Les eleccions presidencials i la llengua catalana
Han fet aqueixa pregunta als candidats els moviments polítics i culturals catalans?
Seu favorable a la ratificació de les llengües regionals?
Llevat d’error de part meua, ningú s’ha llançat en aqueixa reclamació.
El 1981, l’incansable Joan Dorandeu havia plantejat la qüestió de les llengües regionals als dos candidats durant les eleccions presidencials. Jacques Chirac li va respondre el 18 d’abril: « Les cultures regionals són ponts, mediadors naturals cap a cultures europees més diverses. Amb elles, França retroba la diversitat de les seues pròpies fonts que un centralisme excessiu i la por gairebé obsessiva d’un esclatament de la unitat nacional havien provat d’estroncar… » Deu dies més tard, François Mitterrand li escriví al seu torn: « Vos vull assenyalar que els meus amics parlamentaris han dipositat una proposta de llei relativa a la plaça de les Llengües i Cultures dels pobles de França en l’ensenyament, en l’educació permanent, en les activitats culturals, de jovent, i de lleures, en les emissions de ràdio i de la televisió i en la vida pública ». Noteu « pobles de França ».
El 1981, el candidat François Mitterrand (Unió de l’Esquerra) havia llançat un programa en 110 proposicions. La 56a era prometedora: « La promoció de les identitats regionals serà encoratjada, les llengües i cultures minoritàries respectades i ensenyades ». Però, un cop elegit, només un petit avenç gràcies a les ràdios lliures. Joan Dorandeu que va seguir l’afer precisa: « Dues vegades, l’Assemblea Nacional va fer un informe per a la promoció de les llengües regionals: els dos van ser bloquejats, un cop per Michel Debré, primer ministre, l’altre uns anys més tard per Valéry Giscard d’Estaing, ministre de finances. » I un tercer cop pel primer ministre Bérégovoy que se va oposar vigorosament a les esmenes parlamentàries que volien afegir a la Constitució el respecte de les llengües regionals.
El 7 de maig del 1999, l’estat francès va signar la Carta que la comprometia a protegir i ensenyar les llengües dites regionals: « França projecta de s’engatjar a aplicar certs o tots els paràgrafs o apartats següents de la part III de la Carta ». Mes, no la va pas ratificar per culpa d’una decisió del Consell Constitucional, que estima que la Carta era contrària a l’article 2 de la Constitució francesa que estipula que « La llengua de la República és el francès ». Així, França només aplica 39 articles sobre els 98 que compta la Carta Europea. Aquest refús no és apreciat pels països de la Unió Europea. Fins i tot el Consell Econòmic i Social de les Nacions Unides reunit a Ginebra el 2008 va « suggerir » i « recomanar » a França de « considerar » la ratificació de la Carta.
El 2012, François Hollande havia precisat en el seu programa: « Faré ratificar la Carta Europea de les llengües regionals o minoritàries ». Hi hem cregut… però avui, res no és signat.
El centralisme francès s’ha afermat: per a « aqueixos senyors de París », la igualtat és la uniformitat. Ens hem encara quedat a la fórmula rígida d’un altre temps: un estat, una escola, una llengua. Actualment, 24 estats han signat i ratificat la Carta.
Joan Villanove
Creure que qualsevol dels que tenen possibilitat de ser elegits, puguin acceptar una política de recuperació lingüística és fer prova de naivetat.
El conjunt de les institucions han obrat i obren encara per a posar-nos sota perfusió. Nos deixen...
Creure que qualsevol dels que tenen possibilitat de ser elegits, puguin acceptar una política de recuperació lingüística és fer prova de naivetat.
El conjunt de les institucions han obrat i obren encara per a posar-nos sota perfusió. Nos deixen morir... a poc... a poc...
Un rètol aquí, una carta no ratificada allà, un ensenyament marginalitzat...
i fem la viu-viu
aquestes rattles son al final de la nostra posicio de cara a les eleccions franceses; van molt més enllà que pidolar una Carta que mai ava obligar ningu a res.
Pel nostre territori, demanem compromisos per un estatut polític particular per...
aquestes rattles son al final de la nostra posicio de cara a les eleccions franceses; van molt més enllà que pidolar una Carta que mai ava obligar ningu a res.
Pel nostre territori, demanem compromisos per un estatut polític particular per Catalunya Nord;
pel reconeixement del dret a l'autodeterminació, un estatut oficial per la protecció i promoció de la
llengua catalana, i per que es desencalli la creació de l’Eurodistricte de l’Espai Català
Transfronterer.
Esquerra Republicana de Catalunya Nord
Perpinyà, 2 d’abril del 2017
[i]
Comentaris (4)