cartell toponimia

Cançoner per la Llibertat

portada agenda

Francesc Bitlloch

ITACA (i 5) és la poesia que vindrà

"la poesia tot just ha començat"
"allò que perdura ho funden els poetes"

Itaca Darrer episodi de la nostra sèrie estiuenca que ja s'ha empassat quatre capítols:

  • Itaca (1) contra el mite (contra la felicitat)
  • Itaca (2) contra la finalitat (no és el fi sinó el camí)
  • Itaca (3) és el motor i el combustible (la set, la fretura, el desig)
  • Itaca (4) és la poesia mateixa (aventura humana i experiència poètica)

i Itaca (5): "La poesia tot just ha començat" D'on surt aquesta frase?

Una de les obres majors de Maragall és el llarg poema: "El Comte Arnau". Arnau és un personatge complex que avui no és el moment de presentar. Tanmateix, una de les seves característiques essencials (en tot cas al començament de l'obra) és el seu delit vitalista, i fins goluda i golafre de vida. Més: el seu instint egoista i el refús de la finitud i de la mort. Sempre en vol més, bulímic de vida, encara que sigui de vida robada, violent i violada. .

En el darrer episodi (4) vam descriure el camí a Itaca com el de la set, el desig i la fretura... i ens trobem ara davant d'un prototipus de personatge ebri de desmesura. A aquest nostre Ulisses, no se li podrien pas atribuir els qualificatius d' "astut", ni de "pacient", ni de "enginyós", ni de "magnànim" amb què el designa l' Odissea.

Si, tal com explicava Lacarrière, "Ulisses va partir home i va tornar Home" (Dictionaire amoureux de la Grèce) , el Comte Arnau és qui surt ja desorbitat i deshumanitzat per l'ambició d'esdevenir una mena de Sobrehome Nitzchià. Tot lo contrari del mite d'Homer. Veiem-ho, llegint un fragment de "El Comte Arnau" que presenta molt bé el personatge:

Fill de la terra, fill de la terra
comte l'Arnau
ara demana, ara demana
què no podràs?

-Viure, viure, viure sempre:
no voldria morir mai;
ser com roure que s'arrela
i obre la copa en l'espai.

-Els roures riuen i viuen,
però també compten els anys.

-Doncs vull ser la roca immòbil
entre sols i temporals.

-La roca viu sense viure,
que res la penetra mai.

-Doncs la mar somovedora
que a tot s'obre i dóna pas.

-La mar s'està tota sola,
i tu vas acompanyat.

-Doncs ser l'aire quan s'inflama
la llum del sol immortal.

-Pro l'aire ni el sol no estimen
ni senten l'eternitat.

-Doncs: ser home sobrehome,
ser la terra palpitant.

Seràs roure, seràs penya,
seràs mar esvalotat,
seràs astre que s'inflama,
seràs astre rutilant,
seràs home sobrehome
perquè en tens la voluntat.
Correràs per monts i planes,
per la terra que és tan gran
muntat en cavall de flames
que no se't cansarà mai.
El teu pas farà basarda
com el pas del temporal.
Totes les veus de la terra
cridaran al teu voltant.
Te diran ànima en pena
com si fossis condemnat... (Joan Maragall)
poesiaitaca26
Una comparació entre el mite d'Ulisses i el del Comte Arnau podria ser molt pertinent. Afegint-hi, a més, el Comte Arnau de Sagarra, encara més ambiciós. Amb l'interès afegit de comparar un mite universalment reconegut amb un de ben nostrat, ben present en la cançó popular com en la poesia i la prosa. Però avui, no és per això que he convocat Arnau. És sobretot per interrogar la intuïció i la proposta de Maragall al final d'aquesta obra, que vol obrir portes i finestres al futur poètic.

No es tracta, aquí, d'explicar el què ni el com ni l'argument de l'obra sinó d'observar simplement que a la fi, el Comte Arnau de Maragall serà redimit per la poesia. Amb l'ajuda d' "una noia amb la veu viva" que es posa a cantar la balada tradicional del Comte Arnau amb amor i pietat...

Lo que la mort tanca i captiva
sols per la vida és deslliurat:
basta una noia amb la veu viva
per redimir la humanitat

Observem que la redempció de Maragall, per la força del cant, sembla eixamplar-se a la humanitat sencera. Maragall havia ja fet una cosa semblant en la seva Tragèdia en vers sobre Nausica: La noia embolcalla la seva frustració (Ulisses no s'ha volgut quedar amb ella!) en un món de poesia que sembla satisfer-la...

Doncs be, en realitat, ens diu Maragall, la poesia no ho pot pas tot, encara: "la poesia tot just ha començat":
"Esperem en silenci altres vingudes" Adalaisa, (l'amant del Comte Arnau) no podrà ser salvada! I davant d'aquesta impossibilitat, Adalaisa, severa, demana al poeta que calli ja definitivament la poesia...:

I, què saps tu ni d'aquest món ni d'altres
ni de lo que és un cos o un esperit,
ni lo que un gran desig pot en nosaltres?
de què us val, doncs, poetes, la poesia?
(...)
I si la poesia no pot tant,
si no em pots tornar al món, calla i acaba.

