cartell toponimia

Cançoner per la Llibertat

portada agenda

Francesc Bitlloch

S'apropa la tardor

Quan la poesia diu la tardor de l'any... i la de la vida!

Carner, Rilke, Keats, Horaci, Verlaine, Gainsbourg



1. CARNER

Si em voleu seguir us expliqui una pel·lícula a l'inrevés. Si em podeu acompanyar, us expliqui la pel·lícula amb cinc minuts. Us doni les imatges del film a l'inrevés, començant pel final. N'hi ha 7:(Després ja rebobinarem el film!)

  1. Per començar, doncs, us expliqui la darrera escena de la pel·lícula: La batalla és acabada. Tots els enemics són morts, per terra, sang i fetge. Però entre els vencedors hi ha un tirador tan fanàtic que encara tira llargament contra els morts. La imatge és dura, forta, impactant. "com l'artiller fanàtic que dispara, quan ja tothom és mort". Guardeu la imatge. Vindrà al final.
  2. La següent és aquesta: El ball ja és acabat. L'orquestra ja endreça els instruments. Però hi ha un ballador completament borratxo que encara té ganes de ballar, i balla sol, al mig de la pista, sense música. Imatge forta, també: "el ballador que dansa encara quan ja cessà del ball l'últim acord". Guardeu la imatge.
  3. Ara imaginem un bosc o una pineda en ple estiu. cigales a desdir. El cor de cigales serrant els pins és com un gran cor de cigales. Però de cop, totes desapareixen... de cigala només en queda una que xerrica... i al final de tot, abans que ella també aturi definitivament de xerricar, se sent el seu darrer xerric, "una cigala, la sola d'un gran cor antic, fa un sol i vern xerric" (sol i vern= un sol xerric i completament solitari)
  4. Una mica perduts? Seguim. Les imatges se succeeixen. Totes fortes. Ara pensem en un indret tan mort que ja no hi viuen ni els arbres ni els ocells. En tot cas ja no respiren.... "no es veu glatir cap fulla ni cap ala"
  5. Ara la imatge és més una reflexió, perquè el cineasta troba que el món, de tan somort, no sembla el món. La realitat no sembla la realitat. Tot sembla inhabitual. Per explicar la seva sensació d' estranyesa, ho diu aixi: "sembla que Déu son vell dibuix critica, i que es repensarà"
  6. Ja estem arribant: una desgràcia us pot colgar, una allau us pot colgar... però lo més terrible és quan el silenci és tan gran que us pot colgar... que siguin "glops de no res que us vénen a colgar"
  7. Ja hem arribat a dalt, al començament del film. Encara no veiem el lligam entre totes aquestes imatges. La darrera (la primera!) serà un paisatge tan mort, amb tanta boira, tan apagat, que "res de vivent no canta ni somica."(ni alegria ni tristesa, el no-res)

I ara anem a descabdellar el fil. Només falta saber el títol de la pel·lícula: "Sota una boira de tardor". Segur que llegint aquest títol molts despistats passarien pàgina o clicarien cap a una altra cosa. Però hem vist que hi haurà imatges fortes de guerra, de ball, grans cors antics... Vet aquí la pel·lícula en la seva forma original. És de Josep Carner. Gran poeta perquè ens ha donat grans obres. Però gran poeta perquè ens ha donat petites enormes obres com aquesta... Tot un poema fabulós d'imatges, d'estructura i de llengua, per dir-nos només... que fa boira! (per ajudar un xic, posaré els números corresponents de les imatges de la pel·lícula que he explicat)

SOTA UNA BOIRA DE TARDOR

Res de vivent no canta ni somica; (7)
glops de no-res ens vénen a colgar: (6)
sembla que Déu son vell dibuix critica
i que es repensarà. (5)

No deu glatir cap fulla ni cap ala, (4)
només, la sola d'un gran cor antic,
en l'últim pi que es veu, una cigala
fa un sol i vern xerric (3)

Igual que el ballador que dansa encara
quan ja cessà del ball l'últim acord, (2)
com l'artiller fanàtic que dispara
quan ja tothom és mort. (1) (Josep Carner)

