Només els petons ens podran fer callar!
Avui al #PiulemPoesia, Francesc #PiulaPotons
"i si et quedava enyor, besa de nou que la vida és comptada!"
"Desixa’t besar i tu besa després
que és sempre als llavis que l’amor perdura" (Papasseit)
- Petó llatí de Càtul
- Petó italià de La Divina Comèdia
- Petó de paraules de Maria Mercè Marçal
- Potonejada general
- Tres petons de Papasseit
1. Un dels petons més antics que tinc és de cap a l’any 85 abans de Crist.
Es Catul que parla a l’estimada, i li parla de petons i d’ell mateix:
« Em preguntes amb quantes besades, Lèsbia
en tindria prou i massa? Tants com els grans
de l’ areny de Líbia.(...) Tants com els estels
que quan calla la nit guaiten els amors furtius dels homes.
Tants com els besos que cal que facis a Catul
perquè en tinga prou i massa, boig com està per tu »
2. Petó italià de La Divina Comèdia
Però un dels petons més cèlebres de la història de la literatura es troba a l’ Infern de La divina Comèdia. Ja sabem que Dante va instal·lar a l’Infern tots els que segons la seva moral personal, havien fet coses indegudes, immorals o impròpies. Pecats, en definitiva! Doncs bé, en el capítol V de l’Infern entrem en una cambra on cremen... tots els « luxuriosos » ! I entre aquests, trobem Francesca de Rimini, contemporània del Dant. Cosa extraordinària: l'esca, la causa del seu pecat és la lectura! Ella estava casada amb el senyor de Rimini però tenia la bona costum de llegir llibres juntament amb el seu cunyat Paolo (que era molt guapot). Junts llegien la història dels amors de Lancelot del Llac amb la reina Ginebra, la dona del Rei Artús. El gran traductor de la Comèdia, Josep M de Sagarra ens explica en una nota que: "Era una de les moltes novel·les que es llegien aleshores de tema cavalleresc, sobre un dels herois de la Taula Rodona »
El Dant,doncs, en el seu periple per l'infern, troba els dos amants castigats, lligats per sempre l'un contra l'altre en un petó etern. Aleshores, Francesca i el cunyat li expliquen el seu pecat: "Estàvem delectant-nos amb al lectura, i moltes vegades ens miràvem en els ulls, suspesos amorosament durant la lectura, i ens tornàvem vermells... Però quan vam llegir : « la rialla de tan gran amant desitjava ésser besada »... la realitat ja ajuntar-se a la ficció i...
"La bocca mi bacció tutto tremante »
(La boca em va besar tot tremolant)
Final de la historia : el marit, enganyat, entra a l'habitació i mata amant i amada... que cremaran l’eternitat a l’infern, lligats per sempre en el foc i en el petó fatal:
"Amor condusse noi ad una morte"
"Amor va conduir-nos a una mort »
Acabant amb aquestes paraules lapidàries :
Nessun maggior dolore che ricordarsi dl tempo felicce, nella miseria »
No hi ha més gran dolor que recordar-se del bon temps en l’ hora miserable!
Vet aquí un fragment:
« En ésser on diu que la mirada clara
Es va fondre amb els llavis de l’amant,
Aquest, que ja de mi ningú separa
La boca em va besar tot tremolant."
3. Petó de paraules de Maria Mercè Marçal
Avidament ressegueixo amb la llengua
El contorn de les teves paraules,
En copso la textura i el relleu
I el mordent que m’aviva les dents.
Al mossec de les meves paraules
La teva ment se m’obre com un fruit
I la polpa se’m fon, carn endins.
4. Potonejada general
Vivim dels juraments, els sopirs, les besades infinites (Carles Riba)
Més enllà de nosaltres ens besàrem
lentament, voraçment, com si la boca
cerqués una altra boca dins la boca
i les mans altres mans dins les mans (Josep Piera)
"en va m'entest
a escriure versos, mots...
Jo el que vull és besar-te" (Ponç Pons)
Fruita de besos aturats en mon brancam
són abundància, són domini i plenitud
i han anat madurant lentament, de mirar-te (Josep Carner)
Ara sent els teus llavis
navegant-me les venes (Marc Granell)
5. Tres petons de Papasseit
Papasseit té un llibre que es diu « La rosa als llavis ». Tot un programa.
Papasseit va viure molt poc. O va viure molt però va viure pocs anys. A penes trenta. Gran poeta. Es esborronador pensar lo que hagués pogut donar a la literatura catalana un Papasseit que hagués viscut setanta o vuitanta anys!
Escoltant les darreres obres de Mozart, (mort també molt jove) algú es preguntava quines obres ens hauria donat si hagués viscut setanta o vuitanta anys... Jo vaig trobar la pregunta fora de lloc, perquè podem dir que Mozart va escriure tot lo que havia d'escriure, que els seus darrers anys i mesos són d'una funesta i descomunal fecunditat que sonen com una mena de suïcidi per explosió, per genialitat sobre-dimensionada. Què podia dir més? Es va condemnar tot sol. Perquè la seva és una obra que podem dir completa. No la veiem com estroncada, inacabada, en devenir. Es rodona, tancada. Lo mateix podem dir d'altres genis aprentment estroncats com Schubert, com Pucell, o com Rimbaud que ja havia deixat d'escriure poesia. No trobem a faltar res. Obra acabada.
Molt diferent és el cas de Joan-Salvat Papasseit, que ens deixa en estat d'espera. Una realitat,sí, bellíssima, però també una gran esperança, obra incompleta, inacabada, interrompuda per la tuberculosi. De fet és gairebé una generació de grans poetes catalans que és emmudida prematurament. Perquè lo que diem de Papasseit, ho podem dir també de Màrius Torres i de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, tres poncelles tallades abans d'hora i trepitjades abans de descloure's completament. Tres astres apagats abans de l'alba. Tres astres que mereixen que ens hi aturem un dia d'aquests.
Però avui, ja que anem de petons, vet aquí, com a mostra, tres poemes de Papasseit que era un gran enamorat:
DIVISA
Fem l'escamot dels qui mai no reculen
i sols un bes els pot fer presoners,
fem l'escamot dels qui trenquen les reixes
i no els fa caure sinó un altre bes.
Fem l'escamot dels soldats d'avantguarda:
el primer bes que se'ns doni als primers
SOTA EL MEU LLAVI EL SEU
Sota el meu llavi el seu, com el foc i la brasa,
La seda dels seus ulls com el pecat més dolç
-i l’ espatlla ben nua
ben blanca
i l’ ombra corba
incitant
de l’ esguard :
encara un altre bes
un altre
un altre
-quin perfum de magnòlies el seu pit odorant !
MESTER D’AMOR
Si en saps el pler no estalviis el bes
que el goig d’amar no comporta mesura.
Deixa’t besar i tu besa després
que és sempre als llavis que l’amor perdura.
No besis, no, com l’esclau i el creient,
mes com vianant a la font regalada;
deixa’t besar –sacrifici fervent-
com més roent més fidel la besada.
Què hauries fet si mories abans
sense altre fruit que l’oreig en ta galta ?
Deixa’t besar, i en el pit, a les mans,
amant o amada –la copa ben alta.
Quan besis, beu, curi el veire el temor :
besa en el coll, la més bella contrada.
Deixa’t besar, i si et quedava enyor
besa de nou, que la vida és comptada.
Comentaris (0)