cartell toponimia

Cançoner per la Llibertat

portada agenda

Francesc Bitlloch

L'Amor a Bierville

"sota el llit amorós l'onada inestable"

Amants, oh si sabéssiu amants ... Si goséssiu saber tant com goseu posseir!

# Piulempoesia39

Fa setmanes vam visitar la temàtica política dins de les Elegies de Bierville de Carles Riba (Veure #PiulemPoesia 28) Avui intentarem acostar-nos als versos d'amor, un altre dels temes més presents i més centrals d'aquestes elegies . El meu propòsit d'avui, és doncs el de presentar uns quants versos de tonalitat amorosa de les aigües de Bierville.

Encara que sigui breument i sense pretensions, he de dir que ens encarem aquí amb un clàssic. Per fer-ho he de començar per reconèixer que no es tracta d'una obra d'accés fàcil. He hagut d'esperar la jubilació per passar-hi les hores i els dies necessaris, per enamorar-me d'una obra de gran complexitat, de vegades laberíntica, de vegades enigmàtica, però sempre carregada de força poètica, de belleses sorprenents, d 'ardors i d'urgències.

Qualsevol expert em discutirà aquesta presentació d'un tema aïllat per parlar d'una obra en la que les temàtiques estan tan íntimament entrelligades. És molt pretensiós obrir un llibre d'una tal complexitat per una finestreta. Però ja he dit més d'un cop que no en sóc d'expert i que la meva paraula, excessiva o injusta, és només la d'un enamorat. Admeti, doncs, aquesta crítica però persisteixi perquè entrar en un gran palau per una finestra lateral o per la porta de servei no impedirà qui ho vulgui fer d' arribar fins als grans salons de miralls i de cristalls de roca que. s'hi amaguen.

ribaEn els versos de les elegies hi ha tota la duresa de l'exili, hi ha el record de participació de Riba en els anys de construcció nacional, hi ha una exaltada presentació de la cultura clàssica com a model per a Catalunya, hi ha, sobretot, la reflexió del poeta sobre la poesia, sobre la seva poesia i sobre la seva vida de poeta. Hi ha també el seu déu i els seus déus i més coses encara. Hi ha també l'amor, finestra lluminosa.

De les 12 elegies, n'hi ha sobretot quatre que aborden el tema de l'amor, des d'angles ben diferents. Són la III, la V, la VI i la VIII. Veiem-ne alguns fragments:

Elegia III

La tercera elegia, és un poema dedicat a dos joves enamorats que havien acollit Riba i la seva dona a Londres, en el curs d'un viatge a Irlanda. Aquest és el final de l'elegia:

... en el fervor dels dos enamorats juvenils
que al bell cor de la immensa ciutat fumosa ens obriren 
llur paradís ple de llum, de voluptat i de risc.

La primera aparició de l'amor ja és per associar-lo a la voluptat i al risc. Tot seguit sabrem més explícitament, que l'amor no té res a veure amb la placidesa, l'estabilitat i la mar calma. i sentirem en les imatges marineres que Riba utilitza, a més del gran poeta,  el gran traductor enamorat de la Odissea:

I m' és dolç de comprendre que, dels feliços, agraden
únicament als déus, els que han volgut, com els déus, 
sota el llit amorós, l'onada inestable i, bevent-los
les rialles, els vents que han mesurat el gran freu.

(Petit aclariment: el freu és un pas de mar, un canal entre dues terres, especialment entre dues illes. La paraula és molt utilitzada a l'Odissea quan s'expliquen les etapes del viatge d'Odisseu. Aquí pot evocar el conjunt del viatge , la gran travessia del mar)

Elegia Vriba2

La cinquena elegia, que no tracta precisament sobre el tema de l'amor, acaba així:

i ésser l' un per a l'altre un do amorós del misteri
-nit amb joia dels ulls, nit més enllà de la nit!

Encara que llegim aquest fragment tres vegades (les vegades necessàries sovint en les elegies) no podem saber ben bé si el poeta ens parla d'amor o, per exemple, de poesia. De fet, uns quants versos abans, el poeta s'ha trobat en una illa deserta:

dins la meva ànima en pau, sóc el nàufrag que en l'illa profunda
on reneix de la mar, súbitament reconeix
una pàtria d'antany; i no en té sorpresa!