I és aquí que el poeta,torna a obrir portes al futur i respon això:

Adalaisa, Adalaisa, per pietat,
al temps hi ha encara coses no sabudes:
la poesia tot just ha començat,
i és plena de virtuts inconegudes.

No puc deixar passar la ocasió d'introduir Martí i Pol en aquesta concentració de profetes, només per insinuar que la redempció de Maragall pot tenir també una versió més laica:

Dia vindrà que algú beurà a mans plenes
l'aigua de llum que brolli de les pedres
d'aquest temps nou que ara esculpim nosaltres (Miquel Martí i Pol)

Per la força dels mites o per la força de les creences, hem passat doncs, de l'home a l' Home, amb Homer, i de la poesia a la Poesia, amb Maragall. La Poesia serà la darrera Itaca de la humanitat, que encara està per arribar. ("Oh, future Vigueur!" Rimbaud).
I aquest viatge a Itaca, es navega així: "La poesia es defensa essent i existint, cantant i contagiant" (Agustí Bartra)

I així: "Fer néixer les coses dient-les. Vet aquí el miracle" (Josep Palau i Fabre)

I així: "La poesia no és cosa de sentiments, sinó d'experiència" (Rainer Maria Rilke)

I així: "Clava les ungles fins a atènyer els mots" (Miquel Martí i Pol)

I així: "Jo creia que volia ser poeta. En realitat volia ser poema" (Gil de Biedma)

i cargolant "el tornavís dels mots" (Vicent Alonso)

Tothom ha comprès que arribats fins aquí ja no parlem només de la poesia com a forma literària ni com a estètica sinó també com d'una cosa molt més vasta però molt més senzilla que Josep Pla explica, com sempre, molt senzillament: "M'esborrona de veure l'escassa quantitat de persones que conserven en la mirada algun rastre d'il·lusió i de poesia" (Josep Pla)

Carles Riba, en la introducció meravellosa a les seves "Elegies de Bierville" escriu unes coses que haurem de reprendre un dia pausadament. Per avui, com a penyora, com a promesa i com a final, us en deixi només una frase que ja val el seu pes d' or: La Poesia cal cercar-la on se sap que és, com la font més amagada, cap a la qual obre camí la set; com l' Amor, al qual hom s'acosta estimant (Carles Riba)

No marxeu encara, perquè sentim Vinyoli a la cantonada, al final d'aquest llarg, difícil, perillós camí cap a Itaca. L'única diferència entre l'un i l'altre (Riba i Vinyoli) serà que l'un parla d'amor i l'altre d'Amor!

Vàrem emprendre un llarg, difícil,
perillós camí. I estimàvem les coses
-fossin neu o fang,
rosada o constel·lació.
i les fèiem nostres per causa
de l'amor que ens havia ensenyat com anostrar-les.

Corprenedor.

Aquest Vinyoli i aquest Riba, són els dos visionaris que ens han posat a les mans els indispensables Rilke i Hölderlin en bellíssimes traduccions al català. I de sobte, sense cercar-ho massa, naturalment, acabi de reunir un quartet ben lluminós i ben trenat. Una parentela, una osmosi, una filiació. Riba i Vinyoli traginen Ulisses i el Comte Arnau però traspuen encara més Rilke i Höderlin. Ho demostra, si calia, el darrer poema publicat per Vinyoli que porta entre cometes aquesta marca de foc vinguda de Hölderlin:

"perquè el que perdura ho funden els poetes",

i tant Vinyoli com Riba han delimitat el cercle dels poetes, el cercle dels posseïts, el cercle dels amants de la poesia amb aquestes breus paraules caigudes de l'univers d' Hölderlin i Rilke:

"Feliços pocs!"

Intuïm que es tracta d'aquells que poden dir amb Margarit:

Jo em crec el que passa
en la nit estrellada d'un vers

que vol dir, més o menys:

No deixis de creure
que les paraules i la poesia
sí que poden canviar el món. (Walt Whitmann)

Això sí, amb molta paciència!

"et à l'aurore, armés d'une ardente patience, nous entrerons aux splendides viles" (Arthur Rimbaud)

 poesiaitaca23

Nota: Aquests dies he llegit un text de Zeno Bianu i André Velter sobre la poesia que es diu "Prendre feu". No puc pas dir que m'hagi interessat molt, però la darrera frase m'ha agradat i l'he copiada: "Cela ne fait que commencer"

Francesc Bitlloch

Comentaris (0)

Rated 0 out of 5 based on 0 voters
There are no comments posted here yet

Deixa els teus comentaris

Posting comment as a guest.
Arxius adjunts (0 / 3)
Share Your Location

El Portal - Catalunya Nord Digital neix a iniciativa del Col·lectiu 2 d'abril.

Neix de la necessecitat de crear un lloc de trobada a Catalunya Nord per a tots els actors de la llengua catalana.
Reagrupa persones i entitats al voltant d'un projecte, el de fer viure la llengua catalana, la llengua pròpia, la llengua del país.

Cada un pot portar la seua pedra a l'edifici 

  • participant amb la redacció d'articles, d'entrevistes
  • fent propostes, fent passar informacions
  • adherint al Col·lectiu 2 d'abril
  • fent conèixer el Portal