cartell toponimia

Cançoner per la Llibertat

portada agenda

Francesc Bitlloch

Canigó: un poema, una muntanya, un país

Fragments d'un poema bellíssim i riquíssim (i a vegades pesadíssim) sobre els nostres mites fundadors

Tothom ha "sentit a parlar" de «Canigó» de Verdaguer, però molt pocs l’han llegit. Un amic em va dir : «És que és un pal!». I és que... Impressiona molta gent aquella cascada efervescent de versos encadenats! Impressiona encara més la complexitat i el detallisme de la descripció. I a vegades fins i tot embafa la seva grandiloqüència romàntica.

Na Miquela Valls, a la Universitat de Perpinyà, ensenyava que cal endinsar-se en els clàssics amb una dosi de distància i, si pot ser, d’humor! Aquest estat d'esperit és la clau. Anem-hi.

Perquè al mateix temps... es tracta del poema fundacional de Catalunya, es tracta d'un dels nostres grans clàssics i es tracta sobretot d'un text riquíssim i bellíssim que hem de degustar, a poc a poc, encara que sigui per petits tasts. Per això, avui farem una proposta de fragments essencials, unes tapes d'aperitiu, que potser poden obrir la porta a una mirada posterior més àmplia.

A Catalunya Nord, en el nostre context de referents francesos omnipresents, de valoració exclusiva i exhaustiva de l’art i de la literatura franceses... i molt sovint de menyspreu envers tot allò que no forma part d’aquest conjunt, és important donar a conèixer aquesta obra en el seu text, més enllà dels sentiments i del folklor que envolten la muntanya mítica. Parlem de llengua i de literatura abans que res. Perquè es tracta de recosir el sentiment d’autoestima envers una llengua i una literatura que ens han negat i robat a base de menyspreu de tot lo nostrat i d'enaltiment de tot lo foraster, sobretot si ve del nord.

Hi ressonen grans noms de la nostra història : Guifré, Tallaferro, l’Abat Oliba...
Hi ressonen grans noms de la imaginació verdagueriana : Gentil, Griselda, Flordeneu...
Hi ressonen tots els noms de la nostra geografia : Sant Martí del Canigó, Sant Miquel, Prada, Ceret, Cornellà, Arrià, Elna, Cotlliure... Molts noms de lloc, de pic, de riu, de flor... Verdaguer ha volgut poetitzar cada plec de la geografia i del bategar d'aquest país naixent.

Per als qui fan feina pedagògica, Canigó és molt més que un llibre. És una mina "pluri-disciplinar"! Una caverna d’Alí Babà on es pot descobrir i treballar la geografia del país, la història del país, la fauna, la flora, el naixement del Pirineu... a més a més de la llengua! I quina llengua! Us ho diu un mestre que l'ha trossejat i "utilitzat" en tots aquests aspectes amb alumnes d'escola primària! Poesia d’amor, de guerra, de muntanya i una història farcida d’episodis vius, de batalles, de fades, de morts, d'enterraments i d'enamoraments. Com a amants del poema, parlarem més de llum i de bellesa que de tècnica i versificació.

Vet aquí els primers versos, solemnes:

Amb son germà, el comte de Cerdanya,
com àliga que a l'àliga acompanya,
davalla Tallaferro de Canigó un matí;
ve amb son fill de caçar en la boscúria,
quan al sentir-hi mística cantúria
se n'entra a l'ermitatge devot de Sant Martí.

I és en aquest moment que Gentil, el fill de Tallaferro, fent-se el valent, (m'ha vist l'espatlla l'enemic?!) demana ser cavaller com son pare i com son oncle. Vet aquí la resposta de Tallaferro:

-Fill, hereu de ma glòria i mon llinatge,
ta petició m'agrada i ton llenguatge;
demana si a ton oncle li plauen com a mi.
-És hora tanmateix -diu l'altre comte-,
puig que no és ja cavaller, que en sia prompte;
que vetlli anit les armes, jo l'en faré al matí.

