Francesc Bitlloch, Renada Laura Portet
Petit homenatge a Renada
Petit homenatge a una petita flama que fou foc i pedra foguera i finalment s'ha apagat.
La Renada era, abans que res, una companya. Formava part del nostre cercle. Militant de l'ANC i del Comitè de solidaritat, intervenia sempre que podia oralment o a través dels seus comentaris al correu col·lectiu. Adéu, companya.
Però tot seguit, tinc ganes de dir una altra cosa: Benvinguda, poeta. Bon dia escriptora!
Lo millor que podem fer quan mor una escriptora i s'atura l'escriptura és llegir el que ha escrit, que és com reprendre l'escriptura, fer nostra l'escriptura, per fer-la viure. No hi ha millor homenatge.
Jo avui, m'he volgut aturar en la seua poesia. No sé pas si la poesia és el filó més ric de la seua obra però és segurament el més directe cap a la seua ànima poètica, cap al seu sentir profund. En la poesia sempre parla d'ella, sense amagar-se darrere un personatge o una situació aliena com pot fer-ho en les narracions o en les recerques. M'he aturat, doncs, en un llibre concret: "El Cant de la Sibil·la".
Per què? Les Sibil·les són unes profetesses, n'hi havia a Delfos a Eritrea i en altres llocs... Vaticinen el futur, parlen en nom d'Apol·lo, en nom dels déus, estan en contacte directe amb la divinitat.
En el nostre patrimoni tenim també els cants de la Sibil·la cristians, medievals, que eren cantats la nit de Nadal i que anunciaven la fi del món propera: "El jorn del judici".
Però per a la Renada, en el seu llibre, la Sibil·la com a figura mítica personifica la poesia, l'escriptura, la bellesa. Perquè la Sibil·la és la poeta, és la que està en contacte amb les divinitats, és la revelació divina de la poesia... Perquè és la poesia qui ens diu el misteri, qui ens diu l'inconegut, la cara secreta de les coses. M'interessa aquest llibre perquè ens lliura uns quants aspectes importants de la poesia en general i de la Renada mateixa. En el primer poema del poemari diu això:
La Sibil·la
ens endinsa cap a l'inconegut
l'eternitat
que és un jardí obert
a tothom.
L'escriptura ens endinsa
cap a l'inconegut,
tot el que floreix lluny de mi,
tot els que m'escapa
fent campana... I les lletres que m'arriben
llavors
són com d'una carta d'amor
sense possessió
sense avidesa
en un temps suspès
sense abans ni després
uns encenalls de llum entre dits...
I aquella cosa que aprenc, escrivint,
no és cap saber
sinó un murmuri del misteri
un cant fora raó
que em travessa...
El Cant de la Sibil·la.
I sang del món
em remunta fins al cor.
El Cant de la Sibil·la és doncs el cant de la poesia, és el qüestionament vital en un mon hostil, és l'expressió d'un exili interior personal i col·lectiu. Perquè aquesta poesia comporta també una dimensió social i col·lectiva, fins a fer aparèixer la nostra veu prohibida, i la rebel·lió que en el cant VI sorgeix amb els noms d'alguns dels nostres referents, miquelets o angelets de la terra, fent evident la seua fibra militant per la terra:
Lenta tornada
de l'ànima
a la pròpia terra:
la Terra Mare.
I aquella veu prohibida,
traïda
mofada,
recollir-la en l'obac secret
-"Coma de l'Infern" nostra-
quan la Sibil·la
clama el seu Cant
d'aigües profundes,
abisme negre
on la foscor de la rebel·lió il·limitada
es consum dins la flama
que reneix
reiteradament
a la crida d'aquella guspira
"miqueleta"
(o "angeleta", segons com, i on...)
que puja, puja, puja,
llançada a l'atzur
alt, dur
i pur.
En el cant IX ens deixa entreveure la seva manera diguem-ne romàntica d'escriure la poesia que no seria una activitat intel·lectual ni erudita sinó intuïtiva i directa, com brollant de la boca de l'endevinadora Sibil·la. Em puc equivocar però tinc la impressió que la Renada treballava molt més els seus textos en prosa i els seus treballs científics que no pas les seues poesies, que les escrivia un xic a raig, com brollant directament del cor.
