Poesia a l'Infern dels camps
Reunió a l'infern amb Dante, Primo Levi, Riba, Semprun, Baudelaire, Messiaen i Boticelli
Si em voleu seguir, us acompanyi fins a un rodal de l'Infern on he conegut uns quants amics. Hi trobarem Primo Levi amb els dos llibres més horribles sobre l'horror nazi: "Si és un home" i "La treva". Hi trobarem també Jorge Semprun amb la seva particular baixada als inferns: "L'escriptura o la vida". Hi creuarem Carles Riba fugint de l'horror franquista a les "Elegies de Bierville". Hi escoltarem el "Quatuor per a la fi dels temps" de Messiaen. Hi sentirem Baudelaire i el Dant ressonant en el fons mateix de les clavegueres més pudents que la humanitat ha pogut imaginar, planejar, fabricar, organitzar i fer funcionar eficaçment!
(Les il·lustracions són de Boticelli: La mappa dell'inferno)
1. Primo Levi a l'Infern de Dante
Comencem a estirar el fil d'aquesta troca d'horrors recordant la lectura colpidora i violent dels dos llibres de Primo Levi. Una massa de plom que us cau al damunt. La humanitat hauria de ser-hi absent. Però obstinadament... invisible, amagada, negada, trepitjada o esporuguida... però apareix la humanitat en la cultura d'un home i en la seva dignitat: Primo Levi, en ple infern personal i col·lectiu no troba res de més important i de més urgent a fer que recitar fragments de l'Infern de Dante a un jove amic que aprèn l'italià. I fent això, col·loca i esculpeix i aixeca la poesia al cor de la resistència humana: el cim més alt de la cultura surant sobre el fang més pudent de la inhumanitat.
Recordi que en aquesta escena del llibre, Primo Levi té pressa. Explica el poema al seu jove amic i li diu que s'han d'afanyar, que potser demà seran morts tots dos, que ho ha d'escoltar i de comprendre avui mateix! I llegint-lo tenim la sensació que Levi ja respon per anticipació a la gran interrogació d' Adorno i de tants d'altres sobre la possibilitat o la obscenitat de fer poesia després d'Auschwitz.
Levi canta Dante en mig del turment: "I la mar es clogué al nostre damunt" (infin che'l mar fu sopra noi richiuso)
Levi, l' esperança, repetint paraules del Dant: "Vaig reprendre la mar, l'alta mar oberta" (Ma missi me per l'alto mare aperto)
Levi sagna i signa la seva dignitat d'home repetint: "No heu estat fets per viure com unes bèsties" (fati non foste a viver comme bruti).
Quan no queda res, queda el poema. Queda la inútil poesia. I recita apassionat:
Considereu si us plau vostre sement:
no sou pas bèsties, i heu d'omplir la vida
amb la virtut i amb el coneixement (Infern XXVI, 118-120)
(Considerate la vostra semenza:
fatti non foste a viver come bruti,
ma per seguir virtute e canoscenza)
El nostre Josep Carner va deixar escrit que "la poesia és el combat més alt de l'esperit".
2. Riba cita Dante
Canvi de decorat. La guerra civil espanyola acabada, Carles Riba, com centenars de milers de vençuts, s'ha exiliat a França fugint del feixisme. I a Bierville, un llogarret francès on s'ha refugiat, Riba escriu la seva obra mestra: "Les elegies de Bierville". L'elegia IX, la dedica a tots els grans lluitadors per la llibertat, en frases forjades per esdevenir un cant a la llibertat:
"i amb sobrepreu de dolor
ens ensenyareu que on sigui del món que és salvada, (la llibertat)
se salva per al llinatge tot dels qui la volen guanyar;
i que si enlloc és vençuda, i la seva llum és coberta
per la tempesta o la nit, tota la terra en sofreix".
i és precisament en aquesta elegia que llegirem això: "sé que no fórem fets per a un destí bestial".
