207. Ha estat substituït per una bonica residència fortificada sota el regnat de Jaume I el Conqueridor. El futur rei de Mallorca hi fa estades diverses vegades; després de la seva coronació hi torna sovint per tal de fer-hi actes públics. Aquest castell es va enderrocar, i en el seu lloc s'hi ha construït el Palau de Justícia. La baronia d’Omelas forma part de la senyoria de Montpeller.

Senyoria montpellerVet aquí els vestigis del poderós castell i de la seva església dominant la plana.

Maguelona

Maguelona. El bisbat de Maguelona té els seus orígens en el segle VI. Avui ens preguntem qui va tenir la sorprenent idea d'edificar la catedral en un illot, o dues passes del mar, apartada de la via domiciana (via romana empedrada), lluny de totes les ciutats, a les fronteres de la diòcesi. En aquells moments Montpeller no existia. La catedral també està protegida rere unes enormes muralles. Una cinquantena de canonges hi practiquen la vida comunitària.

maguelona2

Maguelona. Des del temps dels reis de Mallorca, dues torres dominen la porta d'entrada. Només en queden les ruïnes de la torre de l'esquerra.

maguelona Sant Pere

A la dreta de la porta s'hi pot reconèixer Sant Pere, esculpit en marbre gris durant el segle XII. A sobre, una inscripció en llatí, gravada l'any 1178: «A aquest indret de vida, veniu, vosaltres que teniu set. En creuar aquestes portes, corregiu els vostres costums, tu que entres aquí, plora sempre les teves faltes, sigui quin sigui el teu pecat, se't rentarà en una font de llàgrimes».

palerm interior catedral

Palerm. La catedral Madonna Assunta (Nostra Senyora de l'Assumpció) se'ns apareix amb tota la seva grandesa. Començada l'any 1185, es reforma en els segles XIV, XV i XVI. La cúpula data dels anys 1800. L'any 1465 es col·loca el pòrtic de tres arcades que inclou un mosaic que representa la Verge (1426), una autèntica obra mestra del gòtic català.

palerm interior catedral

Palerm. Al costat de la tomba de Frederic I, a sota, la sepultura de la seva esposa Constança: reina i emperadriu. Us recordo que és la filla d’Alfons I de Catalunya, rei d’Aragó, i germana de Pere el Catòlic (mort a Muret l'any 1213).

palerm interior catedral

Palerm. A l’interior de la catedral, destaquem les cadires del cor gravades d'estil gòtic català (cadires de fusta amb respatller). A la dreta, les tombes reials. En primer lloc la tomba del rei de Sicília, Frederic I de Suàbia (1194-1250). Frederic I serà coronat emperador germànic. Ha estat un gran constructor, sovint oposat al poder del Papa. Protector de les arts i les ciències, acull a la seva cort intel·lectuals cristians i musulmans.

Comentaris (0)

Rated 0 out of 5 based on 0 voters
There are no comments posted here yet

Deixa els teus comentaris

Posting comment as a guest.
Arxius adjunts (0 / 3)
Share Your Location

El Portal - Catalunya Nord Digital neix a iniciativa del Col·lectiu 2 d'abril.

Neix de la necessecitat de crear un lloc de trobada a Catalunya Nord per a tots els actors de la llengua catalana.
Reagrupa persones i entitats al voltant d'un projecte, el de fer viure la llengua catalana, la llengua pròpia, la llengua del país.

Cada un pot portar la seua pedra a l'edifici 

  • participant amb la redacció d'articles, d'entrevistes
  • fent propostes, fent passar informacions
  • adherint al Col·lectiu 2 d'abril
  • fent conèixer el Portal