cartell toponimia

Cançoner per la Llibertat

portada agenda

Francesc Bitlloch

ITACA (2) contra la finalitat

Itaca no és la fi sinó el camí (Llach, Kavafis, Brassens, Riba)

("i caminem per poder ser, i volem ser per caminar")
Llach, Kavafis, Riba, Brassens...

Si Itaca no és ni la Terra Promesa ni l'Eden, ni el Nirvana...(Veure Itaca 1) Quin és el combustible d'Ulisses? Quin déu, quina follia atia el vent del retorn? Per què no s'ha quedat amb Calipso, amb Circe, amb els Feacis, amb Nausica?

Per començar escoltarem la resposta d' un altre poeta grec. Però aquest cop del segle XX. Es tracta de Constantinos Kavafis i del seu poema ITACA. Es tracta d'una traducció de Carles Riba. Es tracta, també, de la versió que en va donar Lluís Llach, en tres cants i amb el títol de "Viatge a Itaca":(el text a sota)

I -

Quan surts per fer el viatge cap a Itaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades
que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven,
i vagis a ciutats per aprendre dels que saben.
Tingues sempre al cor la idea d'Itaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí,
però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys,
que siguis vell quan fondegis l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que et doni més riqueses.
Itaca t'ha donat el bell viatge,
sense ella no hauries sortit.
I si la trobes pobra, no és que Itaca
t'hagi enganyat. Savi, com bé t'has fet,
sabràs el que volen dir les Itaques.

II

Més lluny, heu d'anar més lluny
dels arbres caiguts que ara us empresonen,
i quan els haureu guanyat
tingueu ben present no aturar-vos.
Més lluny, sempre aneu més lluny,
més lluny de l'avui que ara us encadena.
I quan sereu deslliurats
torneu a començar els nous passos.
Més lluny, sempre molt més lluny,
més lluny del demà que ara ja s'acosta.
I quan creieu que arribeu, sapigueu trobar noves sendes.

III

Bon viatge per als guerrers
que al seu poble són fidels,
afavoreixi el Déu dels vents
el velam del seu vaixell,
i malgrat llur vell combat
tinguin plaer dels cossos més amants.
Omplin xarxes de volguts estels
plens de ventures, plens de coneixences.
Bon viatge per als guerrers
si al seu poble són fidels,
el velam del seu vaixell
afavoreixi el Déu dels vents,
i malgrat llur vell combat
l'amor ompli el seu cos generós,
trobin els camins dels vells anhels,
plens de ventures, plens de coneixences.

L'obra és de Konstantinos Kavafis (1863-1933) nascut i mort a Alexandria, poeta fascinant i a vegades desconcertant.

Itaca és un poema escrit el 1911. En aquest poema el que frapa és la voluntat de deixar enrere la mateixa Odissea. Un intent de reinterpretació de la idea de retorn obrint-la cap a la idea de camí. De la idea de finalitat cap a la idea d'errància, de recerca permanent. Itaca ja no és l'illa sinó el viatge. No és fi sinó camí.

En una presentació d'aquest poema, Jacques Lacarrere ("Diccionaire amoureux de la Grèce") diu que "partit d'Itaca com a rei i com a guerrer, Ulisses hi torna com un savi, un home de coneixement. Partit home, tornarà Home" L'únic retorn a Itaca és, doncs, arribar-hi diferent, enriquit, iniciat, transformat.

Però hi ha més: Per Kavafis, les tribulacions del retorn, els paranys dels deus, o dels homes, no son només obstacles sinó marrades i proves i exercicis necessaris per arribar realment, és a dir per arribar transformat pel camí mateix... el camí iniciatic va fins a la vellesa. De fet, fins a la mateixa mort.

L'exemple de  Carles Riba

Ja ho vam dir fa poc, el poeta Riba és sempre indestriable del Riba traductor de la Odissea i del traductor de tantes obres del món hel·lè. A vegades, llegint-lo teniu un dubte de si és Riba qui parla,o si està citant els seus grecs, de si parla per boca d'ells, de tant que la seva obra i la seva vida s'identifiquen amb la literatura grega.

Els exemples més significatius es troben a les Elegies de Bierville escrites en un exili que Riba equipara al viatge d'Ulisses:

A la VII
He navegat com Ulisses per l'ample mar que separa
l'illa de l'últim adéu on es va inclina' el meu migdia,
del necessari ponent...
(...)
Sota la volta dels astres, set vents, atònits, deixaven
que n'exultés un de sol, el decretat del retorn

(...)
fins que som a la viva sorra, a la fi de la mar...
repatriats o arribats?
(...)
Itaca, regne petit, conec la cova profunda!
fora camí, en el rocall;

A la V:
Dins la meva ànima en pau, sóc el nàufrag que en l'illa profunda
on reneix de la mar, súbitament reconeix;
una pàtria d' antany; i no en té sorpresa

A la X:
ara, nàufrag del meu vertical instant de caiguda
-pedra i ocell sense vent- per l'absolut no esperar,
era girat a mi que escoltava créixer l'anunci
de no sé quina mar interior, madurant
lluny dins meu en illes d' encara impotent melodia;
canvi o naixença -era igual: era una mar i el seu vent
(...)
feia un reialme immens que tornava a la veu del seu príncep
una pàtria expectant, dolça del poble divers

i com aquí, en totes les elegies, l'evocació dels episodis homerians ens parla al mateix temps del moment que viu el poeta Riba, exiliat, abandonat, nu, però "ric del que ha donat"! : En aquesta situació, el record de Súnion, d'Ulisses, de Grècia... (a l'elegia II):

pel teu record que em dreça, feliç de sal exaltada

és el que permet a l'exiliat de

coneix per ta força la força que el salva als cops de fortuna,
ric del que ha donat, i en sa ruïna tan pur.