L'endemà el fan cavaller, i a Sant Martí s'organitza la festa, el cant, el ball... Però aviat, súbitament, es trenca la dansa i l'alegria, i esclata el crit de guerra:

Entre els minyons del pla i els de la serra
va rompre, valga'ns Déu! el crit de guerra,
quan altre crit més aspre los agermana a tots:
-Els moros són a la ciutat d'Elena! (Elna)

I ara, mireu la descripció d'una batalla entre moros i cristians. Ritme trepidant. Guspires i simitarres (l'espasa arrodonida i corbada dels sarraïns) Hi ha coses que no s’obliden a la vida. Jo no oblidaré mai la mainada de la Bressola cantant i representant amb moviments rítmics aquesta batalla:

Pertot moros arriben a glops a glops
a núvols enviant-los fletxes i rocs

Quina bellugadissa, quins crits quin bruit
de sagetes que cauen com calabruix

No els manquen simitarres, els sobren dards
i de llances se'n veuen tot un canyar

Els mena un gegant negre molt rabassut
el nom que els seus li donen és de Gedhur!

Però aquesta primera batalla només ha estat una emboscada. El gran afrontament serà demà. I serà demà que Gentil batallarà per primer cop com a cavaller novell. Però resulta que durant la nit, Gentil, al castell d'Arrià, (canvi de decorat) veu per la finestra la neu dalt del Canigó, i la goja (fada) Flordeneu que hi viu, que l'atreu i que l'estira... fins que, com encantat, decideix saltar sobre el seu cavall i pujar a les congestes, reialme de Flordeneu, declarant que serà de retorn al matí per a la batalla decisiva.

(Només en vuit versos, admireu el vocabulari de flora (garric, arboç...), el vocabulari de muntanya (cingle, còrrec, arrelam, riba...) geogràfic (Arrià, Tet...) adjectivació (altívol, famolenc...), les imatges (la sageta, la gambada, els mantells...) els verbs (vorejar, blanquejar, atravessar...) i sobretot el ritme i la visió cinematogràfica del cavall obrint-se pas fins al cim del Canigó. Tot això, Verdaguer ho ha après de la boca de la gent dels pobles, s'ho ha anat apuntant... i n'ha fet poema.)

Se'l veu volar entre garrics i arboços
voladora sageta que es dispara
del castell d'Arrià baixa a la riba
atravessa la Tet d'una gambada.

Quan troba un cingle altívol, el voreja,
quan troba un còrrec famolenc, el salta
per l'arrelam del Canigó se'n puja
vers on blanquegen els mantells estesos...

I ara vivim els amors de Gentil i Flordeneu. El grup de fades que envolta la reina, canta com un cor antic, i el vers es fa dolç, allargassat i musical... declinació d'una sola idea: parla'ns d'amor si et plau... com la flor parla d'amor al riu que passa, com la mar parla d'amor a la costa, com els rius i els mars parlen d'amor al cel blau!

I tu Gentil formós, per qui s'acosta
l'hora d'amor, parla'ns d'amor si et plau
la flor ne parla al riu, al mar la costa
i rius i mars ne parlen al cel blau

I ara Gentil, perdut, encantat, enamorat, entre cel i terra, canta aquell famós "cant de Gentil" ple d'interrogacions curtes i punyents, que acaba amb aquella frase final tan colpidora, que podria fer una bellíssima cançó d'actualitat:

Amor, amor, on me pujares?
On sou, amics? on sou, mos pares?
I jo mateix, digueu-me on só?
Digues-m'ho tu, formosa estrella
de Canigó

Mes, si jo et tinc, per què m’enyoro?
Si tu em somrius, doncs de què ploro?
El cor de l’home és una mar,
tot l’univers no l’ompliria. (!!)

