El procés contra els independentistes avança cap a una impasse política
Quan ja sem a la quarta setmana de procés contra els independentistes catalans, continuen de desfilar els testimonis (500 previstos).
Va comparèixer en particular el principal testimoni a càrrega, Diego Pérez de los Cobos, tinent coronel de la Guàrdi Civil, que des del 2017 és encarregat d’una comissió sobre el procés sobiranista català i que va ser l’enviat del govern espanyol a Barcelona la tardor de 2017 per coordenar -més aviat comandar- les intervencions de les forces de policia, els 6 000 ‘piolins’ allotjats en hotels i vaixells al port de Barcelona. Ell va ser el principal i màxim ‘responsable’ -el primer alt funcionari que assumeix les operacions realitzades al moment del referèndum- dels esdeveniments. Les seues declaracions van deixar clara l’estratègia de les acusacions per inculpar els acusats de ‘rebel·lió’ i ‘sedició’. Sense cap escrúpol i amb l’ajuda de les qüestions dirigides de fiscals i advocats de l’Estat (i suport del president del tribunal que tallava repetidament les preguntes de la defensa qualificades de ‘no pertinents’), tant ell com el delegat del govern espanyol a Catalunya, Enric Millo, van explicar llur versió dels fets : ‘violència dels individus organitzats’ per impedir les intervencions policials contra una ‘activitat il·legal’, ‘assetjament continu dels policies’, ‘muralles humanes amb infants i vells a primera línia per fer d’escuts’, ‘inacció dels policies catalans’ o fins i tot ‘col·laboració, interposició i ajuda als manifestants’. Tot, segons ells, era organitzat entre les autoritats catalanes, la policia autonòmica i la societat civil per enfrontar les forces espanyoles i fer possible el referèndum. Mentides flagrants i distorsions vergonyoses de la realitat -més enllà d’una visió ben distinta dels esdeveniments viscuts i constatats pels catalans- que tenen com a objectiu aportar les proves de la culpabilitat dels líders independentistes catalans van ser desgranades tranquil·lament davant del tribunal : ‘no es va produir cap càrrega de la policia’ ni ‘cap intervenció contra els votants’, van tenir informació de ‘4 o 5 ferits entre els manifestants’ (1 066 persones ateses pels serveis mèdics segons els informes públics de la Generalitat), ‘atacs deliberats contra els policies’, incitació del president català a resistir contra la policia (Carles Puigdemont va encoratjar els ciutadans a ‘defensar les urnes’), ‘intervencions exquisidament proporcionades’ (sic) de les forces de l’ordre… Aquestes declaracions ‘falses’ van ser, el mateix dia, denunciades pel president Quim Torra, per l’exministre català de Sanitat, Toni Comín, exiliat a Bèlgica. Pel responsable policial el pla d’intervenció dels Mossos d’Esquadra per respondre a la demanda dels tribunals va ser una ‘estafa’ i una ‘simulació’. Uns testimoniatges que encaixen perfectament amb el relat de ‘violència generalitzada’ del ministeri públic, dels mèdies espanyols i del govern de Rajoy (amb suport dels socialistes). Un altre blanc de les acusacions de Pérez de los Cobos ha estat el major de la policia catalana Josep Lluís Trapero designat com el màxim responsable (amb concertació amb les autoritats catalanes) de l’organització de les violències contra els policies espanyols i de desobeir a les ordres dels tribunals. Una estratègia clara per aconseguir la condemnació dels acusats. Els juristes i comentaristes subratllen que Trapero és traduït davant d’un altre tribunal (l’Audiència Nacional) per ‘rebel·lió’ i no pot ser present per contestar les greus afirmacions del ministeri públic.
Dimecres 6 de març va declarar una altra testimonònia clau de l’acusació : Montserrat Del Toro, la secretària judicial el dia de la perquisició al ministeri d’Economia català el 20 de setembre (entre les 40 perquisicions aquell mateix dia). Simpatitzant d’extrema dreta, aquesta persona és emblemàtica de les teories de les acusacions i important per fer creure a la situació de ‘violència’. Se va mostrar hesitant i contradictòria per descriure une realitat que correspongués el millor possible al relat de l’acusació, fent servir el vocabulari adequat (els termes exactes que menciona el codi penal) per qualificar l’actitud dels manifestants : ‘tumult’, ‘assetjament’. No va tenir cap escrúpol a explicar la ‘por’ que la va obligar a ‘escapar-se de l’immoble pels terrats’, com si hagués estat ‘una presa d’hostatge’. Fins i tot va designar l’expresidenta del Parlament, Carme Forcadell, de la qual va reconèixer la veu entre els manifestants ‘de nit i amb altaveu’ (quan les imatges la mostren uns curts instants quan feia dia i dient alguns mots a l’orella del vicepresident Oriol Jonqueras). L’ex-secretari d’estat de Seguretat, José Antonio Nieto, ell, va donar com a exemples de l’agressivitat dels manifestants el fet que ‘seien pel sòl i que s’agafaven pels braços’.