Jo havia llegit sempre aquest vers de Riba com una simple imatge del feixisme. Però trobar aquesta citació en boca de Primo Levi, recitant la Divina Comèdia al mig del Lager d'Auschwitz , em va fer fer un salt! Un salt del cor per la força poètica, però un salt també d' orgull en veure eixamplar-se encara l'abast universal de Riba en aquesta novena elegia:: "No heu estat fets per viure com unes besties"=."Sé que no fórem fets per a un destí bestial".= "Fatti non foste a viver come bruti". Riba tenia, doncs, l'Infern a la boca quan va escriure l'elegia! No puc creure que no hi pensés. Mireu el text:
Homes que vau mesurar i acomplir accions més que humanes
per merèixer l'orgull d'ésse' i de dir-vos humans,
jo em reconec entre els fills de les vostres sembres il·lustres:
sé que no fórem fets per a un destí bestial.
La llibertat conquerida en l'apassionada recerca
del que és ver i el que és just, i amb sobrepreu de dolor,
ens ensenyàreu que on sigui del mon que és salvada, se salva
per al llinatge tot dels qui la volen guanyar...
L'elegia acaba així:
Sí, però l'esperança, meravellosa traspassa,
crida, (...) i arrenca de tots els exilis
cap al seu crit, i els vençuts, van retrobar-se soldats. (Carles Riba, Elegies de Bierville, IX)
3. Semprun recita Baudelaire
D'un camp de concentració a l'altre, Semprun és a Buchenwald en una situació similar a la de Primo Levi . Es tracta d'una escena punyent que guardi als ulls com si l'hagués vista en un film d'horror. Semprun assisteix un company a l'agonia en plena barbàrie. Què li dirà per donar-li consol en els darrers moments? On trobarà les paraules? I com en Primo Levi, apareix l'espurna d'humanitat que és l'espurna de la cultura que li permet acomiadar aquell home amb la dignitat de la poesia. Semprun coneix de cor aquests versos de Baudelaire, i els recita a l'orella del moribund:
Ô Mort, vieux capitaine, il est temps! Levons l'ancre!
Ce pays nous ennuie, ô Mort! Appareillons!
Si le ciel et la mer sont noirs comme de l'encre,
Nos coeurs que tu connais sont remplis de rayons.
Verse-nous ton poison pour qu'il nous réconforte!
Nous voulons, tant ce feu nous brule le cerveau,
Plonger au fond du gouffe, Enfer ou Ciel qu'importe?
Au fond de l' Inconnu pour trouver du nouveau! (Baudelaire)
Aquest monument, com tots els monuments no es pot traduir, però per ajudar els que ho necessitin, tinc a l'abast aquesta de Joan Pena que us pot ajudar a llegir el poema en el text, després:
Mort, vella capitana, ja és hora! , llevem l'àncora! ;
Aquí ens avorrim, oh Mort! Aparellem!
Si el cel i aquesta mar són negres com la tinta,
Aquests cors que coneixes són plens de resplendors!
Dóna'ns el teu verí perquè ell ens reconforti!
El foc ens crema tant el cervell, que volem
Baixar al fons de l'abisme, Infern o Cel, què importa?
Al fons del que ignorem per trobar quelcom nou!
4. Primo Levi i un esgrafiat a Auschwitz
Acabarem, doncs, amb el poema del mateix Primo Levi que escriu sense poesia la poesia mateixa de la memòria humana i de la resistència a la barbàrie:
Els que viviu segurs
a les vostres cases calentes,
els que trobeu en tornar al vespre
el sopar calent i cares amigues,
considereu si això és un home:
qui treballa en el fang
qui no coneix la pau,
qui lluita per un tros de pa,
qui mor per un sí o per un no.
Considereu si això és una dona:
sense cabells i sense nom,
sense forces per recordar
els ulls buits i el ventre fred
com una granota a l'hivern.
Penseu que això ha passat:
us confio aquestes paraules.
Graveu-les al vostre cor
quan sigueu a casa o aneu per carrer,
quan us fiqueu al llit o us lleveu;
repetiu-les als vostres infants,
o que se us ensorri la casa,
la malaltia us paralitzi,
els vostres fills us girin la cara.
Si això és un home (Primo Levi)
Ja no queden paraules. L'únic que té dret encara a parlar, és aquest esgrafiat anònim trobat escrit en una paret d'Auschwitz:
Si Déu existeix, m'haurà de demanar perdó
(inscripció trobada a Auschwitz)
________________________________________
Nota: Ja no paraules, però ens queda la música. La música dels camps. Olivier Messiaen va escriure el seu "Quatuor per a la fi dels temps" en un camp de concentració. Serà la millor manera d'acabar, avui. En trobareu moltes versions a Youtube:
Comentaris (0)