No és difícil d'entendre que Riba, l'exiliat que viu el gran naufragi, ens parla aquí de la infància, de la seva infància. I que com un reflex de la infància, parla de la seva ànima com d'una pàtria antiga en paraules segurament reflectides del poeta Novalis que Riba coneixia i citava: " El retorn a l'ànima com a la més antiga pàtria "

Viatge als orígens, a la infància, a l'ànima com a pàtria, com una esposa secreta i nocturna ... com un amor enyorat. I aquí, com en altres ocasions (totes!), el lector té dret a apropiar-se el poema i el poema té dret a la polisèmia, és a dir a la diversitat d'interpretacions possibles. I aquesta "esposa secreta" serà aquesta pàtria antiga, com serà Penèlope, com serà la mateixa poesia que el poeta anhela, com serà Orfeu a la recerca d'Eurídice, com serà l'amant de cada amor nocurn:

Perquè a mi m'agrada pensar que en una nit d'amor es pot ser " l'un per a l'altre un do amorós del misteri " i m'agrada imaginar una trobada amorosa com una: " nit amb joia dels ulls, nit més enllà de la nit ". Quan dos amants exterioritzen la seva plenitud amorosa, hi ha la joia, l'impuls vital i també una mena d'alquímia estelada de la nit que va més enllà de la nit perquè en ella es retroben tots els amants de totes les nits d'amor . És potser allò que ell mateix va anomenar "l'eternitat amorosa" en un altre dels seus llibres: " Tres suites ". I és el que desenvoluparàara en l'elegia VI

riba3Elegia VI

Ara sí que arribem a una elegia que se centra en l'amor d'una manera explícita: "Ah nocturn amor!" . En una presentació oral que feu Riba d'aquesta elegia va dir això: " potser és en l'amor, en l'acte amorós, on podem tocar aquesta innocència, aquesta mena de fruita defesa ".

I efectivament, en aquesta sisena elegia trobem una deliciosa descripció de la nit d'amor com " la gran perla perfecta " que el poeta buscava ja en començar aquest poema. La gran perla perfecta que exigeix ​​llançar-se al fons de l'aigua amb risc (i retrobem el risc de l'amor de la tercera elegia). Però assaborim tres vegades:

"i és una entre moltes vegades
que retornava a tu, dona, pel subit esglai
de tocar com un fruit la divina dolçor reservada
d'un absolut oblit que és nodriment i valor,
no ceguesa i caiguda".

Queda clar: no estem parlant de caure encegats en amors a primera vista sinó d'aquella fusió que nodreix i que  transforma. L '" oblit absolut " és, doncs, acte de coneixement, gosadia de saber:

Amants, oh si sabéssiu amants! (...) Si goséssiu saber
tant com goseu posseir! De quina més noble harmonia
sou els il·luminats, els vehements escultors!

Aquí aflora, és clar, el tema de la transcendència en l'acte amorós, al menys en la mesura en què podríem dir que l'acte transcendeix els gestos mateixos, l'amor transcendeix els cos, l'instant transcendeix el temps ... .Fins que arribem als instants posteriors... ja alliberats de l'urgència del desig sexual. El temps de la contemplació del cos amorós, ja sense mans, ja sense set, ja sense goig. I en aquesta contemplació, el cos de l'amada esdevé encara "més present i més nu que a les mans i al goig":

no és el vostre repòs, amants, quan amb ulls gloriosos
i satisfeta set, únicament contempleu,
simple en sa llum contempleu (...)

més present i més nu oh, que a les mans i que al goig

el bell cos amorós. (...)

Aleshores sou dins la plenitud i dins la idea d'un món
fet per a l'estiu i el triomf fastuós de la terra
i l'esplendor fluvial. Per no més perdre-nos, cloeu 
tendrament els ulls i seguiu acreixent-vos en l'alta visió 
que heu creat. Ja com un somni, però.
(...)
Recordant, sense saber, recordant.

D'una manera molt més planera, Riba va escriure que " hi ha un absolut d'amor i bellesa que està més enllà de tot objecte i de to encontre ". No es tracta aquí de discutir la realitat o la bondat d'aquesta visió sinó de tenir-la present com a component essencial del relat poètic: es tracta de l'arquetip d'amor o de bellesa que per inassolible que sigui ens espera i ens estira més enllà de l'instint mateix.

Aquesta idea és present en tota l'obra de Riba. Molt abans, molts anys abans d'aquesta elegia, Riba, en les seves "estances" de joventut va escriure un meravellós poema titulat: " Nu en repòs: després de l'amor ". El tema de la contemplació del cos amorós després de l'amor ja havia estat el centre d'un poema abans d'esdevenir la conclusió de la sisena elegia. No és el moment aquí de llegir tot aquell poema, però hi trobem ja el mateix clima erotitzat:

"El foc de tes roses secretes"

"la nua blancor -ah, les divines desfetes
en ta blancor, del tacte que exhaurint-la es consum,
las de tantes delícies tretes".