Passem ara sobre mil episodis. No podem, aquí, seguir-los i descriure'ls tots. Però vet aquí el moment en què els moros ataquen el Conflent :

I tot ho saquegen, des de Prada
als orris i masies de Castell,
deixant pobra la terra i despullada
com una testa hermosa sens cabell

De seguida, Guifré puja al Canigó per
observar el territori i pensar una estratègia de reconquesta:

Del Canigó s’enfila a l’alta cima
per veure en sa rodàlia què s’hi mou,
per veure el Rosselló que tant estima,
com el podria deslliurar del jou!

(qui no ha pensat això contemplant la plana del Rosselló des dels nostres cims?)

Però vet aquí, de nou, el ritme trepidant, i aquest cop és Tallaferro baixant de les muntanyes cap al camp de batalla. Fixeu-vos amb la imitació rítmica del galop d'un cavall. Fixeu-vos en la constant interpel·lació dels noms de lloc per associar-los al poema, a la conquesta del territori i a la naixença del nou país.

(Són versos tallats en dues parts desiguals (6+4) separades per una cesura, que els dona un ritme característic, seccejat. La primera part és femenina (final pla), la segona part, després de la cesura, és sempre masculina (final agut) Aquests cants són molt més llargs. En doni només trocets per obrir la gana.)

El Comte Tallaferro va com el vent
volant per les altures del Pirineu
fa ressonar la trompa, dos cops o tres
els pobles se remouen, ja són desperts.

Oh Comte Tallaferro, no us atureu
que els sarraïns saquegen Elna i Ceret.
Baixeu d'eixes altures com llamp de Déu
que puja un riu de moros per Argelers!

I vet aquí el combat final, individual, cara a cara, entre Guifré i Gedhur, els capitostos dels dos exèrcits que s'ho juguen a tot o res. Versos construïts amb el mateix ritme insistent de les altres batalles, amb una plasticitat i una lluminositat de gran eficàcia visual. Aquí teniu en tres estrofes curtes i seques, el fil i el film d'una batalla de sang i fetge:

Son cavall esperona dret al cavall
la llança en sa mà dreta l’ escut al braç.
Se donen falconada com dues naus
l’un s’arrenca l’espasa l’altre l’alfang

i es mosseguen pels aires guspirejant
amb les guspires salten gotes de sang
la simitarra mora sembla una falç
cercant el cap del conte com brins de blat

mes Guifre se n’adona, el cop rabat
i abans que el moro aixequi l’arma i el braç
sa espasa l’atravessa de part en part
ressona amb terratrèmol tota la vall!

Caminant per les nostres muntanyes, em vénen sempre al cap els versos de Vardaguer... Però si no els sabeu de memòria també n’hi trobareu sobre la pedra. He viscut aquesta sorpresa colpidora a dalt de tres muntanyes ben concretes. A dalt de tot del Puigmal, a l’olla de Núria, hi ha una placa que en canta un fragment de Canigó:

De puig en puig pel coll de finestreslles
s’enfilen de Puigmal a l’alta cima.
Tota la terra que el meu cor estima
des d’aquí es veu en serres onejar.

Si pugeu al Canigó, a més a més d’una cançó d’en Llach ("Venim del nord, venim del sud") hi trobareu una estrofa, la darrera, del darrer cant del poema de Verdaguer. El darrer dia del curs, amb els més grans, vam pujar a la pica i ho vam cantar emocionats:

Lo que un segle bastí l’altre ho aterra
mes resta sempre el monument de Déu;
i la tempesta, el torb, l’odi i la guerra
al Canigó no el tiraran a terra
no esbrancaran l’altívol Pirineu!

I si pugeu a l’Aneto (el cant es diu « La Maledetta ») el punt més alt del Pirineu, a la Franja de Ponent, hi podreu recitar, esmaperduts, (si heu superat la gelera de l'Aneto i heu arribat a franquejar sense vertigen traïdor el pas de Mahoma estareu, efectivament, esmaperduts!) aquella descripció lluminosa de l'infantament de la serralada pirinenca. Potser no és el text més trepidant d'acció i de moviment però aquest és un dels moments per mi més espectaculars plàsticament i lingüísticament de tot el poema.