El Parlament europeu fa d’altaveu de l’extrema dreta espanyola
El mateix dimecres 6 de març, el Parlament europeu va autoritzar que se celebrés una conferència de l’extrema dreta espanyola (quan la setmana abans havia prohibit la de Carles Puigdemont i del president Quim Torra), amb un responsable de Vox que tractava Puigdemont de ‘fugitiu, traïdor i coverd’. Al mateix temps, la policia catalana detenia a Lleida, el líder d’aquest partit per presumpte abusos sexuals sobre persones discapacitades…
S’aprenia igualment que la policia espanyola havia tornat a entrar el mateix dia al Parlament de Catalunya per perquisicionar a la recerca de documents que provin la ‘malversació’ dels polítics catalans per haver organitzat una presentació pública del referèndum llogant una sala. Mentrestant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya feia públilc el seu rebuig del recurs de la Generalitat per la il·legalitat de la suspensió de l’autonomia (aplicant l’article 155), la dissolució del Parlament, la destitució del govern català, la seua substitució pel govern espanyol, i la convocació de noves eleccions autonòmiques el 21 de desembre 2017.
Els testimonis privats (informàtics, publicistes, director del diari Punt Avui) van ser cridats per intentar demostrar la ‘malversació’ de diners públics per la Generalitat. Cap ni un va confirmar haver cobrat cap euro de l’administració catalana, explicant les pressions de la policia espanyola, la renúncia a reclamar o l’anul·lació de les factures trobades o encara la voluntat de col·laborar de manera desinteressada al dret a l’autodeterminació. Els comentaristes de la premsa catalana insisteixen en la inconsistència de les proves de l’acusació. Però també apunten que la instrucció i el procediment judicial -i la sentència final- s’encaminen cap a un veredicte absolutament polític i basat en una interpretació i presentació orientada i manipulada de la realitat, avalades per les ‘proves’ i declaracions sota serment dels alts responsables polítics, judicials i policials que en tot moment repeteixen i assenten els criteris de ‘llur’ veritat corresponent exactament a totes les acusacions. Com en una violació sense testimoni, serà una paraula contra l’altra, la d’una víctima ordinària contra uns agents assermentats... I la justícia espanyola ha donat mostres els darrers temps de què passa en semblants situacions : cas dels violadors de la Manada en llibertat o els joves bascos condemnats a 15 anys de presó per una baralla amb guàrdies civils (a Altasu). Els altres testimonis van anar confortant les interpretacions de l’acusació : el cap de la policia Sebastian Trapote, el general de la Guàrdi Civil Angel Gonzalo, que fredament van afirmar la deslleialtat de la policia catalana, la ‘gran virulència i força brutal’ de les ‘muralles humanes’ dels manifestants i l’organització conspirativa de les institucions i la societat catalanes. I al mateix temps refusen de respondre quan la defensa els demana detalls dels dispositius, dels ferits o descriguin fets que qualifiquen de ‘violències’ o dels cops donats per policies.
Tret que se demostri el contrari, molts s’inquieten per un dels més monumentals muntatges politico-judicials de tota la història recent d’Europa en el qual efectivament i tal com pretenia la vicepresidenta espanyola Soraya Saenz de Santamaría, s’ha ‘decapitat l’independentisme’, tot i ser un moviment pacífic i democràtic. Una operació desenvolupada en tota impunitat a la vista de tota la UE i dels estats de la vella Europa, callada i comprensiva amb el poder espanyol i que gira el cap a l’altre costat davant de la sinistra mascarada.
Una sortida cada cop més incerta i perillosa
En aquest context i en aquesta fase del procés és difícil d’entreveure una sortida serena o almenys satisfactòria al judici engegat. És improbable vist l’impasse en el qual s’han tancat les autoritats espanyoles que el procés pugui resoldre la crisi institucional i la qüestió catalana. Un semblant ‘procés de Moscou’ no pot tranquil·litzar les opinions, embarcat com és tot l’aparell politico-judicial espanyol en una aventura perillosa que molts analistes ja qualifiquen de ‘naufragi’ i de ‘començament de la fi d’Espanya’, i que podria anunciar -o provocar- mals majors al conjunt del continent europeu. Fins i tot adverteixen que la jurisprudència que definirà el veredicte d’aquest procés afectarà les llibertats i els drets fonamentals de tots els ciutadans espanyols si s’assimilen manifestacions i protestes pacífiques a actes ‘violents’.
Aquesta setmana ha servit per posar en evidència que el president del tribunal, Manuel Marchena, té l’objectiu de tancar el procés a mitjan abril, abans de les eleccions espanyoles previstes pel 28 d’abril. Poc probable i inquietant en el clima creixent de tensió i de progrés de l’extrema dreta.
Espanya en un cul de sac
El cul de sac institucional i judicial sembla ben preparat perquè Espanya s’hi enfonsi : inacció política i obstrucció sistemàtica del diàleg, incapacitat de les elites a trobar una solució a la crisi i rebuig de tot Espanya a acceptar la diferència al seu si. El camí encetat és el d’una repressió penal sense cap autoritat judicial neutral, i sobretot amb la qual no se veu enlloc com podria desenbocar en una sentència satisfactòria per ningú. Una absolució dels acusats seria inconcebible i incomprensible per la societat i l’aparell juridico-polític espanyol totalment implicats en la repressió. I una condemna serà absolutament rebutjada i d’entrada inacceptable pels catalans, ciutadans i institucions. Els dos casos equivaldrien a una humiliació insuportable. No es veu per ara cap solució ni cap reacció raonables de la societat espanyola.
Alà Baylac-Ferrer
Comentaris (0)