Hi trobem sobretot aquell bellíssim i contemplatiu:

Mos ulls són un silenci esclau del teu repòs

il 'Elegia VIII

A la VIII ens trobem amb elements encara més directament autobiogràfics que descriuen el viatge a Grècia del poeta amb la seva esposa i aquí és necessari explicar que es  tracta de la també poeta Clementina Arderiu, "la teva, la meva veu, la doble veu sobre el mateix instrument ". En aquesta elegia, la parella de poetes visita en particular la font de Castàlia, aquella en la que parlava la Sibil·la antiga, la Pitia ... i aquella en la qual brolla el doll de la poesia:

" Dona tu i jo hem begut al doll glacial de Castàlia

l'aigua dura dels déus ... (...)

L'hem mesclada amb la sang que ens és comuna en l'amor.

El futur és incert, tots dos es troben a l'exili, a Bierville, i el destí, la Sibil·la, la Pítia els reserva encara sorpreses. Però sigui com sigui el futur, hi ha coses que ni les dificultats ni la mateixa mort podran canviar mai "i la mort separar no podria el que ha fet un sol cant per a l'orella dels déus".  Doble cant a la llengua, a la terra, a l'amor, a la poesia:

per nosaltres, el crit de sofriment o de glòria (...)

parlarà articulat per la saviesa dels segles

i de les Faules, dolç de les cançons maternals

i profund del que és viva la terra secreta i concreta;

tendra i eterna veu per acomplir-nos-hi tots,

dona, en cada borboll del seu broll: la teva, la meva

veu, la doble veu sobre el mateix instrument

d'un destí compartit; i la mort separar no podria

el que ha fet un sol cant per a l'orella dels déus.

riba5Tot això són tan sols unes pedretes fosforescents de la gran platja de còdols de les elegies. Després d'això, Carles Riba escriurà altres llibres, entre els quals "Salvatge cor". El nostre tema d'avui hi aflora una i altra vegada amb el mateix doll i la mateixa seguretat:

La meva ànima i el meu cos

s'han refet prop de tu, estimada,

oh port fondo en illa salvada,

santuari en boscatge clos!

El vent de sempre i els seus plors (...)

m'han dut al cor del teu repòs

Cadascú de nosaltres té una relació particular amb els seus poetes. Dins de la immensa constel·lació que representen els nostres poetes del segle XX, i cenyint-nos només als poetes que d'alguna manera han compartit el temps amb Riba, podria dir que la seva posició és molt particular en el meu santuari. Pel seu paper central en la intel·lectualitat del país, és clar. Però si parlem simplement de poesia: Així com Foix o Carner m'enlluernen; així com Vinyoli o Marti i Pol m'il·luminen; així com Espriu o Estellés m'esperonen i enforteixen en mi l' home social; així com Margarit o Palau i Fabra, Ferrater, Marçal ... em sobten, em sorprenen com meteors caiguts a casa ... és Carles Riba el qui em fascina: es tracta d'una mena d'atracció fatal i mortífera, perquè m 'obliga a una errància constant per un món laberíntic i compacte, sense fons i sense sostre, sense parets i sense límits. Perdut en mig de tanta grandesa, però perdut. Perquè perdut?

riba elegiesPerquè la fascinació no és mai admiració sense reserves. Em fascina Riba com em fascina el foc, que també em fa por. La poesia de Riba canta sempre en una tonalitat i en una tensió altíssima. No té, de fet, molta diversitat de tonalitats ni de registres. Es rebolca sempre dins de la brasa. I dient això ja no sé ben bé si ho dic amb admiració o amb una punta de retret. (Guardant totes les distàncies i mirant cap a França diria una cosa semblant de l'obra de René Char.) Si observem de prop el seu llenguatge ens trobem amb una presència abassegadora de mots que indiquen aquest tonalitat extrema.Diria que els mots més repetits i més estimats per Riba són de l'ordre de l'absolut, el sagrat, el diví, l'ineluctable, el pur, el profund, l'impensable, l'innombrable, i, evidentment, l" inefable ". I en aquestes condicions, el seguim, si podem. A vegades esmaperduts o cansats, a vegades massa allunyat de la nostra realitat de cada dia. Perquè el cor hi és sempre violent, el cant hi és sempre extrem, el llenguatge hi és sempre ardent. Perquè el foc hi és sempre devastador.

Francesc Bitlloch

Comentaris (0)

Rated 0 out of 5 based on 0 voters
There are no comments posted here yet

Deixa els teus comentaris

Posting comment as a guest.
Arxius adjunts (0 / 3)
Share Your Location

El Portal - Catalunya Nord Digital neix a iniciativa del Col·lectiu 2 d'abril.

Neix de la necessecitat de crear un lloc de trobada a Catalunya Nord per a tots els actors de la llengua catalana.
Reagrupa persones i entitats al voltant d'un projecte, el de fer viure la llengua catalana, la llengua pròpia, la llengua del país.

Cada un pot portar la seua pedra a l'edifici 

  • participant amb la redacció d'articles, d'entrevistes
  • fent propostes, fent passar informacions
  • adherint al Col·lectiu 2 d'abril
  • fent conèixer el Portal