Mireu en la segona estrofa, després que a la primera hem vist terratrèmols i hem sentit gemegar... mireu com ara, el pas del temps (de les centúries) va plantant el decorat pirinenc. Ja instal·lats els ossos de les muntanyes, els segles hi aniran col·locant progressivament al damunt la terra i els boscos, després la molsa i els ocells i al final, els mateix cants dels ocells. Visió poètica i còsmica de la formació de les muntanyes que el mestre contraposava i comparava sempre amb una visió més científica de la formació del Pirineu. L'una no treu l'altra. L'una completa l'altra.

Quins crits més horrorosos degué llançar la terra
infantant en ses joves anyades eixa serra!
Que jorns de terratrèmol, que nits de gemegar
per traure a la llum pura del sol eixes muntanyes
del centre de sos cràters, del fons de les entranyes
com ones de la mar

Passaren anys, passaren centúries i centúries
abans que s'abriguessin de terra i de boscúries
aqueixes ossamentes dels primitius gegants,
abans que tingués molsa la penya, flors les prades,
abans que les arbredes tinguessin ocellades
les ocellades, cants

Cap al final arriba l'hora de l'enterrament de Gentil i del penediment de Guifré que l'ha estimbat per ximple i per babau en un cingle de "la fossa del gegant". És l'hora d'Oliba (el tercer germà!) que donarà el perdó de Déu, i dels seus monjos que prenen possessió de la muntanya cristianitzada. I és l'hora de la fugida vergonyosa de les pobres fades del Canigó, expulsades per la victòria de la creu que els fidels enfervorits pugen i instal·len en processó fins a la pica. Confessi que aquesta part que m'ha deixat sempre un xic fred i que, en el context escolar em va ser menys útil. Però en tot cas és la darrera part, la que clou en apoteosi la gran empresa de catalanització i de cristianització d'un territori arrencat a les urpes del paganisme i de Mahoma. Amén.

Tornant a les coses serioses: No hi ha cap obra d’art, cap llibre, cap monument que ens mostri amb tanta claredat la importància i la centralitat de Catalunya Nord en la història, en la llengua, en la cultura catalanes. I no hi ha cap llibre que ens mostri amb tanta esplendor la renaixença d'una llengua, guardada tossudament als pobles, als camps i a les masies durant els anys negres. Verdaguer és qui la torna a enlairar fins a la gran forma, a la gran ambició. A la de March i Lllull i Martorell. Al seu lloc.

CANIGÓ és una història de naixences i renaixences.
CANIGÓ és la naixença del Pirineu
CANIGÓ és la naixença de la nació catalana
CANIGÓ és la renaixença de la llengua en el poema de Verdaguer, després de molts anys de prohibició.
CANIGÓ és la renaixença de la llengua en la mainada de les nostres escoles que canten Verdaguer.
CANIGÓ és la nostra tossuderia a fer viure la nostra llengua i la nostra literatura
CANIGÓ és un símbol de tot això: un poema, una muntanya, un país.

Francesc Bitlloch

Comentaris (0)

Rated 0 out of 5 based on 0 voters
There are no comments posted here yet

Deixa els teus comentaris

Posting comment as a guest.
Arxius adjunts (0 / 3)
Share Your Location

El Portal - Catalunya Nord Digital neix a iniciativa del Col·lectiu 2 d'abril.

Neix de la necessecitat de crear un lloc de trobada a Catalunya Nord per a tots els actors de la llengua catalana.
Reagrupa persones i entitats al voltant d'un projecte, el de fer viure la llengua catalana, la llengua pròpia, la llengua del país.

Cada un pot portar la seua pedra a l'edifici 

  • participant amb la redacció d'articles, d'entrevistes
  • fent propostes, fent passar informacions
  • adherint al Col·lectiu 2 d'abril
  • fent conèixer el Portal