Però si el Riba madur està impregnat d'hel·lenisme, també ho estava ja el jove Riba de vint-i-tants anys o trenta, quan escriu els dos llibres d' "estances": No oblidem que en aquella època, Riba acaba de fer la seva primera traducció de l'Odissea, en prosa, i que en canvi quan escriu les "Elegies de Bierville" ja ha publicat la seva immensa segona traducció en vers (qua vam llegir la setmana passada). A les joves "estances", doncs, hi trobem ja paral·lelismes més o menys explícits... i fins i tot un bell poema intitulat "el darrer freu":

Davant l'esguard errívol dels nauxers d'aventura
la verge mar es pobla d'illes amb ports fidels;
mes cap dolçor terral no iguala llur fretura:
sempre demanen una ruta nova als estels

i veiem navegar, aquest cop, no "un sol vent" sinó el "vaixell d'un sol vent":

-Mariners del Rei, en vaixell
d'un sol vent, et daran tornada;
(...)
i una cala banal esborra
els ídols cruels del mar gran

----------------

i l'exemple d'altres poetes:

Tanmateix, Riba és un exemple potser màxim però no solitari en aquesta galàxia de poetes emmirallant-se en la Odissea, en l'illa, en el freu, en vent del retorn... Tots tenim exemples al cap. Tots en podríem citar:

"i arreu trobaràs l' Illa si llampurna
claror de nit d'estiu en els teus ulls" (Margarit)

I tots els francesos han après de memòria allò de Joachim du Bellay:

Heureux qui, comme Ulysse, a fait un beau voyage,
Ou comme cestuy-là qui conquit la toison,
Et puis est retourné, plein d'usage et raison,
Vivre entre ses parents le reste de son âge !

o bé aquella cançó de Brassens, potser poc celebrada, que es va inserir en un film protagonitzat per Fernandel:

Heureux qui comme Ulysse
A fait un beau voyage
Heureux qui comme Ulysse
A vu cent paysages
Et puis a retrouvé après
Maintes traversées
Le pays des vertes années

Par un petit matin d'été
Quand le soleil vous chante au cœur
Qu'elle est belle la liberté
La liberté

Quand on est mieux ici qu'ailleurs
Quand un ami fait le bonheur
Qu'elle est belle la liberté
La liberté

Avec le soleil et le vent
Avec la pluie et le beau temps
On vivait bien contents
Mon cheval, ma Provence et moi
Mon cheval, ma Provence et moi

Heureux qui comme Ulysse
A fait un beau voyage
Heureux qui comme Ulysse
A vu cent paysages
Et puis a retrouvé après
Maintes traversées
Le pays des vertes années

Par un joli matin d'été
Quand le soleil vous chante au cœur
Qu'elle est belle la liberté
La liberté

Quand c'en est fini des malheurs
Quand un ami sèche vos pleurs
Qu'elle est belle la liberté
La liberté

Battus de soleil et de vent
Perdus au milieu des étangs
On vivra bien contents
Mon cheval, ma Camargue et moi
Mon cheval, ma Camargue et moi
----------------------------------
Acabarem, però, com hem començat, amb Lluís Llach perquè de fet és ell qui millor tradueix en una sola frase la idea que hem volgut declinar en aquest episodi d' avui:
"I caminem per poder ser, i volem ser per caminar". La cançó s'intitula: Venim del nord, venim del sud

I no patiu que això no s'acaba aquí. La setmana que ve continua la sèrie d' Itaca, amb el tercer episodi:

ITACA (3) és el motor i el combustible!
És el desig, la set, la fretura, el vent del camí (i de la poesia)

Comentaris (0)

Rated 0 out of 5 based on 0 voters
There are no comments posted here yet

Deixa els teus comentaris

Posting comment as a guest.
Arxius adjunts (0 / 3)
Share Your Location

El Portal - Catalunya Nord Digital neix a iniciativa del Col·lectiu 2 d'abril.

Neix de la necessecitat de crear un lloc de trobada a Catalunya Nord per a tots els actors de la llengua catalana.
Reagrupa persones i entitats al voltant d'un projecte, el de fer viure la llengua catalana, la llengua pròpia, la llengua del país.

Cada un pot portar la seua pedra a l'edifici 

  • participant amb la redacció d'articles, d'entrevistes
  • fent propostes, fent passar informacions
  • adherint al Col·lectiu 2 d'abril
  • fent conèixer el Portal