Vaig llegir un crític que retreia a Carner la seva "manca d'ambició". No sé si aquest senyor havia llegit Nabí, la immensa obra de Carner (en parlarem aviat, si m'atreveixi) però és que encara que Carner no hagués escrit cap obra llarga i diguem-ne "ambiciosa"... a ningú li escapa la immensa ambició de petits poemes com aquest que poden desplegar grandesa en les imatges, riquesa en la llengua, meravelles de poesia i d'estructura interna... per parlar d'una cosa tan senzilla i corrent com la boira de la tardor!

fulles 01

2. RILKE

M'és del tot impossible parlar d'aquest poema, sense establir paral·lelismes amb algun altre. I per exemple amb un poema de Rainer Maria Rilke, que es diu DIA DE TARDOR. Rilque és un poeta riquíssim d'imatges, de pensament, de virtuosisme verbal... un poeta conegudíssim i reconegudíssim a Europa, que ha exercit una influència i un mestratge que s'ha manifestat en una gran quantitat de traduccions a totes les llengües. I dic tot això per marcar el contrast amb Carner, el nostre gran poeta, que hauria de ser conegut i reconegut com el gran poeta europeu que és. Tot vindrà, si un dia la poesia catalana és posada al seu lloc entre les grans poesies europees.

Els dos poemes tenen semblances (tres estrofes encara que de formes diferents) imatges fortes, sòlida estructura formal al servei d'una idea. Però gran diferència de contingut: Una primera estrofa que s'adreça a Déu. Una segona, un vers més llarga, en forma de pregària insistent. I una tercera estrofa, encara un vers més llarga, que ens dona tota la dimensió del poema: ja no es tracta de la tardor de l'any que passa sinó la tardor de la vida. Llavors, la pregària inicial i la segona estrofa prenen una significació nova. Sisplau, que la vida duri encara, rica i plena! Quan arribi la tardor, ja res serà possible! Encara un gran petit poema.

DIA DE TARDOR

Senyor, el temps ha arribat. Enorme fou l'estiu.
Projecta la teva ombra en els rellotges
de sol i deixa córrer els vents per les planures.

Als últims fruits ordena de ser plens;
dos dies més de juny dóna'ls encara,
constreny-los a perfer-se i que penetri
en el vi fort la suprema dolçor.

Qui ara no té casa, ja no la bastirà.
Qui ara es troba sol, ho estarà molt de temps,
vetllarà, llegirà, escriurà llargues cartes
i per les avingudes vagarà inquiet
d'aquí i d'allà, mentre les fulles giravolten. (R.M.Rilke; original alemany, traducció de Joan Vinyoli)

3. KEATS
Tots coneixem algun poema que parla de la tardor.("les feulles mortes se ramassent à la pelle...") Però vull fer remarcar que avui estem llegint poemes importants dins de la història de la poesia. Aquest que us vull presentar ara, és, segons diu el gran crític americà Harold Bloom la poesia més perfecta de la llengua anglesa.

(Citi aquest autor perquè és un gran coneixedor de la literatura catalana, perquè en el seu llibre "El cànon occidental" hi introdueix alguns autors catalans, i perquè fa tres o quatre anys va rebre el premi "Catalunya")

Es tracta de la darrera de les sis Odes molt conegudes de John KEATS, un poeta de finals dels segle XVIII. Tractant-se, doncs d'un poema d'aquesta importància, em senti en l'obligació de transcriure'l tot sencer, tal i com he fet amb el de Carner i amb el Rilke, encara que sigui un xic més llarg. El trobareu fàcilment a internet en versió anglesa. Aquesta és la versió de Marià Manent en el seu recull "Poesia anglesa i nord-americana". I una vegada més, són tres estrofes. Com que l'article d' avui ja és prou llarg, us el transmeti sense comentaris. Potser en parlarem un altre dia.

A LA TARDOR

Estació de boires i d'abandó emmelada,
gran amiga del Sol que el camp madura,
tu que mires amb ell de donar pes i joia
de fruits al cap, sota el teulat de palla,
i els arbres plens de molsa amb les pomes inclines,
i dones fins al cor maduresa a la fruita,
i la carbassa infles, i omples les avellanes
d'un gra dolç, i fas néixer les poncelles
tardanes, més i més, i així l'abella en tingui
fins que es pensi que els dies calents no han d'acabar-se
perquè li ha omplert l'estiu les llefiscoses cèl·les.