Enmig dels milers i milers de dies
on tot reneix
amb -i sense- nosaltres,
la Sibil·la
es nodreix de foc i de fums.
Lluny dels tinters,
intuïtiva i sàvia
tan sols deixa la seva veu
esgarriar-se...
Ella que encén els mots
i els apaga,
els fa caure en pols
i ens els torna, quan així li plau,
intactes...
Però es tracta, al mateix temps, d' una poesia que refusa les flors i violes, que no adhereix al concepte romàntic que vol fer de la poesia una cosa dolça i futil per a jovenetes desvagades... no. Renada hi posa l'ànima i hi posa l'ànima turmentada perquè el cant diu també l'angoixa, la solitud, la incomunicació, la misèria humana. Mireu, si no, al cant XI:
És un amor
que manca de mots.
Crida gitada
com hom gita l'or.
Amor que ve de lluny
des del fons d'una solitud
sense mesura
perquè poblada d'aquella absència
que, fins a la vora d'una presència
fa com si hom tingués dintre seu un desert,
absència que us puny,
al bell cor de la sofrença
tal una zona de vida
sense vida...
Lletra muda
que s'esborra dins d'un baf,
dins l'alè blau diàfan del defora,
dins l'alè ronc del canyó.
Esgarip.
Rebutjat, vas rodolant
i t'estimbes daltabaix
fins al fons del gorg negre
-petri-
de la incomunicació.
T'hi quedaràs, oblidat.
Hi ha també la crítica social que no pot mancar, al cant XII. Perquè la poesia des dels trobadors fins a la nova cançó és també l'ocasió d'incidir en la vida col·lectiva i d'empaitar els podrits i els malparits, en aquest cas els banquers i polítics i altres ventres curulls de moneda:
Què hi ha de real a la vida
-aquell somni làbil,
fet d'il·lusions totes peribles-
que no retiri
a una faula per infants?
Què dir, però
davant la presència, substancial,
del diner
servidors del quan
són aquells que manen,
amb orgull
d'aquella servitud.
Ens diuen que sense ells
no hi hauria pa
ni sentit a la vida.
Ens refilen idees
apreses de cor:
lletanies de llocs-comuns
que ens demostren
que l'aigua és... aigua.
I darrere d'ells, ens deixen
escombraries
(inútils, ni per fems)
com cagalls
de tortuga.
I per acabar, un fragment del darrer cant, el XVI, que ens parla ben cruament, com un testament final on traspua la llengua, sempre la llengua, sempre l'escriptura, sempre aquest dolor de la llengua impedida:
Em fa por
anar sota terra.
I tanmateix en els confins, ara, del no-res i de la mort,
ara que tantes coses s'esborren
i que llur ensonyada veu
em puny
com un cant de trobairitz
tan lluny, tan cansat,
surant,
en la immensitat del viure
ai!
heus ací, que la meua inextingible passió
per una llengua
segueix desenterrant
uns mots impedits tot seguit en la tinta,
ecarrassant-se, escarrassant-se però,
per lliurar al defora
aquell logos meu
immers enigma
al si de tot ésser creat.
No en sabria dir res
sinó que flueix
en mi
sense parar
la seua tajada de rellotge d'arena
que amida una hora
només una hora
una sola hora:
la del cor.
Aquesta poesia mereix que l'encenguem darrere els ulls... cap allà on devem tenir aquella cosa que en diem l'ànima. Allà on instal.lem records, emocions i desigs... allà on la Sibil·la ens parla baixet, allà on la bellesa ens crida molt fort, allà on s'instal·la el llarg pòsit que ens ha deixat tot un poble, allà on s'instal·la avui el llegat de la Renada.
Ho ha dit, ja en cant XIV, escoltem-la per acabar:
Veritat és
que, com ens ensenya
la Sibil·la:
No hi ha amor
sense aquella fe boja,
aquell navegar fora raó,
només amb passió
aprenem.
Màrius Sampere, el poeta, va dir que "només són perduts per sempre els dies sense amor" Però la Renada és més crua, ho diu així:
I l'amor sempre aquí,
com a do
com a droga
com a suicidi.
No hi ha més pressa.
El temps s'ha parat.
Francesc Bitlloch
Comentaris (0)