Qui no t'ha vist sovint en la teva abundància?
De vagades, qui et cerqui enfora, et trobaria
asseguda al trespol d'algun graner, distreta
quan venten i el cabell suaument se t'esbulla;
o en un solc mig segat, ben adormida
a l'alè dels cascalls, mentre respecta
la teva falç el blat i les flors que l'abracen.
O el rierol travesses com una espigolera,
carregada la testa, però que no vacil·la;
o a la premsa de sidra, amb pacient mirada,
els últims regalims vetlles, hores i hores.

On són, on són els cants de primavera?
No hi pensis que ja tens la teva música
quan núvols estriats tan florida la posta
tranquil·la, i als rostolls donen claror rosada;
llavors, en cor planyívol, els lleus mosquits murmuren
el seu dol entre els salzes del riu, portats enlaire
o avall, segons la brisa;
i a les muntanyes belen, ja grossos els anyells;
canten grills a les cledes i amb triple dolçor xiula
el pit-roig, a l'hortet de la masia
i cel enllà s'apleguen cantant les orenetes. (John Keats)

fulles 02

4. HORACI
La tardor és un tema de poeta. Molts poetes han treballat aquest moment de l'any. Poetes de tots els temps. També els poetes antics. HORACI per exemple, (Quintus Horatius Flaccus), que va viure i escriure durant els darrers anys abans de Crist.( Mort segurament a Roma l'any 8aC.)

Els seus "Epodes" són segurament els seus poemes més coneguts. I entre ells, el segon que comença amb allò tan conegut de "Beatus ille" que és de fet, un cant a la vida simple, a la vida a pagès, a la vida de camperol...en oposició a la vida urbana, en un moment en què les preferències anaven cap a les grans gestes dels grans herois (com Eneas, per exemple, cantat per Virgili, l'amic d'Horaci). En els seus poemes, Horaci es fa epicurià, hedonista, liric, contemplatiu... i també es fa explicatiu i crític en la seva "Ars poetica". En aquest segon Epode hi ha un fragment on la Tardor apareix, personificada, divinitzada segons la iconografia tradicional:

...o quan Tardor, per sobre els camps, treu
el cap ornat amb fruits amb saó
quin gaudi collir les peres empeltades
i el raïm que malda per ser com la porpra
per fer-vos-en ofrena...
Ara li abelleix de jeure sota una vella alzina,
ara sobre una tofa d'herba;
corren profundes, mentrestant, les aigües riu avall,
en els boscos gemeguen els ocells
i en les deus murmureja l'aigua de les fonts:
tot convida a fer una becaina...

5. VERLAINE
I per no fer gelosos, una mica de tardor francesa, un xiquet de música francesa, i sense traducció perquè aquesta música de Paul Verlaine no es pot traduir (de "pages tristes"). El podeu escoltar aquí, amb una prima cantada per Serge Gainsbourg:

Les sanglots longs
Des violons
De l'automne
Blessent mon coeur
D'une langueur
Monotone.

Tout suffocant
Et blême, quand
Sonne l'heure,

Je me souviens
Des jours anciens
Et je pleure

Et je m'en vais
Au vent mauvais
Qui m'emporte
Deçà, delà
Pareil à la
Feuille morte.

Francesc Bitlloch

Comentaris (0)

Rated 0 out of 5 based on 0 voters
There are no comments posted here yet

Deixa els teus comentaris

Posting comment as a guest.
Arxius adjunts (0 / 3)
Share Your Location

El Portal - Catalunya Nord Digital neix a iniciativa del Col·lectiu 2 d'abril.

Neix de la necessecitat de crear un lloc de trobada a Catalunya Nord per a tots els actors de la llengua catalana.
Reagrupa persones i entitats al voltant d'un projecte, el de fer viure la llengua catalana, la llengua pròpia, la llengua del país.

Cada un pot portar la seua pedra a l'edifici 

  • participant amb la redacció d'articles, d'entrevistes
  • fent propostes, fent passar informacions
  • adherint al Col·lectiu 2 d'abril
  • fent conèixer el Portal